Pentecosta. A. "Pentecosta".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc,

quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus tots aquests que parlen?

Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus;

Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».

155. Pentecosta. (Durant la celebració de la diada de la Pentecosta...). (De la 1ª Lectura).

Als Evangelis no surt cap vegada la paraula “Pentecosta”. En canvi sí que surt al llibre Fets dels Apòstols, que és com una segona part de l’Evangeli de Lluc. Encara que només hi surt dues vegades, hi té un significat molt destacat. Es podria dir que si, en els Evangelis, la Pasqua aporta l’horitzó per situar i entendre la figura de Jesús, en Fets dels Apòstols, la Pentecosta ofereix el marc per situar i entendre la Nova Humanitat (“Església”).

En la festa jueva de la Pentecosta s'hi celebra i s’hi agraeix l’Aliança de Déu (Jahvé) amb Israel. El Poble de les Dotze Tribus és el poble elegit per mantenir en el món la fe en un Déu proper i amorós, creador i impulsor d’una Humanitat a semblança i imatge seva (Gènesi 1:26), ja que la Humanitat real i històrica s’havia desviat del seu horitzó. Aquest desviament apareix vàries vegades, com en el relat del “Pecat Original” (Gènesi 3), o també en el famós mite de la Torre de Babel segons el qual els Humans van pretendre crear-se una torre que arribés fins al cel per estar al mateix nivell de Déu i "competir" amb Ell. (Gènesi 11:4ss). (Cal notar la “semblança” amb el mite grec de Prometeu).  

Lluc enriqueix la Pentecosta jueva presentant-la també com la correcció directa d’allò que significava la Torre de Babel. En la “torre”, la pretensió dels Humans d’autodivinització provoca que Déu “reaccioni” confonent les llengües d'ells perquè no podessin entendre's i es dispersessin.
A la Pentecosta cristiana, Jerusalem és descrita com la ciutat on es trobava gent de tots els Pobles. I, encara que cadascú té la seva llengua diferent, “tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”.

La Torre de Babel és una al·legoria explícita d’allò que passa als Humans quan fem del (nostre) Poder la nostra manera de crear Humanitat. És una al·legoria que podem veure realitzada cada dia i a cada lloc. És la temptació permanent que, d’una manera o altra, experimentem tots i cada un dels Humans (Mateu 4:10).

En el relat de Lluc la Pentecosta està protagonitzada per la vinguda i recepció de l’Esperit de Jesús. L’Esperit de Jesús és exactament el contrari de l’Esperit de Poder. Rebut l’Esperit de Jesús, tots s’entenen. Mantingut l’Esperit de Poder, ningú s’entén.

La Pentecosta marca l’inici d’una Nova Humanitat. Però St. Lluc és molt realista: el creixement d’aquesta Nova Humanitat es farà paral·lelament amb la resistència dels Humans, fins i tot dels ja convertits mentre continuïn creient en el Poder.

El primer exemple de resistència que ens ofereix Lluc és l’apòstol Pere, representant dels “Dotze”. Així com, a l’inici del seu Evangeli, Lluc posa la figura del vell Zacaries que, a pesar de ser un home just, no es creu l’anunci de l’Àngel (Lluc 1:18ss), també a l’inici de Fets dels Apòstols posa la figura de Pere que, tot i haver rebut l’Esperit de Jesús, intenta reconstituir “els Dotze” amb els seus suposats privilegis (Fets 1:15ss). Per això donarà també a la vinguda de l’Esperit Sant una "interpretació" teològica i reductiva dins el marc del Poble Elegit (Fets 2:14ss).

Només lentament, i obligat per la força dels fets, Pere anirà descobrint i acceptant el significat universal de la Pentecosta.
Un cop convertit del tot, Pere podrà complir l’encàrrec de Jesús de “confirmar els seus germans” (Lluc 22:31).

El segon exemple ofert per Lluc serà el de l’apòstol Pau. Ell, com a mestre de la Llei, després de convertir-se, serà capaç d’elaborar una magnífica “Teologia de l’Església”. Però la seva conversió no serà plena fins que no decideixi “sortir” efectivament de l’àmbit religiós que l’empresonava.
La conversió de Pere i Pau, en Fets dels Apòstols, serà descrita com una “sortida de presó”. Sortida miraculosa en el cas de Pere (Fets 12:3ss), “romana” en el cas de Pau, “ciutadà romà”: (Fets 22:25 i Fets 28:16ss).

Ascensió. A. "Els Onze".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

Final de l’Evangeli segons sant Mateu.

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

154. Onze. (...els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,...).

“Els Onze”.
L’expressió que algunes vegades els Evangelis fan servir per designar els deixebles de Jesús és “els Dotze”. I quan Judes, un dels Dotze, mor després d’haver entregat Jesús, els Dotze passen a ser “els Onze”.

Però “els Onze” no té un significat només aritmètic. Quan els Evangelis parlen dels Onze volen dir sobretot que els Dotze, un cop acomplerta la seva missió, ja no tenen continuïtat com a grup.
Cal tenir en compte que els Apòstols no eren Dotze perquè numèricament fossin dotze, sinó perquè, amb la seva elecció, el Messies acomplia la missió de reconstituir el Poble de les 12 tribus.

El Poble de les 12 tribus havia estat elegit per a mantenir en el món la fe en Jahvé i l’esperança en la reconciliació de Déu viscuda en, amb i per tots els Pobles. Això és precisament el que va succeir amb Jesús. Jesús que, com a jueu, era “propietat” del Poble Elegit, va ser “entregat” a tots els homes per Judes, un dels Dotze. ("Judes", també pel nom, representa el Poble Jueu o Judeu).

Dit en forma d’esquema:
a) Jesús, fill de David i Messies, hereu de les promeses de Déu, reconstitueix el Poble de les Dotze Tribus instituint els Dotze Apòstols.

b) Judes, un dels Dotze, “entrega” Jesús a tots els Homes, acomplint així el designi de Déu. Aquest encàrrec està explícitament afirmat en tots els Evangelis, tant al moment de l’elecció com al moment de l’execució (Mateu 10:4 i 26:16. Marc 3:19 i 14:10. Lluc 6:16 i 22:6. Joan 6:71 i 18:3).

Els evangelistes juguen amb el doble significat del verb “entregar” (en grec, paradidomi): “donar” i “trair”. (No es pot entendre Judes només com a traïdor).

c) Amb l’entrega de Jesús als Pagans (a tots els Homes) queda acomplerta la “missió” dels Dotze.  

d) Jesús, entregat a tots els Homes, apareix com a Primogènit de la Humanitat Adulta, en la qual s’integra també l’antic Poble Elegit (Joan 19:27).
Així queda inaugurat el temps del “Tots”. (A vegades aquest temps també ve significat pel número “set” que indica totalitat. Vegeu “Nombres”).

Aquest esquema seria rodó si no fos que Judes no va “entregar” Jesús directament als Homes sinó als Poderosos. De fet no el va “entregar” sinó “vendre”. I els Poderosos no acullen l’Home sinó que el maten. Aquest va ser (i continua essent) el gravíssim pecat dels “Judes” de tots els temps, de tots els llocs i de tots els Pobles. Per això són també traïdors.

La universalització del Messies és part essencial del Projecte de Déu. En canvi, l’opció pel Poder s’hi oposa frontalment.
Al Calvari, el “rei dels jueus” és realment entregat als Homes, però també hi és “crucificat” perquè els Homes no l’han acollit (Joan 1:11 i Joan 19:5ss).
 
Però progressivament molts aniran reconeixent l’absoluta novetat del Crucificat, donat que el Crucificat s’apareix també com el Ressuscitat.
Les primeres que es trobaran amb el Ressuscitat són, com és natural, les dones, ja que elles, en la convivència humana, encarnen sobretot l’actitud oposada al Poder.
Segons els Evangelis de Mateu i Marc, els Onze, masculins, per veure el Ressuscitat primer hauran de sortir de l’àmbit del Poder (Jerusalem). Només podran veure’l a Galilea; a la muntanya que Jesús ja els havia indicat (Mateu 28:7 i 16).

Lluc, en els Fets dels Apòstols, usa un llenguatge diferent. Presenta els Onze a Jerusalem. Així vol significar que no han superat encara el seu propòsit de Poder (Fets 1:6). Per això no volen donar per acabada la missió dels Dotze, i pretenen “reconstituir-los” elegint Maties com a substitut de Judes (Fets 1:21).

(En aquest punt m’atenc a interpretacions recollides per Rius-Camps, i defensades també per ell mateix en el seu extens Comentari als Fets dels Apòstols, vol. 1, cap.2).

La convicció que va aparèixer molt aviat en les Esglésies, i mantinguda sobretot en la Catòlica, de que Jesús va instituir un Col·legi jerarquitzat dels Dotze que s’havia de continuar en un suposat Col·legi episcopal jerarquitzat, sembla força incoherent amb el text dels Evangelis i Fets dels Apòstols. L’Església no és un nou “Poble Elegit” dintre la resta dels Pobles. És la Humanitat en si mateixa que va prenent forma de Comunitat fraternal amb la participació activa de tots els Pobles.

Per això, quan els Evangelis i Fets dels Apòstols fan servir l'expressió "Els Onze" volen indicar també que la missió de "Els Dotze" ja ha estat acomplerta, i no es continua.

 

6è. de Pasqua. A. "Orfes".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

153. Orfes. (No us deixaré orfes: tornaré a venir.).

Queden orfes els fills privats d’algun dels pares, sobretot si això passa quan encara en tenen necessitat. També es pot parlar d’orfandat quan un deixeble es veu privat del seu mestre, sobretot si encara no ha adquirit l’aprenentatge suficient.
L’Evangeli de Joan és l’únic que parla d’orfandat per referir-se a la relació de Jesús amb els seus deixebles.

Però ja sabem que els Evangelis, i sobretot el de Joan, tenen un doble nivell de significació: un nivell superficial, més o menys intel·ligible directament, i un nivell profund, comprensible en la mesura que anem experimentant allò que ens vol dir.

El significat superficial de les paraules que hem llegit està força clar: l’absència de Jesús provocarà en els seus deixebles un sentiment d’orfandat. Però serà per poc temps perquè, com ensenya la mateixa experiència, sovint l’absència del pare o del mestre activa la força i les capacitats (“l’esperit”) que les paraules, consells i exemples rebuts volien produir. De fet, el mateix Jesús diu clarament als seus deixebles: “Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré” (Joan 16:7).

Però el significat profund de les paraules de Jesús diu més coses, que no ens hauríem de perdre.
“No us deixaré orfes”. Jesús no parla només de la orfandat que els deixebles patiran quan ell marxi, sinó de l’orfandat en què des de sempre viuen immersos donat que, a pesar d’estar amb Jesús, no l’han entès, ni han acollit realment el seu missatge, ni han participat de debò en la seva experiència de Filiació.
Es tracta d’aquella orfandat que experimenta tot ésser humà quan esdevé conscient de si mateix.

Tot ésser humà, quan adquireix consciència de si mateix, es troba davant unes preguntes sense una resposta de debò satisfactòria.
És cert que, sobretot si viu en un marc religiós, possiblement se li donin moltes i variades respostes que li poden resultar “vàlides” perquè li arriben abans que ell es faci les preguntes. Però quan venen de debò les preguntes, les respostes rebudes o apreses deixen de ser satisfactòries, o li provoquen altres preguntes encara més radicals. Què significa realment viure? Per què existim? Per què la mort? Per què el dolor? D’on neix el mal? Què o qui sóc realment?
Cada home se sent orfe de llum davant les seves grans preguntes.

“No us deixaré orfes”. La promesa de Jesús seria realment una bona notícia si no fos incomprensible. “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”, es lamenten els dos deixebles d’Emaus (Lluc 24:21).

“No us deixaré orfes”. ¿Com pot dir això Jesús, si ell mateix ha experimentat una orfandat total que l’ha portat a cridar: Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? (Mateu 27:46).

I no obstant, aquí està la promesa de Jesús.
La paternitat que ens mostra no s’exhibeix davant nostre, com separada de nosaltres. Tampoc no es tracta de presentar-nos la paternitat de Déu com una realitat que s’imposa per la seva força o per la nostra necessitat.

Jesús és home; cent per cent humà. A la Creu assumeix tota l’experiència humana, incloses l’orfandat i la solitud. I és precisament en aquest moment quan porta al màxim la consciència de la seva filiació. Les paraules “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” no són pas un crit de desesperança sinó l’afirmació màxima d’un sentiment filial. Ho reconeixerà explícitament el centurió que contempla la seva mort (Marc 15:39) amb tots els qui el guardaven (Mateu 27:54): “Realment aquest home era fill de Déu”. L’Evangeli de Lluc també fa explícit aquest sentiment: Pare, a les teves mans confio el meu esperit (Lluc 23:46).

Amb la seva manera de morir, Jesús revela l’autèntic significat de la mort: no és un final sinó un pas (Pasqua). Jesús passa de la “vida tinguda” a la “vida donada”; i precisament la “vida donada” és allò que fa sentir-se plenament fill de Déu (Déu = “Vida que es dóna” o Pare). La vida donada ens introdueix a la vida compartida.

A partir de Jesús, cada ésser humà descobreix davant seu un camí: Jesús, el Ressuscitat. L’home que ha passat totalment de la vida tinguda a la vida donada i compartida.

En Jesús descobrim que la vida humana és un misteri de Comunió. Sentim la pròpia vida com un do rebut, que ens mou a donant-nos. Do rebut de Déu a través dels altres; vida donada als altres que ens fa fills de Déu. Filiació i Germanor són les dues cares de la Vida humana. Hi queda superada l’orfandat. 

 

5è. de Pasqua. A. "Estada".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu.

Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida:

ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.

Si m’heu conegut a mi,

heu de conèixer igualment el meu Pare:

des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip:

«Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,

i encara no em coneixes?

Qui em veu a mi, veu el Pare.

Com pots dir que us mostri el Pare?

No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.

És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;

si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,

i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

152. Estada. (...us podria dir que vaig a preparar-vos estada?).

És fàcil d’imaginar Jesús quan diu als deixebles que se’n va a preparar-los estada a la Casa del seu Pare, i que després tornarà a buscar-los. És fàcil d’imaginar... però, si intentem veure què vol dir realment, ens hi perdrem, sobretot si tenim en compte que aquest “anar-se’n” de Jesús es refereix a la seva mort.
¿Què significa que la mort de Jesús sigui un anar-se’n a la Casa del Pare per a preparar-hi una estada per als deixebles? ¿És que Jesús es proposa muntar al cel una espècie de campament o d’urbanització, amb apartaments o cel·les per als seus (innumerables) deixebles?

La Bíblia, en la segona narració de la Creació de l’Home, usa un llenguatge semblant: Déu prepara un Jardí preciós per instal·lar-hi l’Home (Adam i Eva) que acaba de crear (Gènesi 2:8).
Sorprenentment Adam i Eva van optar per voler fer-se els amos del Jardí; i així van provocar que Déu els hagués d’expulsar (Gènesi 3:23).

Els Evangelis, i sobretot el de Joan, presenten Jesús com el Nou Adam que es reconcilia amb Déu reconeixent-lo com a “Pare”, i recuperant així el Jardí (l’Estada) que Adam i Eva (l’Home) havien perdut.
¿Es refereix a aquest mite, l’evangeli que hem llegit?
Sí: però dient-hi més coses.

En el relat evangèlic que hem llegit, els deixebles Tomàs i Felip diuen que no han entès res de res. Jesús s’estranya de que no l’entenguin. “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?". La veritat és que el mite del Jardí d’Edén potser estava bé per explicar l’existència del mal (Pecat original), però el raonament que hi afegeix Jesús sembla incomprensible.

En el llarg discurs del seu Comiat, Jesús prepara els deixebles perquè puguin entendre el gran Espectacle del Calvari en què el Nou Adam, acompanyat de la Nova Eva, i elevat com una senyera de contradicció (Lluc 2:34), farà visible per a tothom la realitat total de l’Home (Joan 3:14 i Joan 19:25. Vegeu també “Maria”).

Al Calvari queda de manifest simultàniament la gran Inhumanitat regnant des del Primer Home, i la plena Humanització de l’Home Nou. El Primer Home va voler ser “com Déu” (Gènesi 3:6). El Nou Home es reconeix “fill” del Pare i “germà” de tots els Humans. Al Calvari, Jesús exhibeix l’inici d’una Nova Humanitat que no pretén ser “com Déu” sinó filla de Déu, aplegada i constituïda per relacions d’amor i de servei mutu.

El Calvari evoca el Paradís perdut i el “reconstitueix”. És a partir del Calvari que els deixebles i nosaltres podem entendre l’estada que Jesús ens prepara a Casa del seu Pare. Aquesta “casa” és la Nova Humanitat. I cada descendent d’Adam esdevé humà en la mesura que fa seva l’estada que l’Home Nou li ofereix en la Humanitat. Només en la Humanitat podem esdevenir humans. I ens humanitzen fent Humanitat.

Tots, com hereus del Primer Adam, comencem essent subjectes, passius i actius, de relacions de domini i de dependència que ens mantenen lluny de la bonança del Jardí. Amb la seva vida donada, Jesús recupera el Jardí inicial, i en fa residència de la Comunió.
És la vertadera Humanitat, filla de Déu i agermanada, en la qual tots els qui ho acceptin troben estada.