Diumenge 32. B. "Assegut".

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Marc 12,38-44).   Assegut.

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:

«No us fieu dels mestres de la Llei.

Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,

i que la gent els saludi a les places,

que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues

i els primers llocs a taula;

devoren els béns de les viudes i,

al moment de l’oració,

per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.

Són els qui seran judicats més rigorosament.»

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,

Jesús mirava com la gent hi tirava diners.

Molts rics hi tiraven molt,

però vingué una viuda pobra

que hi tirà dues monedes de les més petites.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra

és la que ha donat més de tots;

els altres han donat del que els sobrava,

però ella, que ho necessitava per a viure,

ha donat tot el que tenia.»

65. Assegut. (...estant assegut al temple, davant la sala del tresor...).

En els Evangelis, la paraula “assegut”, aplicada a Jesús, té un significat afegit; un significat que va in crescendo.

A) Assegut és la posició pròpia del mestre quan està ensenyant. Els Evangelis parlen sovint de Jesús assegut per indicar que actua com a mestre.
Ja als dotze anys, quan en la societat jueva es considera que el nen assumeix les maneres de fer dels adults, l’Evangeli de Lluc ens presenta Jesús assegut entre els doctors de la Llei (Lluc 2:46).
Però el relat en què se’ns presenta Jesús com el mestre definitiu és en el famós Sermó de la muntanya: “En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:...” (Mateu 5,1). 

B) Assegut és també la posició del jutge. El relat més sorprenent de Jesús assegut com a jutge és el Judici Final, de l’Evangeli de Mateu. “Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres...” (Mateu 25,31ss).  

C) El relat llegit presenta Jesús com a mestre i jutge a la vegada. Com a mestre, crida els deixebles per ensenyar-los una "lliçó". Però aquesta "lliçó" és també una "sentència": la viuda pobra dóna molt més que els rics: perquè ella dóna tot el que té per viure; en canvi els rics donen del que els sobra (Marc 12,41).

L’escena és sorprenent: Jesús assegut en el Temple davant la sala del Tresor (literalment: enfrontat a la sala del Tresor). “No podeu servir Déu i el diner” (Mateu 6:24). Jesús assegut en el Temple significa la nova presència de Déu que valora l’acció de la pobra viuda, que no confia en el "tresor" sinó només en Déu. Donant tot el que tenia per viure, s’allibera del "tresor" i es posa en mans de Déu. L’escena següent (si continuem llegint el relat) expressa que la "sentència" és definitiva: “Veus aquestes grans construccions? Aquí no quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït” (Marc 13:2).

D). El crescendo arriba al seu màxim en l’escena del judici fet a Jesús. El Gran Sacerdot pregunta a Jesús: “Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu”.
La resposta de Jesús capgira la situació: el “condemnat” es declara “jutge”: Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel.  (Mateu 26:63s).

Però els Evangelis no són una biografia de Jesús. Quan ens parlen de Jesús, ens parlen de l’Home. En Jesús se’ns diu qui i què és l’Home. Per tant, els Evangelis, en Jesús, ens indiquen que l’Home és mestre i jutge per a tots els Humans. És a dir: cada ésser humà que ens trobem en el nostre caminar de cada dia esdevé per a nosaltres mestre i jutge.
Això no vol pas dir que, entre nosaltres, hàgim d’exercir de mestres o de jutges. No. Això queda explícitament exclòs: “Vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23:8). I també: “No judiqueu, i no sereu judicats” (Mateu 7:1).

És la "presència" de l’altre en si mateixa allò que, en nosaltres, esdevé lliçó i sentència.
La presència de l’altre és lliçó, perquè ens ajuda a saber què vol dir en cada moment “ser humans”.
És sentència, perquè ens dicta si és correcte o no el "camí" que estem seguint:

-“Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?”

El rei els respondrà:
-En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25:37s).