diumenge, 26 de març del 2017

5è. de Quaresma. A. "Mort".



Paraules i Parauletes.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 11,1-45).
En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
caigué malalt un home que es deia Llàtzer.
Era de Bet-Hània, el poble de Maria
i de la seva germana Marta.
Maria era la qui, més endavant,
ungí el Senyor amb perfum
i li eixugà els peus amb els cabells.
Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús:
«Senyor, aquell que estimeu està malalt.»
Jesús, en sentir això, digué:
«Aquesta malaltia no és mortal;
és per a donar glòria a Déu:
el Fill de Déu en serà glorificat.»

Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.
Després de rebre la notícia de la malaltia,
es quedà encara dos dies al lloc on era.
Després, passats aquests dies, digué als deixebles:
«Tornem a Judea.»
Ells li digueren:
«Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar,
i ara hi torneu?»
Jesús contestà:
«La claror del dia dura dotze hores.
Els qui caminen de dia no ensopeguen,
perquè veuen la claror d’aquest món,
però els qui caminen de nit sí que ensopeguen,
perquè els manca la claror.»
Després afegí:
«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit;
vaig a despertar-lo.»
Els deixebles li digueren:
«Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.»
Jesús es referia a la seva mort,
però els deixebles es pensaven
que parlava del son ordinari.
Llavors Jesús els digué clarament:
«Llàtzer és mort.
M’alegro de no haver estat allà;
serà en profit vostre, perquè cregueu.
Però ara anem-hi.»
Tomàs, el Bessó, digué als seus companys:
«Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.»

Quan Jesús arribà,
ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Bet-Hània és a prop de Jerusalem,
cosa de tres quilòmetres,
i molts dels jueus havien vingut a donar el condol
a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta, quan va saber que Jesús arribava,
sortí a rebre’l.
Maria es quedà a casa.
Marta digué a Jesús:
«Senyor, si haguéssiu estat aquí,
el meu germà no s’hauria mort.
Però fins i tot ara jo sé
que Déu us concedirà tot el que li demaneu.»
Jesús li diu:
«El teu germà ressuscitarà.»
Marta li respon:
«Ja sé que ressuscitarà
quan tothom ressusciti el darrer dia.»
Li diu Jesús:
«Jo sóc la resurrecció i la vida.
Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran,
i tots els qui viuen i creuen en mi,
no moriran mai més.
Ho creus, això?»
Ella li diu:
«Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies,
el Fill de Déu que havia de venir al món.»

Havent dit això
se n’anà a cridar la seva germana Maria
i li digué en veu baixa:
«El mestre és aquí i et crida.»
Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit
i anà a trobar-lo.
Jesús encara no havia entrat al poble,
sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat.
Els jueus que eren amb ella a casa
per donar-li el condol,
en veure que s’aixecava així i se n’anava,
la seguiren,
pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre.
Maria arribà on era Jesús i, en veure’l,
es llançà als seus peus i li digué:
«Senyor, si haguéssiu estat aquí
el meu germà no s’hauria mort.»
Quan Jesús veié com plorava,
i com ploraven també els jueus
que l’havien acompanyada,
es commogué profundament i es contorbà.
Llavors preguntà:
«On l’heu posat?»
Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor».
A Jesús se li negaren els ulls.
Els jueus deien: «Mireu com l’estimava.»
Altres deien:
«Aquest home que obrí els ulls al cec,
no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada,
arribà on era el sepulcre.
Era una cova tancada amb una llosa.
Jesús digué:
«Traieu la llosa.»
Marta, la germana del difunt, diu a Jesús:
«Senyor, ja es descompon;
fa quatre dies que és mort.»
Li respon Jesús:
«No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?»
Llavors van treure la llosa.
Després Jesús alçà els ulls al cel i digué:
«Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat.
Ja sé que sempre m’escolteu,
però dic això
perquè ho sàpiga la gent que em rodeja
i creguin que sou vós qui m’heu enviat.»
Havent dit això cridà fort:
«Llàtzer, vine a fora.»
I el mort sortí.
Tenia els peus i les mans lligats
amb les benes d’amortallar
i la cara lligada amb un mocador.
Jesús els diu:
«Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.»

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria
i veieren el que va fer Jesús,
cregueren en ell.



146. Mort. ("Llàtzer és mort".).
En els Evangelis hi ha tres episodis en què Jesús es troba amb una persona morta, i la "ressuscita". És a dir: posa en evidència la nova dimensió en què, morint, ha entrat.
1. Un és l’episodi de la Filla de Jaire, que es troba en els tres Evangelis Sinòptics: Mateu 9:24,  Marc 5:39,  Lluc 8:52.
S’hi mostra la diferent manera de valorar la situació: la gent parla d’una noia “morta”, i en canvi Jesús diu que està “dormida”. Aquesta diferència ve del fet que, per a Jesús, la “mort” no és el mateix que per a nosaltres. Per a Jesús només hi ha “mort” quan es renuncia voluntàriament a la “vida”, entesa com a comunió amb Déu i els germans. Per a Jesús, la mort biològica no és cap final sinó el pas (“pasqua”) a una altra forma de vida.

La noia que la gent veu morta té "dotze anys"; és a dir: ha arribat a la seva maduresa corporal. Filla del cap de la Sinagoga, fins ara ha estat alimentada amb la Llei. Però la Llei no té capacitat per alimentar la seva maduresa, i es "col·lapsa" per inanició. Jesús, donant-li la mà, li comunica nova energia, i encarrega al pare que "l’alimenti" per a la vida madura. (
Diumenge 13.B).

2. El segon és l'episodi del Fill de la viuda de Naïm, exclusiu de l’Evangeli de Lluc (Lluc 7:11). Es pot considerar un relat paral·lel, en masculí, del de la Filla de Jaire.
Amb tot, el missatge és més contundent: no és només la Sinagoga sinó tot el Poble que "acompanya" la mare-viuda, que ha perdut el seu fill únic. És tot el Poble que perd la capacitat per "continuar-se" perquè el seu fill únic ha mort.
Aquí Jesús no diu que el noi “dorm”. No obstant, l’acció de Jesús i la resposta immediata del noi deixen clar que la seva mort era conseqüència d’alguna carència vital, que la presència de Jesús soluciona. “Déu ha visitat el seu Poble”. (
Diumenge 10. C).
3. El tercer episodi és el llegit avui, exclusiu de l’Evangeli de Joan, i és molt elaborat. També aquí Jesús diu de Llàtzer que “s’ha adormit” (Joan 11:11). Tot el context posa de manifest que es tracta de l’experiència de la mort en el si de la comunitat cristiana, la comunitat creient i dels "germans".
Tot i les paraules de Jesús “els qui creuen tenen vida eterna” (Joan 6:47), la comunitat dels germans també experimenta la mort.
Per això la mort de Llàtzer els resulta sorprenent. Per això les germanes del difunt “acusen” Jesús de la mort del seu germà: “Si haguéssiu estat aquí, no hauria mort el meu germà” (Joan 11:21 i 11:32).
Tot i que és una acusació que neix precisament de la fe, Jesús fa veure a les germanes que la seva fe encara no és madura, ja que han fet amb el germà difunt exactament el mateix que els qui no tenen fe: l’han lligat i tancat al “món dels morts”, que és un món fals . L’únic món real és el de la vida, creat per Déu.

Jesús fa "corregir" allò que han fet: “Traieu la llosa”. “Llàtzer, vine a fora”. I també: “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”.
Deixeu-lo caminar.
A on va, Llàtzer? De moment el relat no ho diu, però deixa clar que la mort no és un final sinó un pas (pasqua).
Fora del marc de la fe, l’episodi de la resurrecció de Llàtzer és del tot incomprensible i, fins i tot, absurd. Només la fe permet veure en la mort física el pas de la vida tinguda a la vida donada i plenament compartida.
A on va, Llàtzer? La presència de Jesús (de l’Home) defineix el "nou lloc" dels qui han fet de la seva vida una donació. Trobem Llàtzer en el sopar dels germans (Joan 12:2). És el sopar de la Comunitat amb Jesús i els germans: Llàtzer (el mort vivent), Marta (que serveix) i Maria (que perfuma el cos de Jesús com es feia amb l’espòs abans del casament). Llàtzer viu “a casa” (>Betània = Casal) dels germans. El cos perfumat de Jesús “pre-anuncia” el "cos" ressuscitat: “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. I També: “Ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura” (Joan 12:7). És a dir: el perfum que s'escampa és un símbol de la vida donada.
La mort corporal demana una resurrecció corporal. Però això no s’ha d’entendre com una "re-animació" tornant a la situació anterior del cos. La vida tinguda necessita un cos tingut, producte ocasional d’unes lleis físiques, temporals i variables. La vida donada té per suport un cos que es dóna. La “fragància” del perfum.

La fragància del perfum es contraposa a la pudor del cadàver. Jesús mateix indica la connexió entre el “valuós perfum” que omplí de fragància tota la casa i la seva “sepultura” (Joan 12:7). El perfum converteix el sepulcre en la cambra nupcial (Joan 20,5ss) de la "Nova Parella" per a la Humanitat renovada. Aquesta ja no inclou la mort perquè es construeix sobre la vida donada, rebuda i compartida.
Pot ajudar la nostra imaginació, la Música.
Les vibracions sonores existeixen un moment i desapareixen. Però la música que produeixen, si algú l’escolta i en gaudeix, no desapareix amb les vibracions. La música “viu” en les persones que la gaudeixen. En elles, aquella música pot durar per sempre.
   
El cos de la vida donada es fa visible en la COMUNITAT. No hi hauria resurrecció si ningú acollís la vida donada, com no hi hauria música si ningú no escoltés les vibracions que la generen, com tampoc no hi hauria perfum si no hi hagués una “casa” (comunitat) que s’omplís de la seva fragància. El cos de la vida donada és relació en forma de COMUNIÓ.
 

diumenge, 19 de març del 2017

Diumenge 4 de Quaresma. A. "Cec".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 9,1-41).
Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
Jesús veié tot passant un cec de naixement.
Els deixebles li preguntaren:
«Rabí, ¿qui va pecar, que naixés cec aquest home,
ell o els seus pares?»
Jesús contestà:
«Això no ha estat perquè vagi pecar
ni ell ni els seus pares;
és perquè en ell es revelin les obres de Déu.
Mentre és de dia, jo he de treballar
fent les obres del qui m’ha enviat.
La nit s’acosta, quan ningú no pot treballar.
Mentre sóc en el món sóc la llum del món.»

Dit això escopí a terra,
va fer amb la saliva una mica de fang,
l’estengué sobre els ulls del cec i li digué:
«Vés a rentar-te a la piscina de Siloè.»
Aquest nom significa ‘enviat’.
Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi.

La gent del veïnat
i els qui l’havien vist sempre captant deien:
«No és aquell home que vèiem assegut captant?»
Uns responien: «Sí, que és ell.»
Altres deien: «No és pas ell;
és un que s’hi assembla.»
Ell digué: «Sí, que el sóc.»
Llavors li preguntaren:
«Com se t’han obert, els ulls?»
Ell contestà:
«Aquell home que es diu Jesús
va fer una mica de fang,
me’l va estendre sobre els ulls
i em va dir que anés a rentar-me a Siloè.
Hi he anat i, així que m’he rentat, hi he vist.»
Li digueren: «On és?»
Respongué: «No ho sé.»

Dugueren als fariseus l’home que abans era cec.
El dia que Jesús havia fet el fang
i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs.
També els fariseus li preguntaren
com havia arribat a veure-hi.
Ell els digué: «M’ha estès fang sobre els ulls,
m’he rentat, i ara hi veig.»
Alguns dels fariseus deien:
«Aquest home que no guarda el repòs del dissabte
no pot ser de Déu.»
Però altres responien:
«Com és possible que un pecador faci tals miracles?»
I es dividiren entre ells.
S’adreçaren al cec altra vegada i li digueren:
«Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls,
tu, què en dius, d’ell?»
Ell contestà: «Que és un profeta.»

Els jueus no volien creure
que aquell home hagués estat cec
i ara hi pogués veure,
fins que van cridar els seus pares per dir-los:
«Aquest és el vostre fill que,
segons vosaltres, va néixer cec?
Com és, doncs, que ara hi veu?»
Els seus pares respongueren:
«Nosaltres sabem de cert que aquest
és el nostre fill i que va néixer cec.
Però com és que ara hi veu
i qui li ha obert els ulls,
nosaltres no ho sabem.
Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran
i ell mateix us donarà raó del que li ha passat.»
Els seus pares van respondre així
perquè tenien por dels jueus,
que ja llavors havien acordat
excloure de la sinagoga
tothom qui reconegués que Jesús era el Messies;
per això van dir que el seu fill ja era prou gran
i que l’interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada
aquell home que havia estat cec i li digueren:
«Dóna glòria a Déu reconeixent la veritat:
nosaltres sabem que aquest home és un pecador.»
Ell contestà:
«Que sigui un pecador, a mi no em consta.
Només em consta una cosa:
jo, que era cec, ara hi veig.»
Ells insistiren:
«Digues què t’ha fet per obrir-te els ulls.»
Respongué: «Ja us ho he dit i no n’heu fet cas.
Per què voleu sentir-ho una altra vegada?
És que també us voleu fer seguidors d’ell?»
Li contestaren en un to insolent:
«Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell.
Nosaltres som seguidors de Moisès.
De Moisès, sabem que Déu li va parlar,
però d’aquest, ni sabem d’on és.»
L’home els contestà:
«Justament això és el que em desconcerta:
vosaltres no sabeu d’on és,
però a mi, m’ha obert els ulls.
Tots sabem que Déu no escolta els pecadors,
sinó els qui són piadosos
i compleixen la seva voluntat.
D’ençà que el món existeix,
no s’ha sentit dir mai que ningú
hagi obert els ulls a un cec de naixement.
Si aquest no vingués de Déu,
no tindria poder per a fer res.»
Li respongueren:
«Tot tu vas néixer en pecat
i ens vols donar lliçons?»
I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir
que l’havien exclòs de la sinagoga
i, quan el trobà, li digué:
«Creus en el Fill de l’home?»
Ell respongué
«I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?»
Jesús li diu: «Ja l’has vist:
és el mateix que parla amb tu.»
Li diu ell: «Hi crec, Senyor.» I l’adorà.

Jesús afegí:
«És per fer un judici
que jo he vingut en aquest món:
perquè els qui no hi veien, hi vegin,
i els qui hi veien, es tornin cecs.»
Ho van sentir alguns dels fariseus
que eren amb ell i li digueren:
«Així voleu dir que nosaltres també som cecs?»
Jesús els contestà:
«Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa,
però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu;
per tant, la vostra culpa no té cap excusa.»


145. Cec. (Jesús veié tot passant un cec de naixement.)
La ceguesa, sobretot fa uns anys, era una limitació freqüent. En la majoria de pobles hi havia alguna o algunes persones cegues que tothom coneixia perquè havien de viure d’una manera peculiar, sempre acompanyades i amb moltes limitacions.

En els Evangelis els cecs tenen un significat especial com a objectiu directe de l’acció salvadora de Jesús. Jesús és anomenat, entre altres formes, com el qui dóna la vista als cecs (Mateu 11:5; 15:31).
Aquest Relat correspon a l’Evangeli de Joan i és molt elaborat. S’hi descriu el procés de visió d’un cec de naixement. Aquest procés serveix de contrapunt per mostrar-hi també el “procés d’encegament” dels fariseus. És un advertiment per a tots els deixebles de Jesús, d'ahir, d'avui i de demà.

Al començament del relat, els deixebles pregunten qui ha pecat perquè aquell home hagi nascut cec. Però Jesús respon que ningú no ha pecat. Simplement aquell cec representa que, en el procés d’humanització, l’Home no havia arribat encara a veure-hi. En canvi, al final del relat, a la pregunta dels fariseus: Així voleu dir que nosaltres també som cecs? Jesús contestà: Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa.
Així, doncs, es parla d’una ceguesa no culpable superable i d’una ceguesa culpable adquirida.
Al centre d’aquest doble “procés” hi ha l’Home. L’home com a vident i com a vist. Es tracta de “veure” o de “no veure” l’Home.
El cec de naixement, tot i que ja és humà, encara no hi veu. El fang que Jesús fa amb la seva saliva evoca la creació de l’Home quan Déu el va modelar amb fang i va bufar-li alè de vida per convertir-lo en un ésser vivent (Gènesi 2:7).

L’home sortit de la creació encara no correspon del tot amb el projecte de Déu. Per arribar-hi, l’home s’ha de fer capaç de comunió. És a dir: ha de veure-hi. Ha de “veure els altres homes”, i "veure’ls" com a fills de Déu i, per tant, com a germans.

La comunió només pot néixer de la pròpia llibertat; de la decisió generosa de convertir la pròpia vida en una vida compartida. “Creus en el fill de l’home?” pregunta Jesús al que havia estat cec. “Qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? Jesús li diu: Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu. Li diu ell: Hi crec, Senyor. I l’adorà”.
Per contrast amb el cec, els fariseus no veuen l’Home perquè entre ells i l’Home interposen la Llei. La seva ceguesa és culpable precisament perquè posen la Llei per sobre de l’Home. No veuen (no volen veure) que la Llei és per a l’Home i no l’Home per a la Llei (Marc 2:27). Quan s’ha d’escollir entre Home i Llei, és evident que cal escollir l’Home.

Sobretot quan amb la Llei es pretén destruir l’Home, la ceguesa és del tot culpable.
Al Calvari, davant el Crucificat per dictamen de la Llei (Joan 19:7), els summes sacerdots no “veuen” l’Home, tot i l’exhibició que els ha fet Pilat: “Aquí teniu l’Home” (Joan 19:5). En canvi el centurió “veu” l’Home i es converteix: Realment, aquest Home era fill de Déu (Marc 15:39).

Estem cridats a la Comunió. Per això el procés d’humanització porta fins a ser capaços de veure l’home i creure en ell. Només podem creure en Déu (que no veiem) creient en l’Home (que veiem), perquè només en l’Home anem descobrint el Projecte de Déu.
En l’home-Jesús aquest “projecte” esdevé visible.
Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu
(Joan 1:1ss).
Dit d’una altra manera:
Tot comença amb un Projecte (de Déu),
i
“Déu” (l’Home divinitzat) és el Projecte.

diumenge, 12 de març del 2017

3er. de Quaresma. A. "Dona".



ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 4,5-42).
Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
Jesús arribà a una població samaritana
que s’anomena Sicar,
prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.
Allà hi ha el pou de Jacob.
Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,
s’estava assegut bonament a la vora del pou.
Els deixebles havien anat al poble
a comprar provisions.
Arribà una dona samaritana,
que venia a treure aigua.
Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»
Li diu la samaritana:
«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,
que sóc una dona samaritana?»
Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li respongué:
«Si sabessis què vol donar-te Déu
i qui és el qui et demana que li donis aigua,
ets tu qui li hauries demanat aigua viva,
i ell te l’hauria donada.»
Ella li diu:
«Senyor, aquest pou és fondo
i no teniu res per treure aigua.
D’on la traieu, l’aigua viva?
Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou
i en bevia tant ell,
com els seus fills, com el seu bestiar.
Sou més gran vós que no pas ell?»
Jesús li respongué:
«Els qui beuen aigua d’aquesta
tornen a tenir set,
però el qui begui de la que jo li donaré,
mai més no tindrà set;
l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font
que brollarà sempre dintre d’ell
per donar-li vida eterna.»
Li diu la dona:
«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:
que no tingui mai més set
ni hagi de tornar mai més aquí
a treure aigua del pou.»
Ell li diu:
«Vés a cridar el teu marit i torna.»
La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»
Li diu Jesús:
«Tens raó: n’has tingut cinc,
i l’home que ara tens no és el teu marit.
Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»
Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta.
Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,
però vosaltres, els jueus,
dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»
Jesús li respongué:
«Creu-me, dona:
s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare
no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres no sabeu qui adoreu;
nosaltres sí que ho sabem,
perquè la salvació ve dels jueus.
Però s’acosta l’hora,
més ben dit, és ara mateix,
que els bons adoradors adoraran el Pare
en esperit i en veritat.
Aquests són els adoradors que vol el Pare.
Déu és esperit.
Per això els qui l’adoren
han de fer-ho en esperit i en veritat.»
Li diu la dona:
«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.
Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»
Ell li respon:
«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»

Llavors mateix arribaren els deixebles.
S’estranyaren que parlés amb una dona,
però cap d’ells no gosà preguntar-li
què volia o de què parlava amb ella.
La dona deixà estar la gerra
i se n’anà al poble a dir a la gent:
«Veniu a veure un home
que m’ha dit tot el que he fet.
No serà el Messies?»

La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:
«Mengeu, rabí.»
Però ell els contestà:
«Jo, per menjar, tinc un altre aliment
que vosaltres no sabeu.»
Els deixebles es preguntaven entre ells:
«És que algú li ha portat menjar?»
Jesús els diu:
«El meu aliment és
fer la voluntat del qui m’ha enviat
i acomplir la seva obra.
Vosaltres dieu:
“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”
Doncs jo us dic:
Alceu els ulls i mireu els camps:
ja són rossos, a punt de segar.
El segador ja rep la part que li toca
i recull el gra per a la vida eterna,
perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.
En aquest cas té raó la dita
«un és el qui sembra i un altre el qui sega».
Jo us he enviat a segar
on vosaltres no havíeu treballat.
Són altres, que van treballar-hi;
vosaltres sou sobrevinguts,
en el treball que ells havien fet.»

Molts samaritans d’aquell poble
van creure en ell
per la paraula de la dona que assegurava:
«M’ha dit tot el que he fet.»
Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,
li pregaven que es quedés amb ells.
I s’hi va quedar dos dies.
Després de sentir-lo parlar a ell mateix,
encara molts més van creure,
i deien a la dona:
«Ara ja no creiem només pel que tu deies;
nosaltres mateixos l’hem sentit,
i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»


Dona. (Creu-me, dona: s’acosta l’hora...).

L’Evangeli de Joan, en quatre ocasions, Jesús fa servir la paraula “dona” per dirigir-se a una persona femenina.
(Nota. També en el relat de la Dona adúltera. Però la majoria d’especialistes considera que aquest relat -que es llegeix el 5è. diumenge de Quaresma de l’any C- no pertany a l’Evangeli de Joan. Seria un relat independent, molt antic, que al final va “aterrar” al capítol 8:1-11 del Quart Evangeli. Però tant el llenguatge, com els conceptes, com la coherència amb el context indiquen que no hi pertany realment).
En dues d’aquestes ocasions Jesús es dirigeix a la seva mare. Tot i que el context deixa ben clar que Jesús es dirigeix a la seva mare, no li diu “mare” sinó “dona”. L’explicació d’aquest llenguatge sorprenent sembla fàcil de deduir. L’evangelista fa començar l’Obra de Jesús amb el relat de les Noces de Cana de Galilea (Joan 2:1ss). Aquestes Noces  —on Maria hi és per si mateixa, mentre que Jesús hi és com a convidat evoquen l’Aliança de Déu amb el poble d’Israel: Déu com Espòs, Israel, com Esposa. Però “no tenen vi”. A pesar del llenguatge matrimonial, aquesta Aliança es fonamenta en la Llei, i la Llei no es simbolitza amb l’alegria del bon vi sinó amb l’obligació de les Purificacions. (Joan 2:6).
En aquestes
Noces, Maria hi representa la Comunitat del Poble Elegit; és a dir: l’Esposa. Arribat Jesús, ella veu que és possible fer un pas més en la qualitat d’aquesta Aliança donat que l’Espòs (Déu) s’ha aproximat fent-se “Déu amb nosaltres”. Per això la indicació al seu fill, i la resposta d’aquest dient-li “dona”. “Dona” (en grec “gynai”) pot significar tant dona com esposa. De moment Jesús li respon que encara no ha arribat la meva hora.
Arribada l’hora de Jesús, serà la segona ocasió en què anomena “dona” a la seva mare. Estant a la creu, Jesús veu la seva mare i el deixeble que ell estimava, i diu a la mare: “Dona: aquí tens el teu fill” (Joan 19,25). És l’hora en què la vella Aliança (que aquí torna a estar representada per Maria) s’acompleix en la nova Aliança (que aquí ja fa present el deixeble que Jesús estimava) a punt de ser inaugurada.
La nova Aliança es visualitza amb Maria Magdalena que també estava al peu de la Creu. ( Vegeu “Maria”)

Maria Magdalena busca el seu Senyor al sepulcre on havien posat el cos de Jesús, i que ella “veu” obert.  El sepulcre està en un “jardí” o “hort”, que evoca el jardí original d’Adam i Eva (Gènesi 2:8). Maria busca el seu Senyor en forma de cadàver; per això no el troba, i pensa que l’hortolà se l’ha emportat; i li reclama un cos que li pertany. Però "l’Hortolà" li diu: “Dona: per què plores? Qui busques?” A la resposta de la dona (esposa) Jesús diu el seu nom: “Maria” (com Adam havia dit el nom de Eva Gènesi 2:23).
Maria representa la Comunitat de la Nova Humanitat, la nova Esposa del nou Espòs que inauguren la Nova Aliança, la definitiva.
Aquest significat de la paraula “dona” en boca de Jesús ens ajuda a veure tota la profunditat del meravellós i sorprenent relat de la Dona Samaritana. També a ella Jesús s’hi dirigeix dient-li “dona” (Joan 4:21). La Samaritana representa la comunitat o comunitats excloses pels que consideraven l’Aliança com un privilegi exclusiu d’ells. Amb aquest relat que ens presenta Jesús festejant amb la Samaritana, l’evangelista indica el retrobament de “l’espòs” amb la esposa fluctuant “que ha tingut cinc marits” (Joan 4,18). La Nova Aliança no és exclusiva de cap poble. Abraça tots els pobles que s’hi vulguin ajuntar.

Com Maria Magdalena per als Deixebles, també la Samaritana per als Samaritans serà la “apòstol” (la “enviada”) que els portarà al coneixement de l’Espòs retrobat.
Veient la missió de la dona en l’Evangeli de Joan (i en els altres Evangelis, amb llenguatges diferents) resulta sorprenent, i també injust i escandalós, el masclisme que apareix en la història de l’Església des de poc després dels seus inicis. S’ha legitimat aquest masclisme amb arguments “teològics”, i això ha fet que penetrés tan profundament en l’estructura eclesiàstica que ha estat vist com a normal, fins i tot per les mateixes dones.
Però està en contradicció directa i explícita amb el missatge dels Evangelis.
 

diumenge, 5 de març del 2017

2on. Diumenge de Quaresma. Any A. "Fill".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 17,1-9).
En aquell temps,
Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume,
els dugué dalt una muntanya alta
i es transfigurà davant d’ells.
La seva cara es tornà resplendent com el sol,
i els seus vestits, blancs com la llum.
També se’ls aparegueren Moisès i Elies,
que conversaven amb ell.
Pere va dir a Jesús:
«Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt!
Si voleu, hi faré tres cabanes,
una per a vós, una per a Moisès
i una altra per a Elies.»
Encara no havia acabat de dir això
quan els cobrí un núvol lluminós,
i del núvol estant una veu digué:
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat,
en qui m’he complagut;
escolteu-lo.»
En sentir-ho, els deixebles, esglaiats,
es prosternaren de front a terra.
Jesús s’acostà, els tocà i els digué:
«Aixequeu-vos, no tingueu por.»
Ells alçaren els ulls
i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya,
Jesús els manà
que no diguessin res a ningú d’aquella visió
fins que el Fill de l’home
no hagués ressuscitat d’entre els morts.


143. Fill. (Aquest és el meu Fill, el meu estimat,...).

En la sorprenent escena que ens ofereix l’evangeli que hem llegit, hi surt dues vegades la paraula “Fill”: primer, dita per Déu referint-se a Jesús; després, en l’expressió Fill de l’home en boca de Jesús referint-se, també, a si mateix. En els dos casos el “Fill” és Jesús.

Però l’expressió “Fill de l’home” és un modisme hebreu que significa senzillament “L'Home”. Així, doncs, l’expressió “Fill de l’home” ens porta a interpretar “Fill de Déu” pensant en l’Home. Això comporta entendre les paraules “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo”, com a referides no solament a Jesús com a persona individual sinó també referides a la Humanitat (que Jesús fa present en les escenes del Baptisme i de la Transfiguració Mateu 3,17  i 17,5). Cada un dels humans, en la mesura que accepta ser membre de la Humanitat, participa d’aquesta filiació.

A partir dels Evangelis s’han fet diverses “teologies” sobre Déu i la seva Naturalesa. Però els Evangelis no pretenen fer “teologia” sinó fer Humanitat a partir de la vida d’un home concret que ens mostra Déu com a Pare, i la Humanitat entera com a Fill estimat en qui Déu-Pare es complau. I se'ns diu: "Escolteu-lo”.

"Escoltar Jesús" significa "escoltar la Humanitat": el seu crit, els seus anhels, la seva esperança, el seu desig, el seu plor, la seva ràbia, els judicis que pateix, les condemnes que suporta..., i també la seva resurrecció continuada.

Perquè a Déu no l’ha vist mai ningú i cadascú se l’imagina com pot o com l’interessa, però la Humanitat està aquí: com a Realitat i com a Projecte.
Com a Realitat i Projecte que la mateixa Humanitat va descobrint, i va realitzant amb respostes filials: “... a tots els qui l’han rebut ... els ha concedit de ser fills de Déu”
(Joan 1:12ss).
En el projecte de Déu, cada ésser humà és fill de Déu a través de la Humanitat, i és invitat també a participar activament en la seva maternitat-paternitat.
En aquesta tasca ningú pot pretendre suplantar els altres considerant-se el seu mestre, director o representant (Mateu 23:10). Per això, en el relat llegit, Moisès i Elies, considerats mestres i dirigents del Poble, "desapareixen" de l’escena. Només Jesús encarna el Fill; només Jesús és la paraula definitiva, perquè “parla” des de la seva vida donada, que “viu” en cada un dels humans que la reben donant-la ells també.
En el relat llegit es mana als deixebles “que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts”. És a dir: fins que no hagin fet l’experiència de la vida donada i rebuda.

Hi ha encara massa “Moisès i Elies” en les nostres Esglésies, i sobretot en la Catòlica. Massa “magisteri” i massa poca escolta de la Humanitat. En aquest sentit, cal agrair al papa Joan XXIII que el Concili que ell va convocar no fos per “pontificar” sinó per convertir-se; i proclamar solemnement que conversió a Jesucrist significa conversió a l’Home. “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor.” (Proemi de la Constitució Pastoral sobre l'Església).