diumenge, 25 de juny del 2017

13è diumenge.A. "Recompensa".




ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


Evangeli (Mateu 10, 37-42)
En aquell temps Jesús digué als seus apòstols:
«Qui estima el pare o la mare més que a mi,
no és bo per venir amb mi.
Qui estima els fills o les filles més que a mi,
no és bo per venir amb mi.
Qui no pren la seva creu i m'acompanya,
no és bo per venir amb mi.
Els qui vulguin guardar la vida en poder seu,
la perdran,
però els qui per causa meva l'hauran perduda,
la retrobaran.
Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi,
i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.
Qui acull un profeta perquè és profeta,
tindrà la recompensa dels profetes,
qui acull un just perquè és just,
tindrà la recompensa dels justos,
i tothom qui doni un vas d'aigua fresca
a un d'aquests petits,
només perquè és el meu deixeble,
us dic amb tota veritat,
no quedarà sense recompensa.»


159. Recompensa. (Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes...).
La Bíblia, i concretament els Evangelis, parlen sovint de recompensa. La paraula original grega és “misthos”, que serveix per indicar la conseqüència d’una acció, comportament, servei, actitud,... en la persona que l’ha realitzada. En aquest sentit pot significar el salari o la paga per un treball, un premi merescut,...
Normalment es tracta de conseqüències bones o positives; però també pot significar un resultat negatiu. Així, per exemple, d’aquells que preguen o dejunen només per fer-se veure, Jesús diu que “ja tenen la recompensa”, indicant que es tracta d’una recompensa ben pobre, i que exclou la bona i autèntica (Mateu 6:2).
En l’evangeli d’avui es fa servir tres vegades la paraula recompensa (“misthos”). Aquesta insistència vol indicar la seguretat de la recompensa. Per altra part, amb els tres exemples, se’ns vol advertir que la classe de recompensa depèn també de nosaltres.
El context és l’acolliment. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Les diferents maneres d’acollir tenen recompenses diferents. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes; qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos.

Però no sempre la recompensa depèn de nosaltres. En el cas dels treballadors de la vinya (Mateu 20:1ss), la recompensa és la mateixa per a tots els treballadors, tant si han treballat tot el dia o només des de l’última hora. En aquest cas, la recompensa serveix sobretot per posar en evidència la generositat i llibertat de l’amo.

En el cas del vas d’aigua fresca, que és el tercer exemple que ens presenta l’evangeli d’avui, s’assegura la recompensa, però no es diu ni qui la donarà ni quina serà. Però no cal perquè, en l’acolliment autèntic, la recompensa és el mateix acolliment.

Acollir una persona
és, a la vegada, una bona acció envers la persona acollida i una recompensa per a qui l'acull.

Per entendre això cal tenir en compte que l'actitud acollidora converteix la presència de l’altre en un do per a nosaltres.

Els Humans ens "humanitzem" fent humanitat.
El qui es fa
present en la nostra vida ens ofereix l’oportunitat de 
“humanitzar‑nos” acollint-lo, i activa la nostra capacitat humanitzadora envers ell. Qui acull un profeta... tindrà la recompensa dels profetes. I també: Qui acull un ésser humà, per petit que sigui, simplement perquè és humà (“deixeble meu” = deixeble de l’Home), s’humanitza. És a dir: es compleix en ell el “Projecte humanitzador de Déu” (Gènesi 1:26), que és la millor recompensa.
El Projecte Home certament es realitzarà; però, per a cada un dels humans, aquest Projecte només es realitza quan lliurement i generosament acollim l’altre que es fa present.
No podem humanitzar-nos sols. Ens humanitzem mútuament fent pinya.

Déu, que ha iniciat el projecte "Home" sense nosaltres, només el porta a terme amb nosaltres i a través nostre, perquè no ens ha destinat a ser simplement “creatures” sinó “fills” seus i “germans
entre nosaltres. I això demana la nostra resposta lliure.
El Projecte de Déu és una Humanitat que esdevingui a imatge i semblança seva. Ser part, i part activa, d’aquesta Humanitat és la recompensa.

diumenge, 18 de juny del 2017

Diumenge 12è. Any A. "Por".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

En aquell temps...
Jesús digué als seus apòstols:
“No tingueu por dels homes.
No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;
no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.
Allò que us dic a la fosca,
digueu-ho a plena llum;
allò que us he dit a cau d’orella,
proclameu-ho des dels terrats.

I no tingueu por dels qui maten només el cos,
però no poden matar l’ànima.
Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern
tant l’ànima com el cos.
¿No es venen dos pardals per pocs diners?
Doncs, ni un d’ells no cau a terra
si no ho permet el vostre Pare.
Però a vosaltres,
Déu us té comptats cada un dels cabells.
No tingueu por:
valeu molt més que tots els ocells plegats.

A tothom que em reconegui davant dels homes,
també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;
però a tothom que em negui davant els homes,
també jo el negaré davant el Pare del cel.


158. Por. (...no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima...).
La por és un sentiment primari. Tothom l’experimenta d’alguna manera i la coneix bé, encara que sigui difícil definir-la perquè és diferent en cada persona, i cada persona la viu diferentment en les canviants situacions de la vida. Per això en totes les llengües, la por té una gran varietat de noms que en destaquen matisos variats: temor, espant, terror, paüra, basarda, pànic, paor, esglai, espavent, inseguretat,...
La por és utilitzada pels poderosos. I, com que la base de la por són les necessitats, el primer que intenten els poderosos és fer-se necessaris ells mateixos. L’expressió més burda d’aquest engany la trobem actualment en els Estats. Els poderosos han organitzat de tal manera els Estats que ells, els poderosos, hi són absolutament necessaris. Els mateixos Estats resulten també "necessaris", amb la teranyina sufocant de la seva burocràcia i de les seves lleis.
També en el camp religiós s’ha caigut en aquest parany. Els poders religiosos han “activat” la por religiosa per fer-se necessaris.
El Cristianisme va ser convertit molt aviat en religió. Però és evident que Jesús de Natzaret va oposar-se frontalment a tota religió legitimadora de Poder. D’aquí que una de les frases més repetides en els Evangelis sigui “No tinguis por” i “No tingueu por”.
No tingueu por de Déu perquè Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:16s). Que Déu ens doni el seu propi Fill significa que ens vol ser Pare, no espantaocells.
És cert que, sovint, la presència de Déu, quan experimentem que s’apropa o entra en la nostra vida, causa por i, fins i tot, terror. La seva absoluta grandesa posa en evidència, per contrast, la nostra petitesa. Més encara: davant Déu, la nostra petitesa pren la forma d’una ombra en la seva Llum; d’una indignitat que "taca" la seva Santedat. Recordem la reacció de Pere davant Jesús: Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! (Lluc 5:8).

És per això que, quan Déu ens fa experimentar la seva presència, d’una manera o altra sempre comença dient-nos: No tinguis por.
També és cert que la Bíblia afirma i repeteix que el “temor de Déu” és principi de saviesa (Proverbis 1:7); però aquest temor no neix d’un sentiment d’inseguretat sinó d’un amor reverencial. També els enamorats tenen por d’ofendre’s sense voler; tenen por de no estar a l’altura de la bondat i de la generositat de l’altre. Per això es demanen perdó tantes vegades.
No tingueu por dels homes.
L’evangeli d’avui conté una frase sorprenent: No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.
Els humans som cent per cent corporals. ¿Com se’ns pot demanar que no tinguem por dels qui ens poden matar? ¿La mort corporal, no és el pitjor que ens pot passar?!

Aquí Jesús ens invita a fer un pas endavant en la nostra no-por.
És cert que som cent per cent corporals. Però la nostra vida no roman subjecta per 
sempre a unes mateixes condicions corporals. El cos ens fa solidaris de tots els vivents, i és aquesta solidaritat allò que “aguanta” realment la nostra vida. El nostre cos és el suport de la nostra vida individual, però té una funció canviant: ens permet entrar progressivament en la dimensió solidària de la nostra vida, fent possible que la nostra vida rebuda vagi esdevenint també vida donada. I el suport de la vida donada ja no és el cos individual sinó el cos espiritual (per fer servir l’expressió de St. Pau. 1Corintis 15:44) que “neix” de la solidaritat viscuda. És a dir: la vida compartida pren forma de "xarxa" que es converteix en el "nou suport" de cada vida individual.

Per imaginar aquesta “corporalitat canviant” ens pot ajudar allò que experimentem en les arts, com per exemple en la Música: els instruments musicals provoquen simplement vibracions de l’aire. Però, si algú escolta i gaudeix d’aquestes vibracions, aleshores apareix la música, amb capacitat per transformar les nostres vides. Les vibracions desapareixen; la música, no. Queda “in-corporada” en la corporalitat de qui en gaudeix.
 

diumenge, 11 de juny del 2017

Corpus. Any A. "Menjar ... Beguda".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 6, 51-58).
En aquell temps Jesús digué als jueus:
”Jo sóc el pa viu baixat del cel.
Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.
Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,
perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.
Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,
per donar-nos la seva carn per menjar?”
Jesús els respongué:
“Us ho dic amb tota veritat:
si no mengeu la carn del Fill de l’home
i no beveu la seva sang,
no podeu tenir vida en vosaltres.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang
té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn és un veritable menjar,
i la meva sang és una veritable beguda.
Qui menja la meva carn i beu la meva sang
està en mi i jo en ell.
A mi m’ha enviat el Pare que viu,
i jo visc gràcies al Pare;
igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa baixat del cel.
No és com el que van menjar els vostres pares.
Ells van morir.
Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.


157. Menjar ... Beguda (... la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda).
Ja estem acostumats al doble nivell de llenguatge en els Evangelis, i sobretot en el de Joan: un nivell superficial i un nivell profund.
En l’evangeli d’avui, el nivell superficial és tan absurd que de seguida som portats a preguntar-nos pel nivell profund. Diríem que en l’evangeli d’avui hi ha com un desplaçament de nivells: el nivell superficial està posat tant fora de la racionalitat que així s’aconsegueix que el nivell profund quedi situat en una certa normalitat.
Que Jesús digui i repeteixi que la seva carn és un veritable menjar, i la seva sang una veritable beguda és inacceptable, com fa notar el mateix evangelista amb la reacció dels oients. Semblaria una invitació al canibalisme! I no obstant, amb aquestes paraules "escandaloses", Jesús ens mostra el sentit més humà i humanitzador de la vida humana: fer-se aliment els uns dels altres.
Amb un llenguatge dur, Jesús ens porta a descobrir la més dolça i agraïda de les capacitats humanes, ja que els Humans vivim en la mesura que rebem i donem la nostra vida.
La gran majoria de mares i pares ho saben per experiència directa. La gran majoria d’ells, posats a taula, podrien agafar el pa i dir als seus fills: aquest pa és la meva (nostra) vida que es fa aliment per a vosaltres. Preneu i mengeu-ne.
I no solament amb els fills. L’amor vertader és això: fer-se pa, fer-se aliment per a la persona o persones estimades. I quan aquesta donació és mútuament compartida, aleshores apareix la gratificant experiència de la comunió.
Ningú no s’ha donat a si mateix la pròpia vida. Tots l’hem rebuda gratuïtament. I en gaudim donant-la.
Acceptar la pròpia vida com un do rebut, i convertir-la en aliment per als altres, constitueix el moll de l’os de la vida i 
del missatge de Jesús. Per això entre els humans la taula i l’aliment compartit han esdevingut el símbol més potent i real viscut (i celebrat) diàriament en l’àmbit d’amor que és la família.
Però és també un símbol exigent, perquè fer-se aliment demana generositat; i la generositat demana esperit de servei; i l’esperit de servei es contraposa directament a una altra tendència també profundament humana (més aviat inhumana!): el Poder.
D’aquí la temptació permanent a fer trampa: pretendre “servir des d’una suposada superioritat; “donar la pròpia vida” imposant-la als altres.
La família és certament un àmbit d’amor; però fàcilment es perverteix esdevenint un àmbit de domini.
En les celebracions catòliques sovint s’ha substituït la “normalitat” de la taula pel “misteri” de l’altar. Ja no es tracta de “fer-se aliment els uns dels altres” sinó de “consagrar" el pa i el vi perquè es  "converteixin" en el cos i la sang de Crist per mitjà d'una acció  "reservada" als qui tenen Poder sagrat.
Així la vida es converteix en religió; i després, des de la religió, es "dirigeix" la Vida. Greu corrupció de l’Eucaristia!!!
No és estrany que, en la mesura que s’ha anat emancipant de l’Església, la societat hagi anat abandonant unes celebracions rituals incapaces de significar la Vida rebuda i donada.
No cal lamentar que la gent no vagi a missa, perquè ja fa temps que s’ha "perdut" la missa.
En canvi, sortosament, no s’ha perdut fer de la pròpia vida un aliment per als altres, tant dintre com fora de l’àmbit confessional cristià.
La dialèctica Humanització – Deshumanització (Comunió – Poder) continua plenament vigent; i cadascú ha de veure a quin costat ha decidit situar-se, més enllà dels ritus que faci servir.
També vosaltres em voleu deixar?”, pregunta Jesús (l’Home) als seus deixebles (Joan 6:67).
 

diumenge, 4 de juny del 2017

SS. Trinitat. A. "Condemnar ... Salvar".




ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Joan 3, 16-18).
Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,
perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,
sinó que tinguin vida eterna.
Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,
sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats.
Els qui no creuen, ja han estat condemnats,
per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.


156.  Condemnar ... salvar. (Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.).

Condemnats... Salvats...
La litúrgia ens invita a llegir aquestes paraules de Jesús a Nicodem per celebrar la Festa de la Santíssima Trinitat. La paraula “Trinitat” no surt mai a la Bíblia. No ve dels Evangelis sinó de la reflexió teològica.


Les paraules llegides avui, tretes del diàleg entre Jesús i Nicodem, semblen, a primer cop d’ull, contradictòries. Primerament Jesús afirma que ha estat enviat no pas per condemnar sinó per salvar el món. Però de seguida diu també que qui no creu en ell ja està condemnat.
Per què? Qui el condemna?
Amb aquest llenguatge aparentment contradictori, l’Evangeli de Joan ens vol dir una cosa important: la vida humana no és una realitat estàtica sinó dinàmica i en creixement.

Imaginem un professor. El primer dia de Curs diu als alumnes que la seva feina com a professor no és pas suspendre o aprovar, sinó ajudar a tots a aconseguir aquells coneixements que necessitaran per la carrera que han escollit. Qui els assumeixi, aprovarà; qui no estudiï, "ja està suspès". S’haurà suspès a si mateix.

Semblantment podem dir: comencem la nostra vida amb el mínim necessari per créixer. Qui decideixi "no créixer", ell mateix es priva de la Vida (queda condemnat).
La vida humana no és una vida qualsevol, una mica més desenvolupada que altres formes de vida. La vida humana té capacitat per anar assumint noves dimensions. Un cop ha esdevingut conscient de si mateixa, entra en el camp sorprenent de la llibertat.
La llibertat ja no és una dimensió purament biològica, sinó que permet a l’home donar respostes conscients i voluntàries a altres presències.
Aquestes respostes poden ser negatives. Però quan són positives, generen una nova dimensió que porta més enllà d'allò simplement "humà", ja que ens connecta amb la VIDA mateixa (“Déu”, en llenguatge religiós).
Cap paraula humana pot expressar adequadament aquesta nova dimensió, però ens hi acostem una mica sempre que fem una experiència de comunió. Intuïm que la comunió és la forma de Vida més plena, creativa i joiosa que existeix.
La teologia, per expressar aquesta aproximació a la Vida, ha creat la paraula “Trinitat” amb la qual s’intenta expressar conceptualment no tant “allò que és” com “allò que no és” la Vida. Com a concepte, “trinitat” ens invita a anar més enllà de qualsevol forma de Monisme o de Dualisme aplicats a la Vida.
Més enllà de tot monisme global o particular.
Tot ésser humà és un "individu", únic i irrepetible. Però no pot ser entès només com a individu. Fins i tot si decideix viure tancat en si mateix, aquest tancament ja constitueix una relació amb els altres. Per això pot generar situacions de trencament, d’ofensa, d’injustícia,...
Tampoc el Dualisme estricte aconsegueix explicar del tot la vida humana.
La Vida humana no és un conjunt format per dues realitats (cos-ànima; yin-yang; Jo-Tu; dolor-evasió; ... ). Sempre cal introduir-hi el concepte "relació".
Podria servir d’exemple un "imant": hi ha un pol positiu i un pol negatiu; però és la relació entre ells allò que crea el camp magnètic.
Semblantment, no són possibles dos “Jo” isolats: pel simple fet d'existir, coexistim. Cada “Jo” esdevé un “Tu” per a l’altre. I amb la possibilitat, si ens decidim per la generositat, de generar un “Nosaltres”.

Tant si s’aplica a Déu com a la vida humana, “Trinitat” vol expressa relació.
Progressivament, per a cada un dels Humans, viure és conviure. Obrir-se a la convivència generosa és salvació. Tancar-s'hi, és autocondemna.

Aquí “convivència” no significa ser més o menys ben avinguts, sinó que defineix l’estructura mateixa de la vida humana. Pel simple fet d’existir, estem ficats en la vida dels altres i els altres estan ficats en la nostra.