>> Introducció.
ÍNDEX,
i enllaços per ordre alfabètic.
i enllaços per ordre alfabètic.
EVANGELI. (Mateu 13,1-23).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
Aquell dia, Jesús sortí de casa
i s’assegué vora el llac.
Era tanta la gent que es reuní
entorn d’ell,
que pujà a una barca i s’hi
assegué.
Tota la gent es quedà vora
l’aigua
i ell els parlà llargament en
paràboles.
Digué:
“El sembrador va sortir a
sembrar.
Tot sembrant, una part de la
llavor caigué arran del camí;
vingueren els ocells i se la
menjaren.
Una part caigué en un terreny
rocós, on hi havia poca terra;
de seguida va néixer,
ja que la terra era poc fonda,
però, com que no tenia arrels,
quan sortí el sol, amb la calor
s’assecà.
Una part caigué entre els
cards;
però els cards van créixer i
l’ofegaren.
Una part caigué a la terra
bona, i donà fruit:
o cent, o seixanta o trenta.
Qui tingui orelles, que ho
senti”.
Els deixebles
s’acostaren i li preguntaren:
¿Per què els parleu
en paràboles?
Ell respongué:
“Déu us fa a
vosaltres el do
de conèixer els
secrets del Regne,
però a ells, no.
Als qui tenen,
Déu els donarà
encara més i en tindran a vessar;
però als qui no
tenen,
els prendrà fins
allò que els queda.
Jo els parlo en
paràboles perquè,
tot hi veure-hi, no
veuen res;
tot i sentir-hi, no
senten ni entenen res.
En el cas d’ells es
compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:
Per més que
escolteu, no entendreu res;
per més que mireu no
veureu res.
El cor d’aquest
poble s’ha fet insensible;
s’ha tornat dur
d’orella i s’ha tapat els ulls,
no fos cas que,
si els seus ulls hi
veien,
les seves orelles hi
sentien
i els seu cor
arribava a entendre,
es convertissin, i
jo els retornés la salut.
Però els vostres
ulls i les vostres orelles
si que són feliços
de poder veure i poder sentir.
Us ho dic amb tota
veritat:
molts profetes i
justos
desitjaven veure el
que vosaltres veieu,
però no ho veieren;
desitjaven sentir el
que vosaltres sentiu,
però no ho sentiren.
Escolteu, doncs,
vosaltres
què vol dir la
paràbola del sembrador.
La llavor sembrada
arran del camí
vol dir que,
a tots aquells que
escolten la predicació del Regne
però no l’entenen,
el Maligne els pren
la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada
en un terreny rocós
vol dir aquells que
reben amb alegria
la predicació del
Regne així que la senten,
però només per un
moment.
No arrela dintre
d’ells,
i tan bon punt es
troben amb dificultats
o amb persecucions
per la paraula que havien rebut,
sucumbeixen de
seguida.
La llavor sembrada
en mig dels cards
vol dir aquells que
han sentit la predicació del Regne,
però les
preocupacions del món present
i la seducció de les
riqueses
l’ofeguen i no dóna
fruit.
La llavor sembrada
en terra bona
vol dir aquells que
han sentit la predicació del Regne
i l’han entesa;
i per això dóna fruit: o cent, o
seixanta, o trenta”.
161. Paràboles. (...i ell els parlà
llargament en paràboles).
En la Bíblia, “paràbola” té un sentit ampli.
Consisteix en portar al coneixement o experimentació d’una realitat encara desconeguda,
a partir d’una realitat ja coneguda.
En els tres Evangelis Sinòptics, les diferents i variades paràboles de Jesús estan orientades a descriure el regne de Déu. A partir d’escenes o experiències de la vida de cada dia, Jesús descriu amb detall el regne que proclama i inaugura, i al qual tothom és invitat.
En els tres Evangelis Sinòptics, les diferents i variades paràboles de Jesús estan orientades a descriure el regne de Déu. A partir d’escenes o experiències de la vida de cada dia, Jesús descriu amb detall el regne que proclama i inaugura, i al qual tothom és invitat.
Però la gent, i els mateixos deixebles, tenim una
important dificultat per entendre la novetat del regne que
Jesús proclama. Aquesta dificultat ve del fet que, immersos en els regnes
d’aquest món, tendim a entendre el regne de Déu com a semblant
als regnes d’aquest món, encara que més fort perquè seria de Déu.
I per als Jueus hi ha una altra dificultat afegida. Com a Poble elegit, són com una anticipació del regne. Per això a molts d’ells els costarà d'entendre i acceptar que la universalització del regne vagi més enllà de la seva “Llei de Moisès”, entesa com a Llei de Déu.
I per als Jueus hi ha una altra dificultat afegida. Com a Poble elegit, són com una anticipació del regne. Per això a molts d’ells els costarà d'entendre i acceptar que la universalització del regne vagi més enllà de la seva “Llei de Moisès”, entesa com a Llei de Déu.
Les Paràboles són presents sobretot en els Sinòptics.
Però la Carta als Hebreus també en parla en dues ocasions, si bé amb un
significat un xic diferent. I aquest significat de la Carta als Hebreus resulta
molt suggeridor perquè es refereix a la relació de l’antic Poble
d’Israel amb el Nou Poble (o Regne) al que és cridada tota la
Humanitat. “El primer tabernacle és, doncs, un símbol (“paràbola”
diu l’original grec) referit al temps present...”. (Hebreus 9:9 . Veure també 11:19).
Això ens ajuda a interpretar l’Evangeli de Joan.
L’Evangeli de Joan no presenta Jesús explicant “paràboles” sobre el regne de Déu. Però, sense fer servir la paraula, ens presenta la persona mateixa de Jesús com la gran paràbola de la futura humanitat adulta. I això en dos sentits:
- Jesús és per als Humans paràbola perfecta del Pare. Déu
no l’ha vist mai ningú. Però, qui veu Jesús veu el Pare (Joan 14:9).
- Jesús és també paràbola perfecta de l’Home adult. Qui
veu Jesús veu la totalitat del Projecte-Home. No pas com a "ja realitzat" sinó com a "el camí que hi porta".
Cada un dels Humans anem construint la nostra vida amb encerts i errades. En Jesús se’ns ofereix l’Home-mostra que va inspirant el nostre procés d’humanització (Joan 3:13. Vegeu també Joan 1:16 Veure també Efesis 1:23).
Cada un dels Humans anem construint la nostra vida amb encerts i errades. En Jesús se’ns ofereix l’Home-mostra que va inspirant el nostre procés d’humanització (Joan 3:13. Vegeu també Joan 1:16 Veure també Efesis 1:23).
Amb tot, l’Evangeli de Joan no anomena mai Jesús “paràbola
del Pare” o “paràbola de l’Home”. Això és perquè, tot i ser la realitat
coneguda que ens porta al coneixement del Pare invisible i de l’Home
adult encara futur, no està separat de les nostres vides.
Jesús
ens és paràbola del Pare i de l’Home només si nosaltres acceptem associar-nos
a la seva filiació envers Déu i a la seva germanor envers els
Humans. Quan Jesús diu “Jo sóc el bon Pastor” (Joan 10,14),
no expressa una paràbola sinó una realitat directa. Quan diu “la meva
carn és un veritable menjar” (Joan 6,35)
no és una paràbola sinó la seva identitat més pròpia i la identitat de
l’Home. Frases com “Jo sóc la llum del món” (Joan 8,12)
o “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Joan 14,6),
no són paràboles sinó que defineixen la seva realitat més profunda i la
realitat de tot ésser humà que accepta esdevenir plenament humà.
No es tracta d’evocar el record del Jesús de fa dos mil anys. Jesús és l’Home, i se’ns fa present en cada ésser humà (“foraster”. Joan 21,4 i 12) que trobem en el nostre camí de la vida. En cada Nicodem (Joan 3,1) que busca llum; en cada Samaritana (Joan 4,7) que busca aigua; en cada cec (Joan 9,1) que accepta de veure-hi; en cada component de la multitud afamada (Joan 6,5); en cada crucificat “elevat” davant nostre (Joan 19,18) ; en cada "Llàtzer" tancat a la tomba (Joan 11,43); en cada Marta i Maria que ploren el germà "tancat al país dels morts" (Joan 12,1ss); ...
No es tracta d’evocar el record del Jesús de fa dos mil anys. Jesús és l’Home, i se’ns fa present en cada ésser humà (“foraster”. Joan 21,4 i 12) que trobem en el nostre camí de la vida. En cada Nicodem (Joan 3,1) que busca llum; en cada Samaritana (Joan 4,7) que busca aigua; en cada cec (Joan 9,1) que accepta de veure-hi; en cada component de la multitud afamada (Joan 6,5); en cada crucificat “elevat” davant nostre (Joan 19,18) ; en cada "Llàtzer" tancat a la tomba (Joan 11,43); en cada Marta i Maria que ploren el germà "tancat al país dels morts" (Joan 12,1ss); ...
Sense aquesta sintonia, ni les paràboles de Jesús, ni l’elecció prèvia del Poble d’Israel, ni Jesús mateix ens serien paràbola de res. No solament no ens ajudarien a entendre el regne de Déu sinó que fins i tot podrien convertir-se en un entrebanc (Joan 13:21 i 38).
Així doncs, les paràboles ens ajuden a entendre, si acceptem d’entendre. Però també permeten tancar el nostre cor. (Mateu 13,9).
És el misteri de la nostra llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada