diumenge, 30 d’octubre del 2016

32è Diumenge. Any C. "Esposa de...".




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 20,27-38).
En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,
uns saduceus anaren a trobar Jesús.
Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.
Per això li proposaren aquesta qüestió:
«Mestre, Moisès ens va prescriure
que si un home casat mor sense fills,
el seu germà es casi amb la dona del difunt,
per donar descendència al seu germà.
Doncs bé:
hi havia set germans.
El primer, que era casat, morí sense fills.
El segon, el tercer, i així fins al setè
es van casar amb la dona del difunt
i moriren sense deixar fills.
Finalment ella també morí.
Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,
de quin dels set serà l’esposa?
Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:
«En el món present els homes i les dones es casen,
però els qui Déu considerarà dignes
de tenir un lloc en el món que vindrà
i en la resurrecció dels morts
no es casaran,
perquè ja no podran morir mai més.
Pel fet de tenir part en la resurrecció
són iguals que els àngels
i són fills de Déu.
I que els morts han de ressuscitar,
Moisès mateix ho deixa entendre
en el passatge de la Bardissa que no es consumia,
quan diu que el Senyor
és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.
Déu no és Déu de morts, sinó de vius,
perquè, per a ell tots viuen.»



123. Esposa de... (...de quin dels set serà l’esposa?)
En la Bíblia, en el primer relat de la Creació, llegim: “Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona” (Gènesi 1:27). Difícilment es poden dir més coses amb tan poques paraules: l’home i la dona, junts, en absoluta igualtat i complementarietat, i formant una única imatge de Déu.
Resulta sorprenent que en un text de fa més de 3000 anys, en plena societat masclista, es parli tan equànimement de l’home i la dona.
El segon relat de la Creació, on es parla de la presència del mal en el món, ja canvia una mica. En aquest segon relat ja es parla de la dona en referència a l’home baró. Amb tot, s’hi continua afirmant, i amb llenguatge poètic, la total igualtat de la dona amb l’home. Davant la dona, Adam exclamà: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!” (Gènesi 2:23). Amb tot, no es pot negar que el punt de vista des del qual es parla de la dona és plenament masculí.
En la majoria de Cultures, aquest punt de vista masculí ha esdevingut masclista. En les societats masclistes la dona, d’una manera més o menys explícita, és entesa com a propietat privada del baró.
Dintre d’aquesta mentalitat, la pregunta capciosa que els Saduceus fan a Jesús és ben lògica. Per raonar la seva negativa a acceptar la resurrecció, presenten a Jesús un cas que, si hi hagués resurrecció, resultaria insoluble.
D’acord amb la Llei donada per Moisès, si un home moria sense descendència, el seu germà (o el baró de la família més indicat) havia de donar-li descendència casant-se amb la viuda. El primer fill que en naixés havia de ser considerat fill del germà difunt. (Deuteronomi 25:5).

Aquí, allò més important era tenir descendència, perquè, segons els Saduceus, era l’única manera de donar continuïtat a la pròpia vida; a la vida del baró, que era la que comptava.
La pregunta dels Saduceus és ben trobada: En la suposada resurrecció, a quin baró pertanyeria una dona que en aquesta vida havia tingut diversos propietaris?

La qüestió que s’hi discutia era la resurrecció, però la resposta de Jesús, tot i parlar de la resurrecció, diu també dues coses "interessants" sobre la relació home–dona.
1ª. S’aparta de la idea de propietat privada en relació a la dona.
I aquí cal reconèixer una desviació molt lamentable en l’Església, i sobretot en l’Església Catòlica, que sovint ha entès el matrimoni com un “contracte” de propietat privada.
És cert que això s’hi entén per a les dues parts, però, en les societats masclistes en què ha viscut l’Església, aquesta Doctrina i el Dret matrimonial que ha inspirat han reforçat, de fet, la visió masclista.
2ª. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.
Cada Cultura té la seva literatura sobre els Àngels. Però sempre s’hi expressa la idea d’uns personatges a través dels quals ens arriba la voluntat de Déu, els seus projectes sobre els Humans, els seus missatges,... De fet la paraula original grega aggelos significa missatger.

Que els humans, homes i dones, esdevinguin com àngels (i que no s’hagin de "reproduir" perquè ja no moriran) il·lumina en gran manera la relació home-dona.
Encara que en aquesta vida la trobada dona-home “serveixi” per perpetuar-se en els fills, allò important i definitiu és l’aprenentatge de la comunió, que permet als Humans anar esdevenint com els àngels i ser fills de Déu“ participant en la seva mateixa Vida. Per això, ja en el món present, per al creient, el matrimoni és un sagrament; és a dir: un signe real i eficaç de la Vida de Déu en nosaltres.

Déu és Comunió, i la unió home-dona també és comunió, si s’aconsegueix superar del tot qualsevol vestigi de propietat privada.
 

diumenge, 23 d’octubre del 2016

31è diumenge. Any C. "Zaqueu".



ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).
En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.
Un home que es deia Zaqueu,
cap de cobradors d’impostos i ric,
intentava de veure qui era Jesús,
però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.
Llavors, per poder-lo veure,
corregué endavant i s’enfilà en un arbre
al lloc on Jesús havia de passar.
Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:
«Zaqueu, baixa de pressa,
que avui m’he de quedar a casa teva.»
Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.
Tothom qui ho veié criticava Jesús
i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.
Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:
«Senyor,
ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,
i a tots els qui he defraudat
els restitueixo quatre vegades més.»
Jesús li digué:
«Avui s’ha salvat aquesta casa,
ja que aquest home també és un fill d’Abraham.
És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar
allò que s’havia perdut.»


122. Zaqueu. (“Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.”).
Només l’Evangeli de Lluc conté aquest relat sobre Zaqueu. La insistència en el nom (tres vegades, i la central en boca del mateix Jesús) indica que es tracta d’un nom significatiu.
Però els comentaristes no estan tots d’acord en el seu significat. Hi ha sobretot dues interpretacions: per a uns, “Zaqueu”  significaria “pur”, sobretot en el sentit de “autèntic”; per a uns altres, Zaqueu seria la versió grega i abreujada de Zacaries. “Zacaries”, un nom molt freqüent a Israel, i que significa “Déu es recorda”.

Cal reconèixer que aquesta segona interpretació conjuga molt bé amb l’escena descrita, especialment amb les paraules finals de Jesús: “... aquest home també és un fill d’Abraham.”
Que Lluc prefereixi la forma grega a la més habitual hebrea (Zacaries) vol dir que li dóna un significat afegit. Déu es recorda també d’aquells que són marginats dintre el Poble escollit. En aquest cas, la figura de Zaqueu serviria per mostrar la bondat de Déu que es recorda fins i tot d’aquells que l’han abandonat. Aquest relat, doncs, estaria en la línia de les paràboles que Lluc ha posat en el camí de Jesús, que busca l’ovella perduda (Lluc 15:4ss ) o el fill que havia marxat de casa i hi torna (Lluc 15:12ss).
En el relat que hem llegit hi té un paper important la multitud. Cal notar que no es diu que Zaqueu volia veure Jesús sinó que volia veure qui era Jesús. Aquest detall és important per entendre el paper que hi juga la multitud. Zaqueu no pot veure qui és Jesús a causa de la multitud.
La multitud de seguidors que acompanya Jesús el fan ben visible, però de fet impedeixen de veure qui és realment.
Quan arribin a la vista de Jerusalem, aquesta multitud aclamarà Jesús com el rei que havia de venir (Lluc 19:37). Però Jesús no és exactament el “rei” que ells aclamen i volen. Per això aquesta mateixa multitud, al divendres següent, preferirà Barrabàs i demanarà que crucifiquin Jesús (Lluc 23:18).
L’estratègia d’enfilar-se a una figuera també és significativa: la figuera era símbol d’Israel com a poble elegit. Zaqueu s’hi enfila perquè era per on Jesús havia de passar. Jesús pertany al poble Jueu, i és a partir d’aquest Poble (i de tots els Pobles oprimits) que es pot saber qui és realment. Però Jesús no és només un personatge jueu. Per conèixer la seva autèntica realitat cal baixar de la figuera i acollir-lo a casa. “Avui m’he de quedar a casa teva”.

Jesús és l’Home. Només se’l pot conèixer des de la Humanitat que tots compartim. Jesús passa pel lloc on hi ha la figuera, però no s’hi para. El seu camí avança més enllà d’aquell “lloc” (expressió que designava el Temple), i el porta “a casa” (expressió que en els Evangelis designa allà on resideix la comunitat fraternal).
Tothom critica Jesús per allotjar-se a casa d’un pecador. El Publicans eren considerats pecadors i impurs pel contacte permanent que tenien amb el món pagà i per gestionar els impostos, sovint abusius, de l’Imperi Romà.
El relat ens avança la realitat més profunda de Jesús: ell és el Fill de l’home que ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.
Zaqueu representa tots aquells per als quals la multitud es converteix en un obstacle per veure qui és Jesús; per veure qui és l’Home. Ni la multitud que busca rei, ni la multitud que exhibeix líders poderosos permeten veure l’Home realment.

Allà on hi ha Poder o es confia en el Poder, no es pot veure realment l’Home. En canvi els oprimits, per reacció, estan preparats per veure l’Home que volen ser, i en són privats.

L’Home el descobrim només en la vivència de la germanor. A casa, partint el pa, compartint el poc o el molt que tinguem. “Dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més”.

“Avui s’ha salvat aquesta casa”. Segons els Evangelis, Jesús, com a “rei dels jueus” queda clavat a la creu (Lluc 23:46), i, en el llenguatge de Lluc, els deixebles el “recuperen”, a casa, compartint l’aliment al voltant d’una taula (Lluc 24:30ss  També: 24:41).
 

diumenge, 16 d’octubre del 2016

30è diumenge. Any C. "Justos".




ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En aquell temps,
Jesús digué aquesta paràbola
a uns que es refiaven que eren justos
i tenien per no res a tots els altres:
«Dos homes pujaren al temple a pregar:
un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu meu, us dono gràcies
perquè no sóc com els altres homes:
lladres, injustos, adúlters,
ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno dos dies cada setmana
i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el cobrador d’impostos,
que s’havia quedat un tros lluny,
ni gosava aixecar els ulls al cel,
sinó que es donava cops al pit i deia:
«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i l’altre no;
perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però el qui s’humilia serà enaltit.»



121. Justos. (... a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres).
En totes les religions, els fidels “compleixen” les seves obligacions amb diferent intensitat: des d’aquells que practiquen només d’una manera passiva i ocasional fins a aquells que fan de la Religió la professió a què dediquen la pròpia vida.
Aquest diferent grau d’implicació porta fàcilment les persones més practicants a creure’s millors que la resta. També pot passar que entre els mateixos fidels sorgeixi la idea de que com més practicant és una persona més a la vora de Déu està, i més participa de la bondat divina.
El relat que hem llegit intenta corregir aquesta manera de pensar. En realitat, la paràbola de Jesús ens invita a donar valor a tothom, sense entrar en cap forma de judici sobre la seva vida. El judici queda reservat exclusivament a Déu.
Donat que el judici se’l reserva Déu en exclusiva, quan algú pretén jutjar els altres, això mateix ja el fa injust davant Déu.
Les normes religioses sovint han nascut de l’experiència acumulada pel propi Poble al llarg de la seva Història. Per això poden atribuir-se, directament o indirecta, a Déu mateix. Un exemple d’això serien els famosos 10 Manaments de la Bíblia. I semblantment passa en les altres Religions, en el marc de les seves respectives Cultures.
Pot ser que, objectivament, les normes religioses siguin sàvies i justes, però una cosa són les normes en si mateixes i una altra cosa és l’ús que se’n fa, sobretot quan són utilitzades per condemnar els altres o per justificar-se un mateix.
El relat llegit ens parla d’un fariseu. Però, si Lluc posa aquesta paràbola al seu Evangeli és perquè l’error de considerar-se més just que els altres també afectava les Comunitats cristianes.

El llenguatge, com tantes vegades en l’Evangeli de Lluc, és radical: el qui es sent pecador surt del temple, justificat; en canvi el que es considerava més just que els altres, no.
La raó que Jesús dóna d’aquest resultat diferent sembla una mica capciosa:
Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Per què?

¿Per què, si una persona realment s’esforça per ser bona i complir amb les seves obligacions, no pot considerar-se millor que qui se’n despreocupa? ¿Per què no podem agrair a Déu el fet de no ser com determinades persones de vida sospitosa? ¿Davant Déu, no hi ha cap diferència entre complir o no complir, ser bo o no ser-ne?
Ben cert: hi ha diferència, i molta! I, no obstant, aquesta diferència no permet a ningú de creure’s millor que els altres. Cal deixar el judici exclusivament a Déu, acceptant que només Ell coneix realment què hi ha en el cor de cada persona.
La vida de cada persona és a la vegada producte i resposta. Cadascú va construint lliurement la seva vida personal, però ho fa amb el “material que ha anat rebent i continua rebent en cada moment”. Destriar allò que forma part del material rebut i allò que és fruit de la nostra llibertat és molt difícil, fins i tot per a un mateix.

Potser podem “jugar” a jutjar-nos en relació a normes i lleis (correctes o no; justes o no) que nosaltres mateixos ens donem per a la convivència; però sense descuidar que la majoria de les lleis neixen sobretot del sospitós desig de Poder que sol haver-hi en el cor humà. Jesús va ser condemnar en nom d’unes lleis divines! (Joan 19:7). I innumerables éssers humans continuen essent jutjats i condemnats per lleis pretesament “sagrades” imposades des del Poder.

Qui és just? Qui és pecador? Només Déu ho sap; i ningú es pot arrogar el dret de jutjar els altres en nom de Déu.
 

diumenge, 9 d’octubre del 2016

29è diumenge. Any C. "Esperança".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 18,1-8).
En aquell temps,
Jesús deia als deixebles aquesta paràbola,
per ensenyar que hem de pregar sempre,
sense perdre mai l’esperança:
«En una ciutat hi havia un jutge
que desconeixia tot temor de Déu
i tota consideració als homes.
A la mateixa ciutat hi havia una viuda
que l’anava a trobar sovint i li deia:
“Feu-me justícia
contra aquest home que pledeja contra mi.”
El jutge durant molts dies no li’n feia cas,
però a la fi pensà:
“A mi no em diu res el temor de Déu
ni la consideració als homes,
però aquesta viuda és tan pesada
que li hauré de fer justícia;
si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué:
«Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes.
¿I vosaltres creieu que Déu,
ni que esperi pacientment,
no farà justícia als seus elegits
que li reclamen de nit i de dia?
Us asseguro que els farà justícia molt aviat.
Però quan el Fill de l’home vindrà,
creieu que trobarà fe a la terra?»


120. Esperança. (... sense perdre mai l’esperança...).
Sembla que no sigui bon temps per parlar d’esperança. Els coneixements actuals fan preveure un important retrocés en aspectes tan bàsics com l’ecologia o la convivència entre diferents Pobles o dintre un mateix Poble. Cada dia comprovem la nostra creixent incapacitat davant situacions inhumanes. Les noves tecnologies, que tant podrien ajudar a fer una societat més justa, són utilitzades freqüentment contra la vida i la seguretat de les persones; contra la seva intimitat i dignitat. La violència més extrema està a l’abast de qualsevol que vulgui utilitzar-la. D’una manera global, podríem dir que estem creant una societat de “embolica que fa fort” en la qual tots ens trobem cada dia més asfixiats.
La paràbola que hem llegit ha deixat de ser aplicable entre nosaltres: un jutge pervers que, ni que sigui per cansament, al final acaba fent justícia a una pobra viuda. Aquest exemple avui no val, perquè la Justícia funciona com una màquina, sense cansament ni sentiments, activada per un “anguilós” principi de legalitat. Només el Poder pot fer lleis. I el resultat és que els rics són cada vegada més legalment rics, mentre creix el número de pobres, cada dia més legalment pobres. En l’actualitat, la pobra viuda de qui parla la paràbola possiblement seria una desnonada legalment; això sí: “mantinguda” per la beneficència. Disposem de grans principis sobre la Justícia (com Els Drets Humans), tan solemnement proclamats com no aplicats.
Però en l’evangeli que hem llegit, el cas de la viuda pobra vol ser només una manera de presentar-nos una altra font de Justícia. Ens ve a dir: Faci justícia o no, aquest jutge sense entranyes, Déu sí que farà justícia, encara que sembli que se’n descuida. És per això que cal no perdre mai l’esperança.
Cal reconèixer que aquesta afirmació és tan optimista com sospitosa. Esperança en la Justícia de Déu? Ho contradiu la nostra experiència de cada dia! ¿Va fer justícia, Déu, en la mort de Jesús a la creu? ¿Va fer justícia, Déu, en el conegut Holocaust nazi o en els milers d’altres holocaustos que hi ha hagut, hi ha i, dissortadament, hi haurà? ¿Fa justícia, Déu, en els innumerables actes de terrorisme d’Estat o de grups incontrolats? ¿Fa justícia, Déu, a favor de les infinites víctimes de la violència de gènere o a favor dels innumerables infants destinats a la guerra, a matar, a proporcionar òrgans humans per a ser venuts?
¿Ens pot donar
Esperança una justícia de Déu que no es veu per enlloc?
Ben cert: la justícia de Déu no es veu per enlloc.
Pot ser que la justícia de Déu no es vegi perquè no existeix. Però també podria ser que no la veiéssim perquè la seva
justícia és absolutament diferent a la nostra. De fet, si Déu no l’ha vist mai ningú, també podem suposar que tampoc la seva Justícia pot ser mai vista per ningú.
La nostra Esperança no es basa en la Justícia comprovada, sinó en la Fe. L’Esperança és una dimensió de la Fe. ( Fe). I així com la Fe no pot objectivar Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de l’acolliment d’un germà, tampoc l’Esperança pot objectivar la Justícia de Déu sinó que es dirigeix a Ell només a través de la solidaritat vers un germà injustament tractat.
Davant la injustícia no hem de preguntar-nos “on està Déu?”, perquè Déu ens espera precisament en aquell germà que ha patit o pateix la injustícia; i des d’ell ens suggereix i demana la nostra resposta: col·laborar a construir una Humanitat cada dia més justa.
La Fe ens descobreix que participem en un projecte diví del qual en som a la vegada fruit i autors. L’Esperança ens assegura que aquest projecte diví no fallarà, i per això val la pena col·laborar-hi.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

28è diumenge. Any C. "Leprosos"..




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,
passava entre Samaria i Galilea.
Al moment que entrava en un poblet
li sortiren deu leprosos,
que s’aturaren un tros lluny i cridaren:
«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»
En veure’ls Jesús els digué:
«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.
Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,
tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,
es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra
i li donava gràcies.
Era un samarità.
Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?
On són els altres nou?
Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»
Llavors li digué:
«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»




119. Leprosos. (li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny...).

En els Evangelis, els leprosos constitueixen un col·lectiu carregat de significat. No es tracta necessàriament de lepra estricta. Pot incloure casos de simple alteració de la pell.
D’un leprós no es diu mai que sigui “curat” sinó “purificat”. “Pur” o “impur” no eren conceptes mèdics sinó religiosos. Per això tenien relació directa amb els sacerdots, el Temple i el culte.
Els sacerdots gestionaven les situacions de pur o impur en referència a objectes, animals i persones. Els animals impurs no servien per al culte. Els objectes, abans havien de ser purificats. Igualment les persones.
El leprós era el paradigma de la persona impura. Es considerava que el seu mal era conseqüència de la presència de pecat en ella. També podia ser que algú carregués amb el pecat d’un altre, per amor o per herència. En tot cas, la lepra es veia com un càstig de Déu.
El leprós havia de viure separat de la gent. Quan algú s’acostava a ell, havia de cridar, per advertir de la seva presència. Qui el tocava, encara que fos inadvertidament, es contaminava i quedava també ritualment impur, fins que el sacerdot no el purificava.
El relat que hem llegit parla de 10 leprosos. El número 10 no s’ha d’entendre en sentit aritmètic sinó que té un significat determinatiu. Significa “els leprosos” com a col·lectiu, com a categoria socio-religiosa. Constitueixen una espècie de poble virtual entre Galilea i Samaria. El relat parla de Jesús encaminant-se cap a “Jerusalem” (en sentit religiós) per enfrontar-se a la Institució que, en nom de Déu!, posava separació entre purs i impurs. També el "camí" de Jesús és un camí virtual. Geogràficament parlant, el camí entre Samaria i Galilea no porta a Jerusalem. Però aquí no es tracta de geografia sinó del camí que segueix l’Home (Jesús) per passar de l’Esclavitud (aquí representada per la situació dels leprosos) a la Llibertat (representada més tard pel Ressuscitat).
Els leprosos, en veure Jesús, criden: Jesús, mestre: apiadeu-vos de nosaltres!  “Mestre”: la traducció del Missal queda un xic ambivalent. La paraula original grega (epistata) pot significar mestre, però també cabdill, capitost, guia,... És una paraula que només fa servir Lluc, i és la manera més habitual com els Dotze anomenen Jesús. Els leprosos, com Els Dotze, veuen en Jesús un capitost que va a Jerusalem per canviar el Sistema que els ha declarat impurs. Es reconeixen víctimes del Sistema, i esperen de Jesús una reforma del Sistema.
És sorprenent la resposta de Jesús: Aneu a presentar-vos als sacerdots. Més sorprenent encara: “Mentre hi anaven, quedaren purs”. No es tracta de cap miracle. És el resultat d’obeir Jesús (l’Home) més que al Sistema.
Però la majoria, veient-se ja purs, torna al Sistema. Només un s’adona del que ha passat realment, i torna a Jesús. Era un samarità. Aquest, tant si tenia lepra com si no, estava exclòs del Poble i del Temple per ser el que era. Per als sacerdots i el Poble, ser samarità significava ser pecador i impur. Ell no podia anar als sacerdots.

Això li facilita veure en Jesús l’alternativa al Sistema, i torna per "postrar-se" als seus peus.
Però Jesús no representa un “Sistema alternatiu” sinó la superació de tot Sistema que s’imposi a l’Home. “Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat”.
Els altres 9, reincorporats a Jerusalem (al Sistema), potser quan Jesús hi farà la seva entrada el dia del Ram, l’aclamaran com a "rei" (Lluc19:35ss); i després el divendres de Passió, demanaran la seva mort per no "fer de rei" com ells imaginaven i volien (Lluc23:18ss).         
En els Evangelis de Mateu i Marc hi ha un relat curiós. Jesús és el Messies. “Messies” significa “ungit”. Però l’única unció de què ens parlen aquests Evangelis és la unció de Betània, feta per una dona, a casa d’un tal Simó, el Leprós (Mateu26:6ss. Marc14:3ss).
El mateix relat es troba també en l’Evangeli de Joan, però amb els personatges més identificats (Joan12:1ss). La unció no té lloc a casa d’un leprós desconegut sinó a casa de Llàtzer, un mort ressuscitat, germà de les germanes Marta i Maria. I qui ungeix Jesús és concretament Maria. (
Maria).
Aquests tres relats ens presenten la mateixa escena, amb àpat inclòs, com es pot deduir per la reacció contrària que aquesta unció provoca, i per la interpretació que Jesús mateix en fa. En l’Evangeli de Marc, els qui critiquen la unció són “alguns”. En el de Mateu, són “els deixebles”. En el de Joan, és “Judes, un dels seus deixebles”.
La interpretació que en fa Jesús és que aquesta unció avança la de la seva sepultura.
De la comparació dels tres relats fàcilment se’n pot deduir que la Comunitat dels germans (Comunitats cristianes) integra aquells que la Societat exclou com a
impurs (leprosos, morts, samaritans, pagans...). I, pe això mateix, es tracta d'una COMUNITAT que, en aquest món, mai no assoleix la situació de "perfecta". Sempre està en un procés de conversió.