diumenge, 30 d’agost del 2015

Diumenge 23 B. "Efatà". Obre't.




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,
Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,
i se n’anà cap al llac de Galilea,
passant pel territori de la Decàpolis.
Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,
i li demanaren que li imposés les mans.
Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,
li posà els dits a les orelles,
escopí i li tocà la llengua,
aixecà els ulls al cel,
sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».
A l’instant se li obriren les orelles,
la llengua se li deslligà
i parlava perfectament.
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,
però com més els ho prohibia,
més ho explicaven a tothom,
i no se’n sabien avenir.
Deien: «Tot ho ha fet bé:
fa que els sords hi sentin
i que els muts parlin.»



56. “Efatà”. (... sospirà i li digué: “Efatà”, que vol dir, “obre’t”).

L’evangeli de Marc (el primer dels evangelis, segons els estudiosos, i que inaugura el gènere literari “evangeli”) ens ofereix tres “crits” de Jesús en la seva llengua aramea (o en hebreu, segons alguns). Tenen la mateixa estructura literària: crit + traducció.
Sembla clar que es tracta d’un recurs literari amb el qual l’evangelista Marc vol cridar l’atenció del lector.
Aquests crits són:
- «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» (Marc 5:41).
- «Efatà!», que vol dir: «Obre't!» (Marc 7:34).
- «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?», que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Marc 15:34).
D’aquestes tres expressions “efatà” és la central, i es troba també, més o menys, al centre de tot l’Evangeli de Marc.
Amb aquestes tres expressions així destacades, sembla que l’evangelista ens vol mostrar un procés. “Talita cum” marcaria l’inici del procés. Són paraules dites a la filleta d’un Cap de sinagoga, morta segons els presents, però que Jesús diu que dorm. Jesús la desperta donant-li la ma. La noia s’aixeca i es posa a caminar.

Cap a on va? No es diu; només es diu que es posa a caminar. (Això em recorda el títol d’un petit i preciós llibre de Teodor Suau: Més important que la meta és el camí. Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Caminar té sentit per si mateix; caminar, com a forma de vida; com a maduració i creixement per entrar més plenament en la Vida.
La Vida com a Camí. Aquí entra el segon crit de Jesús: Efatà. El relat ens parla de foradar les orelles i destravar la llengua. Ser capaços d’escoltar i parlar. Comunicar-se. La vida com a comunicació. L’oïda i la parla són la matèria prima per a la comunicació, que pot esdevenir comunió. La vida humana està cridada a esdevenir Comunió.

“Obre’t”. Els especialistes fan notar que el verb no es refereix a les orelles sinó a la persona. Mirant la traducció grega que en fa el mateix evangelista, el verb està en passiva (dianoichthēti). Literalment: sigues obert. Alguns tradueixen: sigues obert del tot, o bé: sigues obert fins al final.
Fins al final. Això ens porta al tercer crit de Jesús: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? És l’experiència de qui s’ha obert del tot, sense arrapar-se a res que tanqui la seva obertura.

Alguns estudiosos de la Religió parlen de la tendència dels humans a fer-se un “Déu tapaforats”. L’autèntica fe ha d’anar superant constantment la temptació "d’apoderar-se" de Déu per convertir-lo en tapadora de la nostra obertura. Jesús a la Creu, braços oberts, experimenta l’absència del “seu” Déu. Déu meu; Déu meu. El seu Déu, el Déu d’Israel. Al final de procés, el Déu propietat privada esdevé absent. Cap tapadora per a la pròpia obertura. Només
obertura; només Llibertat.
En Jesús, l’home esdevé “semblant a Déu” (Gènesi 1:26); pura Obertura; pur Amor al cent per cent, sense res de possessiu. Tot ell "Paraula"; tot ell "Creador".
Déu no abandona l’home obert. Però l’experiència de ser abandonat permet a l’home entrar en l’àmbit de la Llibertat i de l’Amor absoluts. La seva obertura no tapada li permet lliurar l’esperit (Marc 15:37). A partir d’aquí, tot es renova i queda superada tota forma de tancament (“Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix”. Marc 15:38. Veieu també Mateu 27:51).
No és que el procés porti cap a la mort. És el pas d’una vida tancada a una vida oberta; d’una vida tinguda a una vida donada. Ho proclamarà solemnement el mateix Centurió que ha presidit l’escena de la crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu.» ( Marc 15:39). És veient la manera com Jesús mor que el Centurió descobreix la seva identitat; la identitat de l’Home madur. El Centurió, i les dones. Només elles han acompanyat Jesús en tot el seu procés d’obertura. Per això elles seran les primeres a fer l’experiència d’on porta aquest procés: la resurrecció.
 
 

diumenge, 23 d’agost del 2015

Diumenge 22. B. "Banyar-se"



22è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.




EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).

En aquell temps,
els fariseus i alguns mestres de la Llei
que venien de Jerusalem
es reuniren entorn de Jesús
i s’adonaren que alguns dels seus deixebles
menjaven amb les mans impures,
és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.
Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,
seguint la tradició que han rebut dels ancians,
no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,
i quan tornen del mercat
no mengen sense haver-se banyat;
i observen per tradició moltes pràctiques semblants,
com és fer passar per l’aigua,
vasos i gerros i atuells d’aram.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei
preguntaren a Jesús:
«Per què els vostres deixebles
no segueixen la tradició dels ancians
i mengen amb les mans impures?»
Jesús els respongué:
«Isaïes tenia tota la raó
quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,
tal com diu l’Escriptura:
“Aquest poble m’honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em dóna és en va,
les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”
Vosaltres abandoneu els manaments de Déu
per mantenir les tradicions dels homes.»

Després cridà la gent i els deia:
«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:
Res del que entra dintre de l’home des de fora
no el pot contaminar;
només allò que surt de l’home, el pot contaminar,
perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,
en surten els pensaments dolents
que el porten a cometre fornicacions,
robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,
indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:
tot això dolent surt de dintre
i és el que contamina l’home.»



55. Banyar-se. (...no mengen sense haver-se banyat...).
Ens els Evangelis hi ha dues classes de bany.
Hi ha persones que es banyen per purificar-se de les contaminacions rebudes en la relació amb persones impures, pecadores, incrèduls, malaltes, infectades,... Amb un bany ritual s’alliberen de les energies negatives rebudes, i retroben la puresa original o reconquerida de les seves vides.
Però hi ha una altra classe de bany que significa exactament el contrari. Hi ha persones per a les quals banyar-se significa immergir-se en la realitat humana, sentint-se solidaris de les seves virtuts i dels seus pecats, de les seves perfeccions i de les seves impureses. És el bany de Jesús en el Jordà; és el bany del fill de l’home que es barreja amb els humans, encara que siguin tinguts per pecadors o impurs.
Sorprenentment, aquest bany de Jesús en el Jordà, aquesta immersió en la realitat humana, esquinça el cel i estableix un vincle permanent entre el món de Déu i la realitat humana (Marc 1:10).
Sovint tenim tendència a separar dos móns: el món de Déu, perfecte; i el món dels humans, imperfecte. Davant aquests dos móns, sentim la temptació d’allunyar-nos del món dels humans (a pesar de ser el que formem nosaltres) i apropar-nos al món de Déu (que imaginem).
Els Evangelis ens fan veure que aquesta pretensió és equivocada. No és possible acostar-se a Déu trencant la solidaritat amb els humans. Separant-nos dels humans (de la gent, de la multitud,...), deixem de ser humans.
Per contra: la solidaritat amb els humans (i amb la resta dels vivents) “esquinça el cel”. És a dir: ens permet descobrir que no hi ha dos móns sinó un sol i únic món, creat i estimat per Déu; i cridat a transformar-se des de dintre per l’aprenentatge i la pràctica de la solidaritat. Perquè Déu és amor, i no tenim cap altra manera d’aprendre a estimar si no és per la solidaritat amb els humans i amb els vivents que ens trobem en el nostre camí de la vida.
En el llenguatge actual, d’aquesta manera de banyar-se en solem dir també “mullar-se”. És un llenguatge ben gràfic. En tot cas sembla evident i raonable que el nostre món no l’arreglaran els qui s’hi situen per sobre o per sota, sinó aquells que assumeixen la missió de fer, des de dintre, un món cada dia millor, amb llibertat i generositat.
 
 

diumenge, 16 d’agost del 2015

Diumenge 21è. B. "Trair".



21è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.


EVANGELI. (Joan 6,60-69).
En aquell temps,
molts que fins aleshores havien seguit Jesús
digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil!
Qui és capaç d’entendre’l?»

Jesús coneixia interiorment
que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:
«Us escandalitza això que us he dit?
Què direu si veieu que el Fill de l’home
puja on era abans?
L’Esperit és el qui dóna la vida.
La carn no serveix de res.
Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.
Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.»
Des del principi Jesús sabia
qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.

Després afegí:
«Per això us he dit abans
que ningú no pot venir a mi
si el Pare no li concedeix aquest do.»

Després d’aquell moment,
molts dels qui l’havien seguit fins aleshores
l’abandonaren i ja no anaven més amb ell.
Jesús preguntà als dotze:
«Vosaltres també em voleu deixar?»
Simó Pere li respongué:
«Senyor, a qui aniríem?
Només vós teniu paraules de vida eterna,
i nosaltres hem cregut
i sabem que sou el Sant de Déu.»
(Final del capítol, no recollit en el Missal:)
Jesús els digué:
-¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!
Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot.
Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair.



54. “Trair”. (Des del principi Jesús sabia ... qui l’havia de trair.).



Trair (traïció, traïdor...) ve del llatí “tradere”, que significa lliurar o entregar. La paraula original en grec “paradidomi”  té el mateix significat d’entregar o lliurar.
Quan els Evangelis parlen de trair o de traïdor, de seguida pensem en Judes, el deixeble de Jesús que va trair-lo o entregar-lo.
Però en els Evangelis la paraula original té dos significats que cal mantenir units però diferenciats:
- un significat reflexiu (entregar-se)
- i un significat transitiu (entregar algú o trair-lo).

Quan es tradueix la paraula original per “trair”, només es té en compte el segon d’aquests dos significats. Aquesta limitació dificulta d’entendre correctament el que ens volen dir els Evangelis.
Judes entrega Jesús. Però Jesús, segons els Evangelis, és l’home per als altres. És Jesús qui, primer, s’entrega als altres (a Judes inclòs). El pecat de Judes és apoderar-se d’aquest Jesús que se li entrega, i anar-se’n a vendre’l per trenta monedes de plata (Mateu 26,15). Jesús s’entrega a tots per a la salvació del món (Joan 3:16; 6:51); però Judes s’apodera d’ell per als seus propis projectes (Joan 13,30).
Jesús, per generació i llinatge, pertany al poble d’Israel. És cent per cent jueu; fill d’Abraham, fill de David. Però Israel ha estat escollit per a una missió universal: preparar l’arribada de l’Home adult. Aquesta missió s’acompleix en l'home jueu Jesús. Per això Jesús és també el fill de l’Home; el primogènit de la Humanitat adulta. Israel acompleix la seva missió universal entregant Jesús a tota la Humanitat. Els Evangelis insisteixen una i altra vegada en que els Jueus van entregar Jesús als Romans, als Pecadors o als Pagans. És a dir: al Món. De fet, fent això, acomplien la missió d’Israel i la identitat més profunda de Jesús. L’entrega, en si mateixa, no és una traïció sinó l’acompliment d’una missió. El pecat està en la manera de fer-ho.
Insistint amb el nom, els evangelistes ens presenten “Judes” sobretot com un personatge representatiu: representa els Poderosos de “Judà” (i de tots els pobles) que entreguen Jesús (l’Home lliure). L’entreguen als “Romans” perquè sigui mort, però en realitat, i sense ells saber-ho, acompleixen allò que constitueix la identitat més profunda de tot ésser humà: entregar-se. Els Evangelis volen deixar clar que el pecat de Judes serveix, de fet, per acomplir els plans de Déu. Per això van repetint que Judes va fer “allò que estava escrit” (Mateu 26:23; 26:54; Marc 14:49; Lluc 22:37; Joan 15:25).
Aquí cal notar un detall molt significatiu propi dels Evangelis de Lluc i de Joan. Quan parlen de “Els Dotze” (número que evoca el Poble de les 12 Tribus, o sigui Israel) hi posen dos Judes (Lluc 6:16. Joan 14:22): Judes de Jaume (per representar l’Israel fidel) i Judes Iscariot (per representar els Poderosos que s’havien apoderat d’Israel fent-se els seus guies (Lluc 22,47) i els amos del seu Temple. Mateu 21:13).
Aquest significat afegit de l’acció de Judes Iscariot entregant Jesús, pot semblar molt tècnic i allunyat de la problemàtica actual. Però no és així. “Apoderar-se de l’home” continua essent la temptació de cada ésser humà en les seves relacions amb els altres. Una temptació en què caiem cada vegada que practiquem qualsevol forma de Poder o de Domini sobre els altres. Els Evangelis Sinòptics hi fan una referència directa (Lluc 21,16).
Hi ha mil maneres directes o dissimulades d’apoderar-se dels qui "s'entreguen" sincerament als altres o dels qui es troben en situació de debilitat! Quantes persones “venudes” per trenta monedes de plata o per moltíssim menys! Es pot vendre una persona fins i tot amb un petó! (Lluc 22:48).

Resulta realment descoratjadora
l’exhibició creixent d’inhumanitat que els mitjans de comunicació ens mostren cada dia! Tanta arrogància dels Poderosos, sovint vestits amb pell d’ovella! Avui podem contemplar, amb horror, com poden ser-ne d’inhumanes les Democràcies que ens hem construït! Democràcies per legitimar el Poder d'uns sobre d'altres: una aberració!!!
Pel que fa a l’Església, també ella haurà de superar la temptació de considerar-se “propietària” de Jesús de Natzaret. El fill de l’Home és "patrimoni de la Humanitat". L’Església, com a institució particular, està al servei de la Humanitat que entre tots anem construint.
Gràcies a Jesús de Natzaret, entregat pels Poderosos i ressuscitat, els creients en l’Home ens sentim especialment il·luminats i esperançats. Llum i Esperança per compartir. Per compartir amb tothom qui vulgui.
 

La Nova Humanitat no ha de ser filla de l’Església sinó filla dels Humans que vulguin fer Humanitat. El missatge dels Evangelis ens invita a ser ferment d’Humanitat, viscuda i gaudida en comunió a través de les diferents, petites i multiformes comunitats que vagin sorgint (i desapareixent).

diumenge, 9 d’agost del 2015

Diumenge 20. B. "Carn".



20è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 6,51-58).
En aquell temps,
Jesús digué als jueus:
«Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Més encara:
El pa que jo donaré és la meva carn,
perquè doni vida al món.»

Els jueus es posaren a discutir. Deien:
«Com s’ho pot fer aquest,
per donar-nos la seva carn per menjar?»

Jesús els respongué:
«Us ho dic amb tota veritat:
Si no mengeu la carn del Fill de l’home
i no beveu la seva sang,
no podeu tenir vida en vosaltres.
Qui menja la meva carn
i beu la meva sang
té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn és un veritable menjar,
i la meva sang és una veritable beguda.
Qui menja la meva carn
i beu la meva sang està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,
i jo visc gràcies al Pare;
igualment,
els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa baixat del cel.
No és com el que van menjar els vostres pares.
Ells van morir,
però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»



53. “Carn”. (Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres).

Diversos són els significats de “carn” en la Bíblia. En el Nou Testament se’n parla sobretot en dos camps:
- en tota la casuística relacionada amb la carn sacrificada als ídols,
- i en aquest capítol sisè de l’Evangeli de Joan sobre l’Eucaristia.
Aquí em referiré només a aquest segon punt ja que la problemàtica sobre l’Eucaristia continua essent actual.

«Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?» L’evangelista Joan posa en boca de Jesús unes paraules que ell sap perfectament que són “dures d’escoltar” i que acabaran provocant l’abandonament de molts dels seus seguidors.
¿Per què, aquest llenguatge tan dur? ¿No eren suficients les paraules anteriors (i que ja havien causat sorpresa) «Jo sóc el pa viu, baixat del cel...»? (Joan 6,35).
Sens dubte es tracta d’un recurs literari: l’evangelista utilitza un llenguatge dur per comunicar un missatge dur.

La duresa del missatge no ve d’un llenguatge que sona a canibalesc o vampiresc (Menjar la carn. Beure la sang) sinó perquè s’hi parla d’un Déu que “entra en la nostra vida” amb cada home de carn i ossos que ens trobem en el nostre caminar. I això sí que pot resultar dur a moltes oïdes! Aquí “carn i sang” signifiquen l’amor d’un Déu que ens estima i vol ser estimat en cada persona física i real que entra en la nostra vida.
Un "Déu" de miracles, de ritus, de sacerdots, de la religió,... queda prou lluny com perquè no ens inquieti gaire. Però un Déu que es fa “pa baixat del cel” en un fill d’home que és un dels nostres; en un fill d’home "paisà" nostre del qual coneixem el pare i la mare, això és trasbalsador per a tothom que vulgui “protegir-se” d’un Amor tan proper.
Ho explicaré amb una anècdota. En un grup de monitors hi havia un noi i una noia que s’avenien molt i treballaven molt bé junts. Un dia el noi va dir a la noia: M’he enamorat de tu. T’estimo. Des d’aquell dia la noia no va tornar. I és que una declaració d’amor així, es converteix en un llenguatge dur: una autèntica "agressió".
L’evangelista Joan vol que ningú s’enganyi. Posant un llenguatge dur en boca de Jesús ens adverteix de la “duresa” de l’Eucaristia per a tot aquell que encara no ha decidit deixar-se estimar per un Déu que ens estima a través de les persones de carn i ossos que tenim al costat. El llenguatge que l’evangelista posa en boca de Jesús pretén impedir que convertim l’Eucaristia en un simple ritu. Una Eucaristia convertida en “cosa de capellans”...
I encara ens diu una altra cosa també “dura”: si no ens obrim a aquesta vida que se’ns ofereix, no hi ha cap altra alternativa. Podem acceptar o no acceptar l’oferta; però si no l’acceptem, no hi ha res més.

La vida humana és la invitació a participar en
l’aventura de l’Amor. “Menjar la carn i beure la sang” significa sentir-se humanitat amb amor receptiu i actiu. Voler-nos “fills de la Humanitat” i “constructors d’Humanitat”.

Podem dir o no. Però el “no” és un
no a nosaltres mateixos. “Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres”. Per als Humans, la “vida” o és amor o no és.
Tornem un moment a l’anècdota d’abans. Imaginem ara que aquella monitora també s’hagués enamorat del company. En aquest cas les paraules que aquest li diu no tenen res de dures, sinó que són les més suaus, dolces i agradables que podia escoltar.
Res és tan
dur com un amor no acceptat. Res és tan dolç com un amor compartit.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Festa de l'Assumpció de Maria



Festa de l’Assumpció de Maria. Any . (15 d’agost).

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic i cronològic.



EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya,
a la província de Judà.
Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:
«La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.
Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,
i després se’n tornà a casa seva.

52. “Elisabet”. (... entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet).

Encara que la gran protagonista del relat d’avui és Maria (> Maria), aquí em fixaré en la figura d’Elisabet, ja que serveix de contrapunt per posar en relleu el significat de Maria. Així també passa en els Evangelis en general: el "Vell Testament" o "Els Dotze" serveixen de contrapunt per entendre millor Jesús.
Tot el relat d’avui es centra en dues dones; en dues dones precisament en quant són dones. La breu referència a Zacaries no té altra finalitat que assenyalar el “lloc” on s’emmarca el dinamisme de les dues dones.

Tota l’escena visualitza perfectament allò que ja s’insinua amb el nom de Elisabet, que significa: Déu, plenitud meva. La
plenitud que gràficament s’expressa en la gravidesa de les dues dones i en els fruits dels seus ventres (“entranyes”, segons la traducció del Missal).
En el ventre d’Elisabet, a pesar de ser vella i estèril, hi ha un infant que resta quiet i passiu fins que sent la salutació de Maria. Aleshores, salta d’entusiasme. Tota la missió d’aquest infant és preparar l’arribada i la manifestació de l’infant del ventre de Maria, el qual, quan neixi, serà el Primogènit (Lluc 2:7). Primogènit de la Humanitat adulta.
Les dues dones representen la capacitat maternal de la Humanitat. Els seus rols són consecutius i diferents.
- Elisabet (amb el seu marit Zacaries, que significa “Déu recorda”) expressa la capacitat generadora d’Israel, necessària per preparar el naixement de l’Home. Només l’arribada de l’Home posa en evidència l’èxit de la missió d’Israel. “...ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes” (Lluc 1:36). La presència de l’embrió d’Home fa que el "Precursor" salti de goig, ja que, amb ell, arriba a terme la missió del seu Poble. Ha estat la missió d’Israel, dels profetes, de la Religió, del Temple (“a casa del sacerdot Zacaries”),...
- Maria, jove, i en la plenitud de la seva capacitat maternal.
Ella rep i acull plenament la força humanitzant que ve de Déu (Esperit Sant). Ella ve de Natzaret, la Galilea dels pagans (Mateu 4,15). Representa la Humanitat que ha arribat a l’estat adult i amb plena capacitat generadora. El “fruit del seu ventre” serà el Primogènit de la llarga nissaga ja promesa a Abraham (Gènesi 22,17).

Però cal evitar d’entendre erròniament els rols de Elisabet i de Maria. Elles representen respectivament l’Anunci i l’Acompliment; la Promesa i la seva Realització; la Humanitat "menor d’edat" i la Humanitat "adulta".
No divideixen la Història humana en dues parts separades, sinó que ens mostren el procés que s’ofereix a cada ésser humà de tots els temps. Cada nou ésser humà, encara que hagi nascut "després de Crist", ha de realitzar en si mateix aquest procés. Elisabet està present en cada humà, preparant allò que representa Maria, la "noia  de Natzaret" plena d’iniciativa i capacitat generadora.

Tots comencem en el “ventre d’Elisabet”. Tots som invitats a madurar fins a néixer del “ventre de Maria”.
Elisabet i Maria són “parentes” (Lluc 1,36). Representen dos moments d’una mateixa
família que ve de lluny i que es renova contínuament: la Humanitat.
 

diumenge, 2 d’agost del 2015

Diumenge 19 B. "Baixat del cel".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.



EVANGELI. (Joan  6,41-51).
En aquell temps,
els jueus murmuraven de Jesús
perquè havia dit que era el pa baixat del cel,
i es preguntaven:
«Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep?
Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare,
¿i ara diu que ha baixat del cel?»
Jesús els digué:
«No murmureu entre vosaltres.
Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat.
I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia.
Diu el llibre dels Profetes
que tots seran instruïts per Déu.
Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare
i l’han après,
vénen a mi.
No vull dir que algú hagi vist mai el Pare:
només l’ha vist el qui ve de Déu;
aquest sí que ha vist el Pare.

Us ho dic amb tota veritat:
els qui creuen tenen vida eterna.
Jo sóc el pa que dóna la vida.
Els vostres pares,
tot i haver menjat el mannà en el desert,
moriren,
però el pa de que jo parlo
és aquell que baixa del cel
perquè no mori ningú dels qui en mengen.
Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn:
perquè doni vida al món.»



51. “Baixat del cel”. Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel

En referència a Jesús, els Evangelis contenen dues afirmacions que semblen contradictòries. Per un cantó s’afirma que Jesús té uns pares ben coneguts pels seus conciutadans; per un altre cantó, sobretot en l’Evangeli de Joan, Jesús mateix afirma que “ha baixat del cel”. «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?» (Joan 6:42. També: Mateu 13:55).

Els mateixos Evangelis volen que ens fixem en aquesta contradicció, i per això l’expliciten per boca dels conciutadans de Jesús.
Sovint imaginem que hi ha com dos àmbits ben diferenciats: l’àmbit de Déu (o dels déus) allà dalt, i l’àmbit dels humans, aquí baix. Entre els dos àmbits hi hauria unes persones que farien d’intermediàries perquè, d’alguna manera, haurien estat escollides per Déu com a representants seus. En aquests casos seria necessari que qui es presenti com a representant de Déu ho pugui demostrar d’alguna manera.
Als conciutadans de Jesús els costa de veure i acceptar que Jesús hagi “baixat del cel” (o que sigui representant de Déu, o profeta o messies). Les “proves” que els dóna Jesús no els convencen.
Però, a més, Jesús, per comptes de mostrar “proves convincents”, fa tot el contrari. ¿Com pot venir de Déu, si ell mateix diu que les autoritats el jutjaran, el condemnaran i el mataran (Mateu 16:21. Lluc 18:31)? ¿Com pot ser el Messies, si s’ha escapolit quan volien proclamar-lo rei? ¿Com pot pretendre ser el Nou Moisès, si s’ha fet enrere quan ja havia conduït la multitud fins a l’altra riba? (Joan 6:1). ¿Com pot haver baixat del cel, si ell mateix insisteix en que és el fill de l’home?
Amb aquestes contradiccions els Evangelis volen portar-nos a fer un pas endavant.
És cert: Jesús és cent per cent humà. Com cada un dels humans és fill d’un pare i d’una mare, germà dels seus germans i conciutadà dels seus paisans. Cent per cent fill de l’home o fill de la Humanitat, com cada un dels humans.
I precisament per això ha baixat del cel; perquè l’Home (que ell encarna perfectament) “ha baixat del cel”. És a dir: és obra de Déu.
I no solament és obra de Déu com la resta de la creació, sinó que, a més, és invitat a esdevenir fill de Déu. L’Home no és fill de Déu per generació sinó per adopció lliurement oferta i lliurement acceptada.
Per generació, l’Home és fill de la Terra (com molt bé han deduït fa temps els científics). Però, per lliure decisió de Déu, és invitat a esdevenir també fill de Déu en la mesura que accepti de viure a la manera de Déu: donant vida.

Jesús ho ha fet, i ho ha fet en plenitud (Joan 1:12.14). I per això ha esdevingut el Primogènit de la Humanitat adulta (Lluc 2:7. Colossencs 1:18. Apocalipsi 1:5).
L’expressió “pa baixat del cel” amb què els Israelites designaven el mannà que cada matí baixava del cel amb  la rosada (Èxode 16:14ss), Jesús la reinterpreta: és Déu qui dóna l’autèntic pa del cel. Ho fa en l’home-Jesús. Ell ha rebut la plenitud de Vida. D’aquesta plenitud tots n’anem rebent vida i més vida fins a la Plenitud total. (Joan 1,1ss. Mireu l’adaptació del Pròleg de St. Joan. També podeu veure-la il·lustrada amb Youtube).
L’Home “ha baixat del cel”; és a dir: és obra de Déu. I això ho descobrim en l’home-Jesús, perquè ell ha viscut en plenitud la seva humanitat. “Baixat del cel”, ens és un testimoni de la Vida de Déu, la qual viu donant-se com aliment. Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
L’Home “baixa del cel” no solament com a Creatura de Déu sinó també, i sobretot, perquè, acceptant ser fill, rep del Pare vida eterna.