Diumenge 8 C. 2019. "Deixebles".

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: 

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

Deixebles (Jesús digué als seus deixebles...).

En els Evangelis, la paraula deixeble o deixebles té un significat molt variat.
Pot referir-se simplement a persones que accepten el mestratge d’una altra. Així s’hi parla vàries vegades dels deixebles de Joan Baptista (Mateu 9,14).

Però la gran majoria de vegades es refereix als deixebles de Jesús. I, dintre els deixebles de Jesús, moltíssimes vegades vol significar concretament “els Dotze”.
Els Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) donen la llista completa amb els seus noms (Mateu 10,2.  Marc 3,16.  Lluc 6,14). Hi ha alguna diferència entre les tres llistes però bàsicament coincideixen, i totes comencen per Simó, anomenat Pere, que va negar "l'Home", i acaben amb Judes Iscariot, que va ser el traïdor.

En la "llista" de Lluc hi ha "dos" Simó i dos  Judes. Són els dos únics noms  que es corresponen amb noms dels "dotze fills" de Jacob. Expressen una especial referència a les "Dotze Tribus"; expressió que, en els Evangelis, vol indicar la "missió del Messies" de "reconstituir" el Regne d'Israel.
Repetint aquests "noms", quan "fallen" el "Simó" que nega Jesús o el "Judes" Iscariot que l'entrega, queden els dos "homònims" com a representants "fidels" del Poble Jueu (Fets dels Apòstols 1,13).

Aquests "començament" i "final" són significatius perquè, entre els dos extrems, s’hi inclou, d’alguna manera, tota la resta.

A més dels noms, és també molt significatiu (sobretot quan es diu explícitament) el número “dotze”, que serveix per relacionar directament el Grup dels Deixebles amb el Poble de les Dotze Tribus (Israel).
Convocant Els Dotze, Jesús connecta amb tota la Història d’Israel com a Poble elegit. Jesús no funda un altre "Poble elegit", sinó que porta a terme allò que, ja des del principi, estava inclòs en l’elecció d’Israel: l’obertura a tots els humans.

Jesús, presentat en els Evangelis com “hereu” de les promeses de Déu a Israel, torna a congregar el Poble elegit per visualitzar el pas a la universalització, feta per i en ell mateix. Quan els deixebles deixin de ser Els "Dotze" voldrà dir que l’objectiu ja s’ha acomplert. I l'Israel de la Primera Aliança quedarà "incorporat" a la Aliança Universal i Definitiva (Joan 19,27).

De fet, després de la Pasqua de Jesús, els “Dotze” passaran a ser “￫Els Onze” (Mateu 28,16) per la mort de  ￫Judes Iscariot (Mateu 27,5); o  “els Set”, segons la "nova llista" de Joan 21,2.  

Nota. Que els deixebles pretenguin “recuperar” el número “dotze” (Fets 1,26), mostra com els era de difícil assumir la novetat de la universalització. De fet, el recurs a la "sort", en l’elecció de Maties com a “apòstol substitut” (a pesar de la pregària a Déu), ja posa de manifest que, en aquest punt, no estan en "sintonia" amb el Pla de Déu.  

Seria un error si, quan els Evangelis parlen dels (dotze) Deixebles de Jesús, no anéssim més enllà. Els “deixebles”, igual com passa amb tots els personatges dels Evangelis, tenen sobretot un significat representatiu. A través dels Dotze, se’ns presenta l’evolució de tot deixeble en la seva “conversió" a Jesús (o "conversió" a l'Home).
La conversió o la fe dels deixebles es va construint entre dubtes, fidelitats i desercions. Comença com una fe molt imperfecta en el "Déu d’Israel" que, a poc a poc, anirà madurant a una fe en el "Pare" del Crucificat.

 
La fe va madurant entre avenços i retrocessos. Sovint els Evangelis fan notar que els deixebles, en un moment donat, “creuen en Jesús” (Joan 2,11;  6,66ss), però després l’abandonen (Marc 14,50), el venen per trenta monedes (Mateu 26,15) o el neguen rotundament (Mateu 26,69ss). A l’hora de la veritat, al Calvari, no hi havia cap dels Dotze.
(Només l’Evangeli de Joan, quan Judes, "un dels Dotze", ja havia decidit entregar Jesús, “s’inventa” un "deixeble" anomenat “aquell que Jesús estimava” que acompanyarà Maria al peu de la Creu (Joan 19,26), prefigurant les futures comunitats cristianes).
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

 

A través dels Dotze, i també a través d’altres “creients o no-creients”, els Evangelis descriuen el “procés” de tot ésser humà en la recerca de la pròpia humanització dintre el PROCÉS de tota la Humanitat.

Les situacions concretes dels diferents deixebles serveixen de paradigma per a la resta dels Humans.
Per això, la pregunta que s’ha de fer tot aquell qui vulgui “entendre” els Evangelis, no és “què diuen” sinó “què em diuen a mi, ara i aquí”.

I com que la nostra realitat canvia contínuament, també allò que els Evangelis ens diguin en un moment donat, podria ser "nou" en un altre moment. La situació personal i concreta de cadascú "forma part" del missatge que els Evangelis transmeten.

En aquest sentit, els Evangelis destaquen el significat essencial de "Simó", anomenat "Pere" ("pedra" = Cap dur).
"Pere" en tot moment apareix com el "primer deixeble". No obstant això, ell és qui negarà "Jesús" (el "fill de l'Home") del tot ("tres vegades") (Mateu 26,69-74)

El significat de "Pere" en els Evangelis posa en relleu la necessitat de permanent CONVERSIÓ. 

"Pere" personifica el "procés" de "deixeble convertit", en contrast amb "Judes", que (de moment...) no es "converteix".

En l'Evangeli de Mateu això es mostra clarament donant un nou significat a la paraula "pedra" ("Pere"), entenent-la com "roca - fonament" de la Comunitat Cristiana organitzada ("Església") (Mateu 16,18). 

En un mateix relat, "Pere" hi és declarat "Fonament de l'Església" i també "Satanàs".

Jesús, amb severitat, li haurà de dir: "posa't al darrere". És a dir: fes-te "deixeble" i no "mestre" meu.
 
En la figura del deixeble "Pere", els Evangelis ens adverteixen que la "conversió" és l'actitud constitutiva i permanent de tot "deixeble".

Tot deixeble comença el seu "seguiment de Jesús" fent-se'n una idea "no del tot correcta". Només si continua "fidel" al mestre, gradualment anirà descobrint la plena  "realitat" de Jesús (de l'Home).
"Pere" es pensava ser el millor seguidor de Jesús ("Encara que tots t'abandonin, jo no". Mateu 26,33ss;   Marc 14,29;   Lluc 22,31ss;   Joan 13,36ss).
Però, de fet, no el "coneixia" perquè se n'havia fet una idea equivocada (com va dir ell mateix "No conec aquest home". Mateu 26,74).

Tot "deixeble de Jesús" ha d'anar "corregint" la seva "idea actual" fins arribar a identificar-lo amb "l'home concret" que ens trobem en el nostre viure de cada dia  (Mateu 25,34-40).

Com ens mostra Lluc en Fets dels Apòstols parlant de la "conversió" de St. Pau, tot aquell que desitgi "ser fidel" s'ha de fer contínuament la pregunta essencial: "Qui sou, Senyor?" (Fets 26,15)