diumenge, 20 de maig del 2018

Festa de la Santíssima Trinitat. B. "Galilea".


EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,
els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,
a la muntanya que Jesús els havia indicat.
En veure’l es prosternaren.
Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:
«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.
Aneu a convertir tots els pobles,
bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,
i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»


192. Galilea. (2018) (...els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea).
Els Evangelis parlen de Jesús, però no són ni volen ser cap Biografia seva. Els Evangelis parlen de Jesús per parlar-nos de l’Home. Podríem dir que, en la persona de Jesús, els Evangelis ens ofereixen una radiografia de l’Home i del seu procés d’Humanització. Per això, les diferents afirmacions sobre Jesús, o les seves mateixes paraules, sempre han de ser llegides tot preguntant-nos què ens volen dir sobre l’Home (i, per tant, sobre nosaltres mateixos).
Els Humans estem marcats pel temps i l’espai. Quan els Evangelis parlen de dies i festes, no volen fer “Història” (en sentit científic) sinó “Humanitat”. Igualment quan parlen de pobles i llocs, no fan “Geografia” sinó “Humanitat”.
Per això, en els Evangelis, “Galilea” sol tenir un significat afegit. L’Evangeli de Mateu, citant Isaïes, l’anomena directament “Galilea dels pagans” (Mateu 4,15). La seva situació geogràfica, lluny de la capital Jerusalem, li permetia tenir una identitat pròpia dintre la comunitat jueva. Centrada en el llac de Galilea (sovint anomenat “mar” per evocar el Mar Roig que els antics Israelites havien travessat per "sortir" (Èxode) del País on eren esclaus), era habitada per gent molt diversa.
Limitant al Nord i Est amb Pobles no jueus, representava un espai obert al món. Un món de Cultures i Religions diverses entre si.

Per això, en els Evangelis, Galilea serveix de contrapunt en relació a Judea (i sobretot en relació a
Jerusalem) que, centrada en el seu Temple, representava una societat monolítica, amb el monopoli del Poder religiós i social.

Per això el futur Messies havia de ser de Judea (concretament de Betlem, la ciutat de David), i no de Galilea (Joan 7:41 i 52). Mateu i Lluc responen a aquesta exigència "posant" el naixement de Jesús a Betlem de Judea (Mateu 2,1 i Lluc 2.4).
Però, a pesar del "naixement", Jesús mai no és anomenat “betlemita” sinó “galileu” (Mateu 21,11; 26,69. Lluc 23,6.  ) o “natzarè” (Natzaret de Galilea) (Mateu 2,23; 26,71. Marc 1,24; 16,6).
 
Galileus eren els seus pares (Lluc 1,26; 2,4 i 2,39).
Galileus eren els Dotze apòstols.
De Galilea era la Magdalena (
Maria de Magdala, ciutat de la riba occidental del Llac de Galilea) (Mateu 27,55).
La Muntanya sovint significa el lloc on Déu se’ns fa present. Si el temple de Jerusalem estava a la muntanya de Sió, els Evangelis parlaran també de la muntanya de Galilea, on Jesús puja per pregar, elegir els deixebles o atendre la multitud (Joan 6,15. Lluc 6,12ss.  Mateu 5,1ss.  15,29).
En l’Evangeli de Mateu, el Ressuscitat es troba amb els Onze només a la muntanya de Galilea, amb una missió per a tot el món (Mateu 28,7.16 i 19). És una manera d’indicar que han de restar "lluny" de tota forma de Poder religiós.
Lluc, en Fets dels Apòstols (la 2ª part del seu Evangeli), tot i posar l’Ascensió de Jesús a Betània (Judea) i la Pentecosta a Jerusalem, anomena “galileus” als protagonistes d’aquests relats. És realment molt difícil pensar que tots ells eren realment “de Galilea”. Fins i tot es pot pensar que, en algun moment, els deixebles de Jesús van ser anomenats “galileus” (seguidors de "El Galileu"), fossin o no de Galilea (Fets 1,11 i 2,7).
És possible que el mateix relleu físic fos utilitzat com a llenguatge per expressar aquest contrapunt entre Judea i Galilea. Judea fa pensar en una piràmide de Poder, coronada per la muntanya de Sió i el seu Temple. En canvi Galilea està centrada en un llac que, de fet, està a 212m. sota el nivell del mar. És com una gran plaça quasi rodona (“Galilea”, significa cercle), cruïlla de molts camins; i fa pensar en una societat variada, cosmopolita, horitzontal.

També és veritat que aquesta “Galilea dels pagans” era el lloc on més fàcilment apareixien, per reacció al pluralisme, moviments identitaris extremistes. És possible que, per a alguna gent de Judea, “ser galileu” fos quasi sinònim de terrorista o zelota (Lluc 13,1).
Així, doncs, en els Evangelis Sinòptics (diferentment de l’Evangeli de Joan), l’àmbit d’acció habitual de Jesús és Galilea (el Món obert); però inclou un “viatge” a Jerusalem per denunciar el Poder que esclavitza en nom de Déu (Mateu 16,21). Aquí serà condemnat i crucificat pels Poderosos. Però la seva resurrecció desautoritza els Poderosos, el Temple dels quals acabarà destruït (Mateu 24,2). En el relat de Mateu, el Ressuscitat retorna a Galilea (al Món) per acompanyar els qui continuen la seva missió en el món (Mateu 28,16).
 

Festa de la SS. Trinitat. B. "Autoritat" (de Jesús).


EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,
els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,
a la muntanya que Jesús els havia indicat.
En veure’l es prosternaren.
Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:
«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.
Aneu a convertir tots els pobles,
bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,
i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»


191. Autoritat (de Jesús). (2018). (“Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...”).
Sorprenents, aquestes paraules de Jesús que Mateu posa el final del seu Evangeli. Els Evangelis relaten la mort de Jesús com la mort més inhumana i humiliant que pot sofrir un ésser humà: despullat, clavat de mans i peus en una creu i envoltat de burles i menyspreus (Mateu 27,28 i 40). ¿Com és possible que es digui d’un “crucificat” que ha rebut plena autoritat al cel i a la terra?!
Evidentment, en el cas de Jesús, hi ha la resurrecció. Amb tot, la resurrecció de Jesús no és un fet experimentable per a tothom. Per altra part, Jesús no es va aparèixer mai als qui l’havien crucificat per fer-los avinent la seva resurrecció i denunciar la injustícia que havien comès. De fet, només els seus seguidors “veuen” el Ressuscitat, i encara amb dificultats.
¿Quina autoritat se’n pot seguir d’això?
En la nostra manera habitual de pensar, associem “autoritat” amb la capacitat per imposar-la. Però, seguint els Relats evangèlics, sembla clar que Jesús no pretén imposar la seva autoritat. L’afirma i prou.
¿Quina mena d’autoritat és la de Jesús?
D’entrada, Jesús exclou explícitament el domini sobre els altres. Al moment de ser detingut, replica a Pere disposat a fer servir l’espasa: “Torna l’espasa a la beina. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels” (Mateu 26,53).

També, als inicis de la seva vida pública, refusa qualsevol “pacte” amb l’Amo d’aquest món, que li oferia Poder (Lluc 4,5).

Quan les autoritats del temple li pregunten amb quina autoritat havia tret els mercaders del temple, Jesús no vol donar-los cap resposta (resposta que no haurien ni entès ni acceptat) (Mateu 21,23ss).

També nosaltres podem preguntar-nos: Quina és i d’on li ve, a Jesús, la plena autoritat al cel i a la terra? (Mateu 28,18).

Evidentment, si el “Crucificat” és vivent; si parla als seus deixebles en una Muntanya; si la seva autoritat és plena al cel i a la terra,... tot això vol dir que la seva autoritat ve de Déu. Així ho interpreta explícitament la traducció que ens ofereix el Missal, tot i que el text original només diu “m’ha estat donada tota autoritat al cel i a la terra”.
   
És cert: aquestes paraules volen significar que és la mateixa autoritat de Déu la que es fa explícita en el Crucificat-ressuscitat; volen dir que la mort resurrecciosa de Jesús esdevé la visualització perfecta de la Vida humana, que sempre és vida rebuda i vida donada.
Aquesta és l’autoritat de Jesús.
Jesús, amb la seva vida, que inclou la mort resurrecciosa, manifesta el Projecte de Déu plenament realitzat. Jesús és l’home-mostra en qui tots els humans podem anar descobrint l’autèntic camí de la nostra plena humanització. Per a tots els humans, seguir el camí de Jesús significa humanitzar-se; no seguir-lo significa refusar la crida a ser (plenament) humans. Jesús és el “Criteri d’Humanització” (Joan 14,6).
Però no ens podem quedar en el Jesús de fa dos mil anys. Jesús personifica l’Home. Ell fa presents i visibles tots i cada un dels “crucificats” (empresonats, torturats, perseguits, ningunejats,...) de tots els temps. L’autoritat de Jesús no comença en la Resurrecció sinó a la Creu. És l’autoritat de tot crucificat, de tot empresonat, de tot marginat, de tot afamat,... davant de qui “hi pot fer alguna cosa” (Mateu 25,31ss). Perquè la "autoritat" dels "necessitats" ve de "l'obligació" que té tot humà d'ajudar-los
Només els crucificats i els qui es solidaritzen amb ells poden veure el Ressuscitat i ser alliberats per la seva plena autoritat. I saber que, davant Déu, queden anul·lades les sentències condemnatòries dictades per (pervertides) autoritats d’aquest món (Mateu 10,28.  Joan 16,8ss).
 

dimarts, 8 de maig del 2018

Pentecosta.B. "Tots".


Pentecosta. B.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 2,1-11).
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,
es trobaven tots junts en un mateix lloc
quan, de sobte, se sentí venir del cel un so
com si es girés una ventada violenta,
i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,
que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant
i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,
tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos
provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.
Quan se sentí aquell so,
la gent hi anà i quedaren desconcertats,
perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si, deien:
«No són galileus, tots aquests que parlen?
Doncs, com és que cadascun de nosaltres
els sentim en la nostra llengua materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,
hi ha residents a Mesopotàmia,
al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia,
a Frígia i a Pamfília,
a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,
hi ha forasters de Roma,
hi ha jueus i prosèlits,
hi ha cretencs i àrabs,
però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu
en les nostres pròpies llengües.»


190. Tots.  (2018). (Tots quedaren plens de l’Esperit Sant...).

Sant Lluc, en el relat de la Vinguda de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta (Fets 2,1-12), fa servir diverses vegades la paraula “tots”. Ho fa en una doble direcció:
a). Primer parla dels deixebles de Jesús. Diu que, després de la seva Ascensió, s’entornen a Jerusalem i estaven tots junts i reunits. I que una remor com d’un vent violent va omplir tota la casa on estaven asseguts, i unes llengües com de foc es van posar sobre cada un dels reunits, i tots van quedar plens de l’Esperit Sant.
b). Després parla dels qui residien a Jerusalem aquella diada: jueus (o homes) piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Aquests, concentrats per veure què passava, tots estaven meravellats i sorpresos perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.
En aquest segon cas, l’ús de “tots” posa en relleu la dimensió universal del relat de la Pentecosta. Aquesta universalitat sol ser acceptada sense cap problema. En canvi el “tots” del primer punt resulta més conflictiu i, en la pràctica, no es té gaire en compte.
Qui són aquests “tots” que estaven reunits quan van ser omplerts d’Esperit Sant i es van posar a parlar?
Els text parla dels “deixebles de Jesús”. Aquí aquesta expressió inclou els (restants) onze apòstols, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell (Fets 1,14). En total: “unes 120 persones” (Fets 1,15). Encara que aquest número sigui per expressar el propòsit dels reunits de “restaurar” el Poble de les 12 Tribus (120 = 12 x 10), també queda clar que els qui van quedar plens de l’Esperit Sant i van començar a parlar “tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”, no van ser només els Onze, sinó tots (Fets 2,4).
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i parlaven. Però Pere s’aixecà per parlar només ell, i que tothom l’escoltés (Fets 2,14).
En la Bíblia, l’Esperit Sant realitza el projecte creador i humanitzador de Déu. L’Home no hi és només com a “producte” de l’acció creadora de Déu sinó que està cridat a esdevenir a imatge i semblança seves (Gènesi 1,27). En el llenguatge del Nou Testament, l’Home està cridat a ser “fill”. Com a fill, ja no és només creatura de Déu sinó que ha d’anar desenvolupant la “vida” (l’Esperit) que va rebent de Déu.
Que “tots” quedin plens de l’Esperit Sant significa que, en el nostre procés d’humanització, tots hi tenim veu i vot. Tots som cridats a participar-hi segons el que l’Esperit suggereix a cadascú.
Aquesta és la gran revolució que expressa la Pentecosta!
Normalment, per a la tasca de fer Humanitat, només comptava la “gent important”. Important perquè es consideraven representants de Déu, o perquè eren tinguts per grans savis, o grans polítics, o grans cabdills, o grans sants,... Es deixava per a ells la responsabilitat d’anar dissenyant la Humanitat i el seu futur. La resta simplement havia d’obeir.
Però les llengües de foc es posen sobre tots i cada un dels reunits. Això comporta una responsabilitat compartida per tots (Lluc 10,21).  
Si tots som constructors d’Humanitat, ningú està legitimat per atribuir-se el monopoli de la iniciativa humanitzadora. Ningú no pot fer projectes d’Humanització prescindit dels altres, inclosos els que vindran.
La gran injustícia dels Poderosos està en imposar els seus propis projectes d’Humanitat (de Poble, de País...). Ni que fossin bons o molt bons, els projectes d’Humanitat han de ser fruit de la creativitat de tots.
Des de “tots” (o des de la majoria) es pot pactar un servei d’autoritat. Aquest no comporta cap mena superioritat. (Joan 13,13). El servei d’autoritat ha de ser sobretot per assegurar que tothom tingui veu i vot en la generació continuada d’Humanitat.
Avui tenim interrogants profunds sobre el futur de les Esglésies i la nostra missió. Però sembla cada dia més clar que la missió de les Esglésies no és tant “fer Religió” o “fer Església” com fer Humanitat, amb tothom i per a tothom.
 
Centrant-nos en l’Església Catòlica, potser els nous temps ens demanen, sobretot als investits d’algun servei d’autoritat, ajudar a superar l’antievangèlica estructura piramidal i recuperar el “tots”. 
“Tots i totes”, i a tots nivells! S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons (Lluc 3,5). Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans (Mateu 23,8ss).