diumenge, 24 de febrer del 2019

Diumenge 8 C. 2019. "Deixebles".



Evangeli (Lluc 6,39-45).
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: 

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?
¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;
només un cop formats,
els deixebles arriben a ser com el seu mestre.
»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,
i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?
¿Com li pots dir:
“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,
si tu no veus la biga en el teu?
Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,
i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,
ni cap arbre dolent que doni fruits bons.
Cada arbre es coneix pels seus fruits:
ningú no cull figues dels cards
ni raïms de les bardisses.
L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,
en treu a fora la bondat;
però l’home dolent, del seu tresor de maldat,
en treu el mal.
Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»


Deixebles (Jesús digué als seus deixebles...).
Als Evangelis, la paraula deixeble o deixebles té un significat molt variat.
Pot referir-se simplement a persones que accepten el mestratge d’una altra. Així s’hi parla vàries vegades dels deixebles de Joan Baptista (Mateu 9,14).

Però la gran majoria de vegades es refereix als deixebles de Jesús. I, dintre els deixebles de Jesús, moltíssimes vegades vol significar concretament “els Dotze”. Mateu, Marc i Lluc donen la llista amb els seus noms (Mateu 10,2.  Marc 3,16.  Lluc 6,14). Hi ha alguna diferència entre les tres llistes però bàsicament coincideixen, i totes comencen per Simó, anomenat Pere, i acaben amb Judes Iscariot, que va ser el traïdor. (Lluc torna a donar la llista a Fets dels Apòstols 1,13, sense Judes Iscariot, però amb Judes, fill de Jaume).
Aquests "començament" i "final" són significatius perquè, posant els dos extrems, s’hi inclou, d’alguna manera, tota la resta.
A més dels noms, és també molt significatiu (sobretot quan es diu explícitament) el número “dotze”, que serveix per relacionar directament el Grup dels Deixebles amb el Poble de les Dotze Tribus (Israel).
Convocant els Dotze, Jesús connecta amb tota la Història d’Israel com a Poble elegit. Jesús no funda un altre Poble de Déu sinó que porta a terme allò que, ja des del principi, estava inclòs en l’elecció d’Israel: l’obertura a tots els humans.

Jesús, com “hereu” de les promeses de Déu a Israel, torna a congregar el Poble elegit per visualitzar el pas a la universalització, feta per i en ell mateix. Quan els deixebles deixin de ser Els Dotze voldrà dir que l’objectiu ja s’ha acomplert.
Després de la Pasqua de Jesús els “Dotze” es convertiran en “
Els Onze” (Mateu 28,16) per la mort de  Judes Iscariot (Mateu 27,5); o en “els Set”, segons la "llista" de Joan 21,2.  
Nota. Que els deixebles pretenguin “recuperar” el número “dotze” (Fets 1,26) mostra com els era de difícil assumir la novetat de la universalització. De fet, el recurs a la sort, en l’elecció de Maties com a “apòstol substitut” (a pesar de la pregària a Déu), ja posa de manifest que no estan gaire en sintonia amb el Pla de Déu.  
Seria un error si, quan els Evangelis parlen dels (dotze) Deixebles de Jesús, no anéssim més enllà. Els “deixebles”, igual com passa amb tots els personatges dels Evangelis, tenen sobretot un significat representatiu. A través dels Dotze, se’ns presenta l’evolució de tot deixeble en la seva “conversió a Jesús”. La conversió o la fe dels deixebles es va construint entre dubtes, fidelitats i desercions. Comença com una fe molt imperfecta en el Déu d’Israel, i a poc a poc anirà esdevenint (encara que no en tots) una fe més madura en el Déu del Crucificat, identificat amb el Pare del Ressuscitat, i de tota la Humanitat.
 
La fe es purifica amb avenços i retrocessos. Sovint els Evangelis fan notar que els deixebles, en un moment donat, “creuen en Jesús” (Joan 2,11;  6,66ss), i després l’abandonen (Marc 14,50), el venen per trenta monedes de plata (Mateu 26,15) o el neguen totalment (Mateu 26,69ss). A l’hora de la veritat, al Calvari, no hi havia cap dels Dotze.
(Només l’Evangeli de Joan, quan Judes, "un dels Dotze", ja havia decidit entregar Jesús, “s’inventa” un nou deixeble anomenat “aquell que Jesús estimava” que acompanyarà Maria al peu de la Creu (Joan 19,26), prefigurant les futures comunitats cristianes).
A través dels Dotze, i també a través d’altres “creients o no-creients”, els Evangelis descriuen el “procés” de tot ésser humà en la recerca de la pròpia humanització dintre el PROCÉS de tota la Humanitat.

Les situacions concretes dels diferents deixebles serveixen de paradigma per a la resta dels Humans.
Per això, la pregunta que s’ha de fer tot aquell qui vulgui “entrar” en els Evangelis, no és tant “què diuen” sinó “què em diuen a mi, ara i aquí”. I com que la nostra realitat canvia contínuament, també allò que els Evangelis ens diran serà nou en cada moment. La situació personal i concreta de cadascú forma part del missatge que els Evangelis transmeten.