Paraules i Parauletes.
>> Introducció.
ÍNDEX,
i enllaços per ordre alfabètic.
i enllaços per ordre alfabètic.
EVANGELI. (Marc 7,31-37).
En aquell
temps,
Jesús
tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,
i se
n’anà cap al llac de Galilea,
passant
pel territori de la Decàpolis.
Li
portaren un sord, que a penes sabia parlar,
i li
demanaren que li imposés les mans.
Jesús se
l’endugué tot sol, lluny de la gent,
li posà
els dits a les orelles,
escopí i
li tocà la llengua,
aixecà
els ulls al cel,
sospirà i
(li) digué: «Efatà», que vol dir,
«obre’t».
A
l’instant se li obriren les orelles,
la
llengua se li deslligà
i parlava
perfectament.
Jesús els
prohibí que ho diguessin a ningú,
però com
més els ho prohibia,
més ho
explicaven a tothom,
i no se’n
sabien avenir.
Deien:
«Tot ho ha fet bé:
fa que
els sords hi sentin
i que els
muts parlin.»
56. “Efatà”. (... sospirà i li digué: “Efatà”, que vol dir, “obre’t”).
L’evangeli de Marc (el primer
dels evangelis, segons els estudiosos, i que inaugura el gènere literari
“evangeli”) ens ofereix tres “crits” de Jesús en la seva llengua aramea (o en hebreu,
segons alguns). Tenen la mateixa estructura literària: crit + traducció.
Sembla clar que es tracta d’un recurs literari amb el qual l’evangelista Marc vol cridar l’atenció del lector.
Sembla clar que es tracta d’un recurs literari amb el qual l’evangelista Marc vol cridar l’atenció del lector.
Aquests crits són:
- «Talita, cum»,
que vol dir: «Noia, aixeca't.» (Marc 5:41).
- «Efatà!»,
que vol dir: «Obre't!» (Marc 7:34).
- «Eloí, Eloí,
¿lemà sabactani?», que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has
abandonat?» (Marc 15:34).
D’aquestes tres expressions “efatà”
és la central, i es troba també, més o menys, al centre de tot l’Evangeli de
Marc.
Amb aquestes tres expressions
així destacades, sembla que l’evangelista ens vol mostrar un procés. “Talita
cum” marcaria l’inici del procés. Són paraules dites a la filleta
d’un Cap de sinagoga, morta segons els presents, però que Jesús diu que
dorm. Jesús la desperta donant-li la ma. La noia s’aixeca i es posa a caminar.
Cap a on va? No es diu; només es diu que es posa a caminar. (Això em recorda el títol d’un petit i preciós llibre de Teodor Suau: Més important que la meta és el camí. Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Caminar té sentit per si mateix; caminar, com a forma de vida; com a maduració i creixement per entrar més plenament en la Vida.
Cap a on va? No es diu; només es diu que es posa a caminar. (Això em recorda el títol d’un petit i preciós llibre de Teodor Suau: Més important que la meta és el camí. Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Caminar té sentit per si mateix; caminar, com a forma de vida; com a maduració i creixement per entrar més plenament en la Vida.
La Vida com a Camí. Aquí
entra el segon crit de Jesús: Efatà. El relat ens parla de foradar
les orelles i destravar la llengua. Ser capaços d’escoltar i parlar.
Comunicar-se. La vida com a comunicació. L’oïda i la parla són la matèria prima
per a la comunicació, que pot esdevenir comunió. La vida humana està cridada a
esdevenir Comunió.
“Obre’t”. Els especialistes fan notar que el verb no es refereix a les orelles sinó a la persona. Mirant la traducció grega que en fa el mateix evangelista, el verb està en passiva (dianoichthēti). Literalment: sigues obert. Alguns tradueixen: sigues obert del tot, o bé: sigues obert fins al final.
“Obre’t”. Els especialistes fan notar que el verb no es refereix a les orelles sinó a la persona. Mirant la traducció grega que en fa el mateix evangelista, el verb està en passiva (dianoichthēti). Literalment: sigues obert. Alguns tradueixen: sigues obert del tot, o bé: sigues obert fins al final.
Fins al final. Això
ens porta al tercer crit de Jesús: «Eloí, Eloí,
¿lemà sabactani?» Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? És
l’experiència de qui s’ha obert del tot, sense arrapar-se a res que tanqui
la seva obertura.
Alguns estudiosos de la Religió parlen de la tendència dels humans a fer-se un “Déu tapaforats”. L’autèntica fe ha d’anar superant constantment la temptació "d’apoderar-se" de Déu per convertir-lo en tapadora de la nostra obertura. Jesús a la Creu, braços oberts, experimenta l’absència del “seu” Déu. Déu meu; Déu meu. El seu Déu, el Déu d’Israel. Al final de procés, el Déu propietat privada esdevé absent. Cap tapadora per a la pròpia obertura. Només obertura; només Llibertat.
Alguns estudiosos de la Religió parlen de la tendència dels humans a fer-se un “Déu tapaforats”. L’autèntica fe ha d’anar superant constantment la temptació "d’apoderar-se" de Déu per convertir-lo en tapadora de la nostra obertura. Jesús a la Creu, braços oberts, experimenta l’absència del “seu” Déu. Déu meu; Déu meu. El seu Déu, el Déu d’Israel. Al final de procés, el Déu propietat privada esdevé absent. Cap tapadora per a la pròpia obertura. Només obertura; només Llibertat.
En Jesús, l’home
esdevé “semblant a Déu” (Gènesi 1:26); pura Obertura; pur Amor al cent per cent,
sense res de possessiu. Tot ell "Paraula"; tot ell "Creador".
Déu no abandona
l’home obert. Però l’experiència de ser abandonat permet a l’home
entrar en l’àmbit de la Llibertat i de l’Amor absoluts. La seva obertura no tapada
li permet lliurar l’esperit (Marc 15:37). A partir d’aquí, tot es renova
i queda superada tota forma de tancament (“Llavors la cortina del santuari
s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix”. Marc 15:38. Veieu també Mateu 27:51).
No és que el procés porti cap a la mort. És el pas d’una vida tancada a una vida oberta; d’una vida tinguda
a una vida donada. Ho proclamarà solemnement el mateix Centurió que ha
presidit l’escena de la crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell,
quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill
de Déu.» ( Marc 15:39). És veient la manera com Jesús mor que el Centurió
descobreix la seva identitat; la identitat de l’Home madur. El Centurió, i les
dones. Només elles han acompanyat Jesús en tot el seu procés d’obertura.
Per això elles seran les primeres a fer l’experiència d’on porta aquest procés:
la resurrecció.