diumenge, 29 de novembre del 2015

2on. d'Advent. C. "Quinzè".



“2on.er Diumenge d’Advent. Any C.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,
mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,
Herodes era tetrarca de Galilea,
Felip, el seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida
i Lisànies ho era d’Abilena,
durant el pontificat d’Anàs i Caifàs,
Joan, fill de Zacaries,
rebé la paraula de Déu al desert,
i anà per tota la comarca del Jordà
predicant un baptisme de conversió
per obtenir el perdó dels pecats.

Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:
«Una veu crida en el desert:
Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.
S’alçaran les fondalades
i s’abaixaran les muntanyes i els turons;
la serralada es tornarà una plana,
i el terreny escabrós serà una vall,
i tothom veurà la salvació de Déu».



69. Quinzè. (L’any quinzè del regnat de l’emperador...)
L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi... Sorprèn, en els Evangelis, una datació tan precisa, ja que els Evangelis no intenten fer ni Història ni Cronologia.
En la Bíblia (i en la majoria de les Cultures pre-científiques) els números solen tenir sobretot un significat simbòlic. Aquest significat a vegades és clar i directe, com passa amb el número “7” per expressar la idea de “complet”, per allò dels 7 dies: una setmana completa. Però altres vegades el significat dels números resulta força alambinat; i és que els números permeten molt de joc al simbolisme. És el cas que ens ocupa.
Preguntem-nos: què significa aquí any quinzè? Què vol dir-nos l’evangelista Lluc amb aquesta datació que sembla tan precisa?
(Aquí seguiré la interpretació del professor J. Rius i Camps, gran especialita en els Escrits de Lluc).
En realitat, aquí Lluc no intenta fer cap datació. No posa aquest número per indicar un punt de la cronologia de l’emperador Tiberi (Encara que tampoc és necessari excloure-ho del tot). Aquí, el significat de “quinzè” cal deduir-lo de la seva relació amb “trenta” al final d’aquest mateix capítol, quan Lluc diu: Jesús va començar el seu ministeri quan tenia també uns trenta anys (Lluc 3:23). Diu “també uns trenta anys” per crear un lligam amb el rei David que començà el seu regnat, segons el relat bíblic, quan tenia 30 anys (2Samuel 5:4). David és el rei model i de referència per als seus successors. De Jesús, el rei-messies, l’evangeli de Lluc ja ha dit anteriorment que rebrà el regne de David, el seu pare, i en farà un regne etern (Lluc 1:32).

“15” està al mig de “30”. El regne de Déu, prefigurat pel regne de David quan tenia 30 anys, esdevé definitiu i etern quan l’hereta el Messies, també als 30 anys. Però, al bell mig de l’etern Regne de Déu, hi trobem l’Imperi. I, sota el paraigües de l’Imperi, tota una colla de “regnes” temporals i caducs, i, fins i tot, religiosos; “regnes de mentida” sorgits de les ganes incontrolades de domini d’uns sobre altres. Són floroncos de creixement en un organisme que encara s’està fent.
Això té una grandíssima importància a l’hora de parlar del Regne de Déu i del Regne d’aquest món (en el sentit que donen els Evangelis a aquesta expressió). No són dos regnes paral·lels, ni separats l’un de l’altre, ni enfrontats. Sobretot, cal no entendre’ls com un regne religiós i uns regnes civils o laics.
Existeix una única Humanitat, estimada i sustentada per Déu, autèntic “regne de Déu” en la mesura que convivim amb llibertat, generositat i germanor. Una única Humanitat en la qual els humans podem organitzar la nostra convivència creant pobles, nacions, regnes, estats o super-estats amb estructures de servei mutu en bé de tots.
Tot això cap dintre el Regne de Déu en construcció. Perquè el “regne de Déu” és la mateixa Humanitat.
El Regne de Déu no s’oposa ni limita ni supleix la creativitat dels humans. Al contrari: ens mou a organitzar-nos en comunitats, en les quals puguem aprendre i practicar la comunió. I no es tracta de comunitats religioses sinó de comunitats humanes, sense excloure’n els altres vivents, i amb tota la creació.
Però sovint (sempre?) els humans ens creem àrees de domini, o en som víctimes. Amb dominadors i dominats, i amb lleis que permeten a uns imposar-se, jutjar i condemnar uns altres. Això és el que constitueix el Regne d’aquest món que els evangelis denuncien; i que corromp estats, nacions, pobles i famílies.

Cal estar-hi atents perquè aquests “regnes de la mentida” s’instal·len al cor mateix de la nostra convivència, i són terriblement contaminants. Com els corcs, van destruint persones o pobles. Són “l’any quinzè” instal·lat al cor mateix dels trenta anys del regne de la veritat que anem construint amb una convivència de llibertat, justícia i generositat.
 

diumenge, 22 de novembre del 2015

Any C. Advent 1. "Drets" (Dempeus)



1er Diumenge d’Advent. Any C.

EVANGELI. (Lluc 21,25-28.34-36).

En aquell temps, deia Jesús als deixebles:
«Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles.
A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor,
esverades pels bramuls de la mar embravida.
La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres
que sobrevindran arreu del món,
perquè fins l’estelada del cel trontollarà.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol,
amb poder i amb una gran majestat.
Quan tot això comenci a succeir,
alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

»Estigueu atents sobre vosaltres:
Que l’excés de menjar i beure
o la preocupació dels negocis
no afeixugués el vostre cor
i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta,
perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom,
sigui on sigui de la terra.
Estigueu alerta pregant en tota ocasió
i demanant que pugueu sortir-vos-en
de tot això que ha de succeir,
i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»


68. Drets (dempeus). (...us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’Home).
Estar dret no indica només una posició del cos sinó, sovint, una manera d’estar present. “Estar dret” davant una altra persona pot tenir diferents significats, segons les circumstàncies. En la Bíblia, estar dret pot significar una presència activa, participativa. Per exemple, l’evangeli de Joan ens parla de Maria, la mare de Jesús, que estava dreta al peu de la Creu (Joan 19:25) També Marc, davant la filla de Jaire, de 12 anys, que tenien per morta, Jesús diu diu: "Talitá cum" (Noia, aixeca't. Marc 5,41). Igualment parlant del cec Bar-Timeu, diu que es va posar dret d’una revolada (Marc 10:50). Sant Esteve, mentre el jutjaven, diu que veu el Fill de l’Home dret a la dreta de Déu (Actes 7:56. (La traducció de la BCI sovint expressa només implícitament aquest detall de “estar dret”).
En l’evangeli que hem llegit avui hi trobem l’expressió: “... us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home”. Posant aquestes paraules en boca de Jesús, l’evangelista vol expressar d’una manera ben gràfica que la vida de cadascun de nosaltres passa per un procés d’humanització, que pot ser reeixit o no.
L’evangelista, amb un llenguatge apocalíptic, posa davant nostre totes les proves i dificultats que els humans hem de superar per aconseguir la plena humanització. Ser del tot humans (mantenir-se dret davant l’Home) no és fàcil. No pas perquè sigui un repte difícil en si mateix, sinó per la gran quantitat de submissions, dependències o servituds que anem incorporant durant el camí de la vida.
Per a mantenir-se dret davant el Fill de l’home, cal passar per l’esfondrament de totes les estrelles, sols i llunes del firmament que ens havíem construït. Només aleshores “veurem aparèixer l’Home sobre un núvol” com un senyal inequívoc.

L’Home vindrà “sobre un núvol”. En la Bíblia, el núvol representa la presencia activa, pròxima i amorosa de Déu, en contrast amb el sol i les estrelles (els Poders d’aquest món).
Les difícils circumstàncies actuals haurien d’ajudar-nos a entendre aquest evangeli d’avui. Sobretot les persones de més edat, som testimonis de tants moments en què tot s’enfonsa; i contemplem amb certa “indiferència” la lluita cruel, frenètica i colossal entre els qui es volen mantenir com a estrelles, sols i llunes; i també entre els qui els volen substituir.
Cal aprendre de la figuera: tot ho perd a la tardor; tot ho renova a la primavera (Lluc 21:29). Entremig, l’hivern: temps de mort d’unes coses i de naixement d’unes altres.
Per als humans, d’hivern en hivern i de primavera en primavera, anem perfilant l’home en cada un de nosaltres, fins a mantenir-nos drets davant l’Home-mostra que apareix sobre els núvols.  
Es diu del genial escultor Michelangelo que, acabat el seu monumental Moisès, i veient-lo ben aconseguit, va donar-li un últim cop al front dient-li: “Parla”. I, efectivament, com "parla" la gegantina escultura de Moisès a cada un dels seus espectadors en un diàleg profund, personal i divers!
Cada ésser humà està cridat a ser una obra d’art. Ser una paraula significativa en l’immens poema de la Humanitat que es va construint. Com en una escultura, s’ha d’anar traient tot allò que “tapa” l’home amagat que hi ha en cada un de nosaltres.
 

diumenge, 15 de novembre del 2015

Crist Rei. B. "Rei".



Crist Rei. Últim diumenge de l’any B.

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 18,33b-37).

En aquell temps, Pilat digué a Jesús:
«Ets tu el rei dels jueus?»
Jesús contestà:
«Surt de vós això que em pregunteu,
o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu.
És el teu poble i els mateixos grans sacerdots
els qui t’han entregat a les meves mans.
He de saber què has fet.»
Jesús respongué:
«La meva reialesa no és cosa d’aquest món.
Si fos d’aquest món,
els meus homes haurien lluitat
perquè jo no fos entregat als jueus.
I és que la meva reialesa no és d’aquí.»
Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.»
Jesús contestà:
«Teniu raó: jo sóc rei.
La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat;
per això he nascut i per això he vingut al món:
tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»



67. Rei.  (Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?»).
Un dels atributs més curiosos i sorprenents que els Evangelis apliquen a Jesús és el títol de “rei”. És sorprenent perquè, si algú hagués dit als companys del fuster de Natzaret que aquell Jesús que jugava i treballava amb ells era “rei”, tots s’haurien posat a riure i s’ho haurien pres com una broma.
No obstant, els Evangelis afirmen i repeteixen de diferents maneres la reialesa de Jesús. Ja els Mags vinguts d’Orient es presenten a Jerusalem preguntant pel “rei dels Jueus que acaba de néixer” (Mateu 2:2).
Diríem que els Evangelis anomenen Jesús “rei” per exigències del guió. Ells s’oposen a presentar Jesús com un personatge singular que apareix de cop i volta a Palestina. No. Ells volen deixar ben clar que Jesús és com cada un dels humans: fill de l’Home, fill de la Humanitat, fill de tota la Història humana impulsada per l’Esperit, i subjecta a les múltiples desviacions que hi ha introduït el mal ús de la llibertat.

Com cada un dels humans, Jesús és també fill d’un Poble. D’un Poble que, com tantíssims Pobles, ha transcorregut la major part de la seva història sotmès a altres Pobles; i que, com tots els Pobles sotmesos, ha sospirat sempre per conquerir la seva llibertat i independència.

I també, com tots els Pobles sotmesos, ha posat les seves esperances en un rei futur, poderós i just, que els alliberés de l’esclavatge. L’esperança de tenir un rei propi era i és compartida per tots els Pobles que es troben sotmesos.
En el llenguatge actual parlaríem de l’esperança de ser un Estat, independent i reconegut. Però, en aquell temps, parlaven de reis.

Però els Evangelis van més enllà.
La Història és cruel amb els febles. En el nostre món (en els regnes d’aquest món), els febles són esclavitzats encara que tinguin un rei propi. És la trista experiència que havia fet també el Poble de Jesús. Després de sortir del País on havien estat esclaus, la majoria continuaven "dominats", ara pels seus propis jerarques.

Presentant-nos Jesús com a “rei”, els Evangelis ens volen dir que l’esperança de “els febles” no quedarà decebuda. Jesús és rei, perquè l’Home és rei. Però “no pas com els d’aquest món” (Joan 18,36).
Els reis d’aquest món s’imposen, i es mantenen a través d’estructures de domini que ells mateixos han creat. Els “pobres” hi són dominats tant si "el rei" és propi com aliè.

La llibertat que desitja el cor humà només és possible en una altra classe de “regne”.
Els Evangelis parlen de Regne de Déu o Regne del Cel. Aquest Regne “inaugurat” per Jesús no s’imposa ni crea estructures de domini. És un Regne de servei mutu, fet des d’una llibertat generosa i creativa.

El tron d’aquest nou rei és la Creu, convertida en el nou Arbre de la Vida (Gènesi 3,23).
Els quatre Evangelis ens presenten la crucifixió com un gran >Espectacle. Un espectacle ambivalent:
-a la Creu mor el “rei poderós” que els esclavitzats han refusat perquè el veien sense Poder,
-i hi és enlairat (entronitzat) l’Home que dóna la seva vida.

És significatiu que els Evangelis insisteixin en el verb entregar. Jesús, que per naixement "pertany" al Poble Jueu, és “entregat” a tots els homes (> Trair).

El nou Regne és universal, obert a tothom qui accepti ser humà i posar la seva vida al servei de la humanització.
Avui, el llenguatge de “Jesús rei” està del tot desfasat. Però el seu missatge continua essent font d’esperança per a tots els oprimits.
 

diumenge, 8 de novembre del 2015

Diumenge 33.B. "Fill de l'Home".



33è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.



EVANGELI. (Marc 13,24-32).

En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,
el sol s’enfosquirà,
la lluna no farà claror,
les estrelles aniran caient del cel
i els estols que dominen allà dalt trontollaran.
Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols
amb gran poder i amb gran majestat.
Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,
que vindran de tots quatre vents,
des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:
quan les seves branques es tornen tendres
i neixen les fulles
sabeu que l’estiu s’acosta.
Igualment, quan vosaltres veureu tot això,
sapigueu que ell s’acosta,
que ja és a les portes.
Us dic amb tota veritat
que no passarà aquesta generació
sense que s’hagi complert tot això.
El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no passaran.
Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,
ni tan sols els àngels ni el Fill;
només ho sap el Pare.»



66. Fill de l’home. (Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols).

L’expressió “fill de l’home”, en els Evangelis, és usada exclusivament per Jesús referint-se a si mateix. Però quan Jesús parla del fill de l’home ho fa sempre en tercera persona, com si parlés d’un altre. És una manera d’indicar que la seva identitat desborda la seva persona individual i d'un moment determinat.
L’expressió “fill de l’home” és simplement una redundància, freqüent en la cultura hebrea, per parlar de l’home. La Bíblia parla de “fill d’home” com a sinònim de home.
Els Evangelis, posant l’article determinat davant de “home”, ajuden a donar-li un significat més concret i, a la vegada, obert a tots els Humans. Jesús, fent servir el nom comú de “l'home” per expressar la seva identitat, ens indica que la seva vida, el seu origen, el seu destí i el procés per arribar-hi, evoquen la vida, l’origen, el destí i el procés que Déu ofereix a tots els éssers humans. En Jesús de Natzaret viem l’oferta de Déu a tots els humans.
Acceptar-la o no, és decisió de cadascú. Els Evangelis són la presentació de Jesús com a
model d’Humanitat i camí d’humanització.
Fent que Jesús s’anomeni a si mateix “el fill de l’home” (és a dir: "lhome"), els Evangelistes estableixen una amplíssima inclusió que va des de la creació de l’Home (1er capítol de la Bíblia. Gènesi 1,26) fins a la seva mort resurrecciosa, “visualitzada” en Jesús (Lluc 24,5). L’Evangeli de Joan explicita aquesta amplíssima inclusió començant amb les mateixes paraules del Gènesi (“Al principi...” Gènesi 1,1 i Joan 1,1) i fent acabar l’acció del Jesús terrenal amb aquestes altres paraules dites per Ell mateix: “Tot s’ha acomplert” (Joan 19:30).

El Procés d'
Humanització, com a projecte amorós de Déu, va des de la creació d’Adam a l’Home ressuscitat, adoptat per Déu com a Fill.
Cal no llegir els Evangelis com a Biografies de Jesús. No ho són ni ho volen ser. Són més aviat radiografies del procés d’humanització, presentades en la persona concreta de Jesús de Natzaret com a suport on se'ns fan visibles.
Segons aquestes radiografies, el procés d’humanització no està fixat per endavant, anant pas a pas des del principi fins al final. Déu podria haver-ho programat així, però no ho ha fet així. Potser hauria estat un "bonic" Projecte, però no seríem persones; no seríem “a imatge i semblança de Déu”.
L'ésser humà, per ser PERSONA,
ha de ser fruit, també, de la seva pròpia llibertat i decisions.

Però la llibertat comporta la possibilitat de dir No.
Cridats a ser "humans", cadascú decideix si accepta o no l’oferta. Més encara: cada ésser humà pot fer servir la llibertat rebuda per a dir “No” al projecte de Déu. És per això que el procés d’humanització no pot estar fixat per endavant. Gaudim de llibertat ja abans de ser prou generosos per posar-la al servei del
projecte-home. L’egoisme pot moure la nostra inicial llibertat en direcció contrària. Podem decidir ser o fer-nos "inhumans".
El “Fill de l’home” que ens presenten els Evangelis recull clarament aquesta situació. «El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà.» (Mateu 17,22). La persecució, el mal, la injustícia, el dolor, la inhumanitat... Tot això ho experimentem en la nostra vida de cada dia. I tot això és assumit al cent per cent pel Fill de l’home. Però també hi descobrim una altra cosa que ho canvia tot: la resurrecció. (> Ressuscitar).

Des de les primeres planes, els Evangelis ens deixen clar que, tot i que Déu respecta plenament la llibertat humana fins i tot quan aquesta 
és deshumanitzadora, el "projecte-home" arribarà a bon port per a tots aquells qui l’acullin. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu” (Joan 1:12). 
 

diumenge, 1 de novembre del 2015

Diumenge 32. B. "Assegut".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Marc 12,38-44).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:
«No us fieu dels mestres de la Llei.
Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,
i que la gent els saludi a les places,
que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues
i els primers llocs a taula;
devoren els béns de les viudes i,
al moment de l’oració,
per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.
Són els qui seran judicats més rigorosament.»

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,
Jesús mirava com la gent hi tirava diners.
Molts rics hi tiraven molt,
però vingué una viuda pobra
que hi tirà dues monedes de les més petites.
Jesús cridà els deixebles i els digué:
«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra
és la que ha donat més de tots;
els altres han donat del que els sobrava,
però ella, que ho necessitava per a viure,
ha donat tot el que tenia.»



65. Assegut. (...estant assegut al temple, davant la sala del tresor...).
En els Evangelis, la paraula “assegut”, aplicada a Jesús, té un significat afegit; un significat que va in crescendo.
A) Assegut és la posició pròpia del mestre quan està ensenyant. Els Evangelis parlen sovint de Jesús assegut per indicar que actua com a mestre. Ja als dotze anys, quan en la societat jueva el nen és considerat "adult", l’Evangeli de Lluc ens presenta Jesús assegut entre els doctors de la Llei (Lluc 2:46). Però el relat en què se’ns presenta Jesús com el mestre definitiu és en el famós Sermó de la muntanya: “En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:...” (Mateu 5,1). 
B) Assegut és també la posició del jutge. El relat més sorprenent de Jesús assegut com a jutge és el Judici Final, de l’Evangeli de Mateu. “Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres...” (Mateu 25,31ss).  
C) El relat que hem llegit avui presenta Jesús com a mestre i jutge a la vegada. Com a mestre, crida els deixebles per ensenyar-los una lliçó. Però aquesta lliçó és també una sentència: la viuda pobre dóna molt més que els rics: perquè ella dóna tot el que té per viure; en canvi els rics donen del que els sobra (Marc 12,41).

L’escena és sorprenent: Jesús
assegut en el Temple davant la sala del Tresor (literalment: enfrontat a la sala del Tresor). “No podeu servir Déu i el diner” (Mateu 6:24). Jesús assegut en el Temple significa la nova presència de Déu que valora l’acció de la pobra viuda, que no confia en el "tresor" sinó només en Déu. Donant tot el que tenia per viure, s’allibera del "tresor" i es posa en mans de Déu. L’escena següent expressarà que la sentència és definitiva: “Veus aquestes grans construccions? Aquí no quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït” (Marc 13:2).

D). El crescendo arriba al seu màxim en l’escena del judici fet a Jesús. El Gran Sacerdot pregunta a Jesús: “Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu”.
La resposta de Jesús capgira la situació: el “condemnat” es declara “jutge”: Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel.  (Mateu 26:63s).

Però els Evangelis no són una biografia de Jesús. Quan ens parlen de Jesús, ens parlen de l’Home. En Jesús se’ns diu qui i què és l’Home. Per tant, els Evangelis, en Jesús, ens indiquen que l’Home és mestre i jutge per a tots els Humans. És a dir: cada ésser humà que ens trobem en el nostre camí esdevé per a nosaltres mestre i jutge. Això no vol pas dir que, entre nosaltres, hàgim d’exercir de mestres o de jutges. No. Això queda explícitament exclòs. “Vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23:8). I també: “No judiqueu, i no sereu judicats” (Mateu 7:1).

És la presència mateixa de l’altre allò que, en nosaltres, esdevé lliçó i sentència.
La presència concreta de l’altre és lliçó perquè ens ajuda a saber què vol dir en cada moment “ser humans”. És sentència perquè ens dicta si és correcte o no el camí que estem seguint. “Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?” El rei els respondrà: En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25:37s).