Diumenge 15. Any A. "Paràboles".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

161. Paràboles. (...i ell els parlà llargament en paràboles).

En la Bíblia, “paràbola” té un sentit ampli. Consisteix en portar al coneixement o experimentació d’una realitat encara desconeguda, a partir d’una realitat ja coneguda.
En els tres Evangelis Sinòptics, les diferents i variades paràboles de Jesús estan orientades a descriure el regne de Déu. A partir d’escenes o experiències de la vida de cada dia, Jesús descriu amb detall el regne que proclama i inaugura, i al qual tothom és invitat.

Però la gent, i els mateixos deixebles, tenim una important dificultat per entendre la novetat del regne que Jesús proclama. Aquesta dificultat ve del fet que, immersos en els regnes d’aquest món, tendim a entendre el regne de Déu com a semblant als regnes d’aquest món, encara que més fort perquè seria de Déu.

I per als Jueus hi ha una altra dificultat afegida. Com a Poble elegit, són com una anticipació del regne. Per això a molts d’ells els costarà d'entendre i acceptar que la universalització del regne vagi més enllà de la seva “Llei de Moisès”, entesa com a Llei de Déu.

Les Paràboles són presents sobretot en els Sinòptics. Però la Carta als Hebreus també en parla en dues ocasions, si bé amb un significat un xic diferent. I aquest significat de la Carta als Hebreus resulta molt suggeridor perquè es refereix a la relació de l’antic Poble d’Israel amb el Nou Poble (o Regne) al que és cridada tota la Humanitat. “El primer tabernacle és, doncs, un símbol (“paràbola” diu l’original grec) referit al temps present...”. (Hebreus 9:9 . Veure també 11:19).

Això ens ajuda a interpretar l’Evangeli de Joan.
L’Evangeli de Joan no presenta Jesús explicant “paràboles” sobre el regne de Déu. Però, sense fer servir la paraula, ens presenta la persona mateixa de Jesús com la gran paràbola de la futura humanitat adulta. I això en dos sentits:

- Jesús és per als Humans paràbola perfecta del Pare. Déu no l’ha vist mai ningú. Però, qui veu Jesús veu el Pare (Joan 14:9).

- Jesús és també paràbola perfecta de l’Home adult. Qui veu Jesús veu la totalitat del Projecte-Home. No pas com a "ja realitzat" sinó com a "el camí que hi porta".
Cada un dels Humans anem construint la nostra vida amb encerts i errades. En Jesús se’ns ofereix l’Home-mostra que va inspirant el nostre procés d’humanització (Joan 3:13. Vegeu també Joan 1:16 Veure també Efesis 1:23).

Amb tot, l’Evangeli de Joan no anomena mai Jesús “paràbola del Pare” o “paràbola de l’Home”. Això és perquè, tot i ser la realitat coneguda que ens porta al coneixement del Pare invisible i de l’Home adult encara futur, no està separat de les nostres vides.

Jesús ens és paràbola del Pare i de l’Home només si nosaltres acceptem associar-nos a la seva filiació envers Déu i a la seva germanor envers els Humans. Quan Jesús diu “Jo sóc el bon Pastor” (Joan 10,14), no expressa una paràbola sinó una realitat directa. Quan diu “la meva carn és un veritable menjar” (Joan 6,35) no és una paràbola sinó la seva identitat més pròpia i la identitat de l’Home. Frases com “Jo sóc la llum del món” (Joan 8,12) o “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Joan 14,6), no són paràboles sinó que defineixen la seva realitat més profunda i la realitat de tot ésser humà que accepta esdevenir plenament humà.
No es tracta d’evocar el record del Jesús de fa dos mil anys. Jesús és l’Home, i se’ns fa present en cada ésser humà (“foraster”. Joan 21,4 i 12) que trobem en el nostre camí de la vida. En cada Nicodem (Joan 3,1) que busca llum; en cada Samaritana (Joan 4,7) que busca aigua; en cada cec (Joan 9,1) que accepta de veure-hi; en cada component de la multitud afamada (Joan 6,5); en cada crucificat “elevat” davant nostre (Joan 19,18) ; en cada "Llàtzer" tancat a la tomba (Joan 11,43); en cada Marta i Maria que ploren el germà "tancat al país dels morts" (Joan 12,1ss); ...

Sense aquesta sintonia, ni les paràboles de Jesús, ni l’elecció prèvia del Poble d’Israel, ni Jesús mateix ens serien paràbola de res. No solament no ens ajudarien a entendre el regne de Déu sinó que fins i tot podrien convertir-se en un entrebanc (Joan 13:21 i 38).

La iniciativa és de Déu. Però, si no hi segueix la nostra resposta generosa, significaria que hi hem reaccionat tancant els ulls per a no veure-hi i les oïdes per no sentir-hi. (Joan 9,40. També Mateu 13:13).
Així doncs, les paràboles ens ajuden a entendre, si acceptem d’entendre. Però també permeten tancar el nostre cor. (Mateu 13,9).
És el misteri de la nostra llibertat!