diumenge, 26 de juny del 2016

Diumenge 14è. C. "Casa".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).
NOTA.
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
el Senyor en designà encara setanta-dos,
i els envià que s’avancessin de dos en dos cap
a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.
Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:
demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.
Aneu.
Us envio com anyells enmig de llops.
No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,
no us atureu a saludar ningú pel camí.
Quan entreu en una casa digueu primer:
Pau en aquesta casa.
Si hi viu un home de pau,
la pau que li desitgeu reposarà en ell;
si no, retornarà a vosaltres.
Quedeu-vos en aquella casa
i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:
els treballadors bé es mereixen el seu jornal.
No aneu de casa en casa.
Si en un poble us reben bé,
mengeu el que us posin a taula,
cureu els malalts que hi hagi
i digueu a la gent d’aquell lloc:
El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,
sortiu als carrers i digueu:
Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,
us la deixem.
Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.
Us asseguro que quan vingui el gran dia,
la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»
...
Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:
«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»
Jesús els digué:
«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.
Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins
i totes les forces de l’enemic:
res no us podrà fer mal.
Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;
alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»


104. Casa. (Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure).

La paraula “casa” és molt freqüent en la Bíblia, i amb significats variats.
En els Evangelis és freqüent l’ús de
casa per indicar la forma de vida que resulta d'acollir el missatge de Jesús.
Els Evangelis, tenint en compte la sentència “Vae soli” (Ai! del que està sol. Eclesiastès 4:10), proposen com a model de vida plenament humana la
vida en comunitat. El primer i més profund nivell de comunitat és la casa o la llar. És a dir: l’àmbit dels qui conviuen formant una família. De Jesús es diu sovint que està a casa. Aquesta expressió vol significar la seva presència activa i reconfortant en la comunitat dels deixebles.
“A casa” no és tant un lloc o un edifici com un àmbit de comunió.

Però la comunió té molts nivells. Pot passar que, amb les persones concretes amb qui es conviu, no es doni aquell nivell de comunió que permeti sentir-se realment a casa. Jesús va experimentar fortament aquesta insuficiència de comunió amb els deixebles que estaven amb ell
Per això els Evangelis ens presenten la seva vida també com un
camí. «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lluc 9:58).

Però, en els Evangelis, “fer camí” i “a casa” no s’oposen. El camí de Jesús posa de manifest l’encara no de la comunió a què ha d’arribar amb els seus deixebles. De moment Jesús només gaudeix plenament de la comunió en les trobades “familiars” amb el seu Pare, a la muntanya (Lluc 6:12. També 21:37 ó 22:39).

En l’evangeli d’avui, la paraula “casa” hi surt cinc vegades formant un esquema (2+1+2) que li dóna relleu. El relat en si mateix és sorprenent. Jesús envia “72” deixebles als llocs on ell mateix havia d’anar. ¿Què han de fer? Primer de tot, participar en la taula de la casa. Diríem que són enviats a “fer família”. Han de començar per oferir la pau. Jesús és conscient que no en totes les cases hi ha la pau de la comunió. Hi ha cases que, de fet, són àmbits de domini-servitud. Fins i tot pot ser que “els enemics de l’home siguin els de casa seva” (Mateu 10:36. També 26:23). Els 72 són enviats a “fer família en comunió”. 
 
Seran rebuts en les famílies on hi hagi “homes de pau” (literalment “fills de pau”). Només en aquestes cases seran acollits i podran “fer família” compartint allò que tinguin per menjar i beure.
També, curant els malalts. ¿Són metges? No; però la família és el primer àmbit on s’experimenta la comunió com a font de salut. Una vegada més, no es tracta de “fer miracles” sinó d’activar l’experiència salutífera de la comunió.

Aquesta és la “feina” dels 72.
Tots els comentaristes estan d’acord que aquí el número “72” indica la dimensió universal de la missió de Jesús (
Apunts d’homilia).

Jesús actua com a amo de la collita que està a punt, i envia els treballadors necessaris per recollir-la. D’una manera molt gràfica, aquest relat posa davant els nostres ulls la realitat de la Humanitat. La Humanitat ja està a punt per viure la comunió formant comunitats. Això no vol dir que tothom hi estigui disposat. Als que no hi estan disposats, els 72 han d’indicar-los clarament el moment que estan vivint, i que no aprofitar-lo pot significar perdre el tren de la seva pròpia realització. El Regne de Déu arriba: o se l’acull, o se’l perd. La referència a Sodoma és un avís seriós (Gènesi 19,24ss).
En coherència amb aquest relat, és bo notar que els Evangelis substitueixen el “temple” per la “casa”; “l’altar” per la “taula”; els “sacrificis oferts a Déu” pel “compartir amb els germans”.
 
Els 72 (també Els 12 un cop convertits) no són enviats a fer Religió sinó a fer Humanitat; una Humanitat que es va realitzant per la
comunió, i genera comunitats.



diumenge, 19 de juny del 2016

13è. diumenge.C. "Camí".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).
Quan s’acostaven els dies
en què Jesús havia de ser endut al cel,
també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.
Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,
entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.
Però la gent no el volgué rebre,
perquè s’encaminava a Jerusalem.
En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:
«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»
Però Jesús es girà i els renyà.
I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:
«Us seguiré pertot arreu on anireu.»
Jesús li respongué:
«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,
però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»
Ell li contestà:
«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,
fins que hauré enterrat el meu pare.»
Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,
i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,
però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»
Jesús li respongué:
«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada
no és apte per al regne de Déu.»


103. Camí. (..., tot fent camí, entraren en un poblet,...).
La idea del camí és fonamental per entendre els Evangelis. De fet, els tres Sinòptics exposen tota l’obra de Jesús situant-la en un camí que va de Galilea a Jerusalem (i més enllà: a la Resurrecció). L’Evangeli de Joan no utilitza aquest marc sinó que es desenvolupa al voltant de la idea de “pasqua”.
De totes maneres, "pasqua" significa “pas”. Camí i pas, evidentment, es complementen. De fet, en els Sinòptics, el camí de Jesús porta a la Pasqua, i, en l’Evangeli de Joan, la Pasqua concreta el significat del seu camí. (Joan 14,6).
El camí de Galilea a Jerusalem és com una paràbola de la vida de Jesús i de la vida de la Humanitat. En aquest camí, allò significatiu no és el desplaçament geogràfic sinó la transformació que el camí provoca en el caminant. No es tracta de passar d’un lloc a un altre sinó de passar d’una forma d’existència a una altra. Es com el camí d’un nen, que el porta de la infantesa a la vida adulta. El camí de Galilea a Jerusalem és una paràbola de la transformació interior per la qual l’Home passa de la Vida tinguda a la Vida donada.
El camí de Jesús i els seus deixebles evoca el camí de l’antic Israel des del País on eren esclaus a la Terra Promesa (Èxode). Segons els relats de la mateixa Bíblia, aquest èxode no va ser del tot reeixit. Cap dels qui van sortir del País d’esclavitud no va entrar a la Terra Promesa; ni tan sols Moisès, el seu guia (Nombres 20,12Deuteronomi 3,27). Per això l’Èxode va durar quaranta anys: és a dir: una generació (Psalm 95:11). I és que el pas de l’Esclavitud a la Llibertat no es fa simplement anant d’un lloc a un altre sinó transformant qualitativament la pròpia vida.
Jesús, amb el seu camí de Galilea a Jerusalem, realitza aquesta transformació. Com a jueu, ell realitza amb èxit l’Èxode que encara no havia fet el seu Poble. Amb tot, no arriba a la Llibertat perquè Jerusalem sigui la Terra Promesa. Al contrari: S'ha pervertit el terme: a Jerusalem Jesús hi serà pres, condemnat i mort. Jesús trobarà la Llibertat per la via de la resurrecció. És a dir: per la via de la vida que, donant-se del tot, esdevé compartida.
En el nucli mateix on es concentren els diferents Poders que generen esclavitud, Jesús, excloent tota forma de Poder i assumint la forma de servidor, mostra a tothom el camí que ens fa capaços d’entrar realment a la Terra Promesa de la Llibertat (Joan 13, 1-17) .

Tot fent camí, Jesús es troba amb els caminants que volen acompanyar-lo. Les respostes que aquests reben fan entendre les característiques del camí. No es tracta d’aconseguir un terme com a premi final després de l’esforç, sinó de permetre que el camí vagi transformant la nostra vida fins a la Pasqua; fins a la vida donada. Vida donada i acollida per les mans paternals de Déu i de tots els germans.
«Pare, confio el meu alè a les teves mans.» Lluc 23:46.
«T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.» Lluc 23:43.
 
 

diumenge, 12 de juny del 2016

Diumenge 12. C. "Messies".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).
Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,
se li acostaren els deixebles, i els preguntà:
«Qui diu la gent que sóc, jo?»
Ells li respongueren:
«Uns diuen que sou Joan Baptista,
altres que sou Elies,
altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»
Llavors els preguntà:
«I vosaltres, qui dieu que sóc?»
Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»
Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,
i els deia:
«El Fill de l’home ha de patir molt:
els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei
l’han de rebutjar, ha de ser mort,
i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,
que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,
però el qui la perdi per mi, la salvarà.»


Messies. (Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»).

La paraula “messies” és d’origen hebreu i significa “ungit”. (Veure també Messies, al Glossari).
Els Evangelis, escrits en grec, tradueixen messies per crist, amb el mateix significat.
En la Bíblia, la unció amb oli perfumat servia per indicar que una persona era destinada per a una missió o servei al Poble. Habitualment s’ungien els reis i els summes sacerdots. Així doncs, diferents persones eren "ungides" (messies o crists).
Però, principalment després de l’Exili, es distingia entre “els messies” (ungits, designats) i “El Messies”. El Messies era un personatge de futur en el qual havia estat posada tota l’esperança d’Israel com a Poble.
Els Evangelis apliquen la figura de El Messies esperat unànimement a Jesús de Natzaret (d’una manera semblant a com també prendran la festa jueva de la Pasqua per posar marc i significat a la seva obra).
En els Evangelis, ja des del principi, Jesús és El Messies que havia de venir. L’Evangeli de Marc expressa aquesta idea en el mateix títol del seu llibre: Evangeli de Jesús el Messies, fill de Déu (Marc 1,1). Per això són “evangeli”, és a dir, “bona notícia”.
¿Com és, doncs, que Jesús prohibeix severament als deixebles que diguin que ell és El Messies? (Lluc 9,21)
La resposta sembla clara: la idea que els deixebles i l’altra gent tenien del futur Messies era del tot oposada a l’obra de Jesús. És cert: en Ell es compleixen les esperances d’Israel, però la manera de realitzar aquestes esperances estava a les antípodes de com ho entenien els deixebles. Calia, doncs, corregir aquesta idea, i la equivocada "esperança" que hi havien posat.
Més encara. Els Evangelis parlen de Jesús personificant en ell tota l’experiència humana. Jesús s’hi anomena a si mateix l’Home (el “fill de l’Home”, en expressió hebrea). Només pot ser anomenat “El Messies” projectant-lo a tota la Humanitat. I això és el que no feien, en un primer moment, ni els seus deixebles i ni la resta del Poble.
I és comprensible perquè és impossible entendre correctament la Llibertat quan encara s'està en Esclavitud.

El Messies per antonomàsia és la mateixa Humanitat. És a dir: L’ungit de Déu és l’Home, creat des del principi per esdevenir a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1:27).

L’Home es va realitzant a través dels temps. En Jesús de Natzaret hi tenim una primera “visualització completa” (“Primogènit”). Ell fa visible el fill estimat, en qui el Pare s’ha complagut, com es fa palès en el seu Baptisme (Lluc 3:22), concretant allò que ja s’havia indicat al moment de la Creació: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gènesi 1:31).
Però els evangelistes són tremendament realistes, i saben que les coses, en la pràctica, no són tan boniques.
La realitat és que no tots els humans acceptem sempre de ser a imatge i semblança de Déu. A vegades, abusant de la llibertat rebuda, decidim convertir-nos en “déus”, per a nosaltres mateixos i per als altres. Humans autodivinitzats, que generem relacions de domini i de servitud deshumanitzadores.
La pregunta de Jesús als deixebles “Qui dieu que sóc, jo?” se la fa i se la respon, d’una manera o altra, cada ésser humà a mesura que pren consciència de la seva relació amb els altres. Si s’autoproclama “déu” per sobre dels altres, o per sobre d’algú altre, erra el camí.
L’únic camí és ser imatge de Déu dedicant la pròpia vida als altres i, en comunió amb tots, col·laborar fraternalment a la gran aventura de la Humanització.

Qui diuen la gent que sóc, Jo?
Jesús mateix dóna la resposta per ell i per cada un dels humans: Jo sóc l'home, ungit per Déu per a fer Humanitat. I, formant Humanitat, ser, viure i gaudir de la Vida-Comunió.
 

diumenge, 5 de juny del 2016

11è. diumenge.C. "Pecadora".

Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).
Nota:
En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,
un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.
Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.
Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.
Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,
hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,
i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.
Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,
i els hi eixugava amb els cabells;
després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:
«Aquesta dona que el toca és una pecadora.
Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»
Jesús li digué:
«Simó, t’he de dir una cosa.»
Ell li contestà: «Mestre, digueu.»
Jesús continuà:
«Dos homes devien diners a un prestador:
l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.
Cap d’ells no tenia res per pagar,
i el prestador els perdonà el deute.
¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»
Simó li respongué:
«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»
Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:
«¿Veus aquesta dona?
Quan he entrat a casa teva,
tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,
però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes
i me’ls ha eixugat amb els cabells;
tu no m’has rebut amb un bes,
però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;
tu no m’has ungit el cap,
però ella m’ha ungit els peus amb perfum.
Per això et dic:
Has vist que aquesta dona estima molt
i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,
però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»
Després digué a la dona:
«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:
«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»
Digué encara a la dona:
«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això
Jesús passava per cada vila i per cada poble,
predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.
Anaven amb ell els dotze
i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes
i s’havien posat bé.
Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,
de la qual havien sortit set dimonis;
Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;
Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

101. Pecadora. (Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.).
En l’àmbit de les religions bíbliques, la idea de pecat ocupa un lloc important. D’entrada, s’entén el pecat com una ofensa a Déu.
Però, “a Déu no l’ha vist mai, ningú” (Joan1:18). Per això, alguns cauen en la temptació de fer-lo “visible” presentant-se ells mateixos com a encarnacions, manifestacions, representants, enviats, portantveus, oracles,... de la divinitat.
Quan això es fa des del Poder o per a legitimar el Poder, s’ha caigut en la idolatria. Faraons, emperadors, reis, cabdills, líders religiosos... i els seus devots, en serien l’exemple més sovintejat.
Una conseqüència lamentable d’aquesta situació és que, de maneres variades, s’hi qualifica la gent de bons i dolents, de purs i impurs, de justos i pecadors. S’estableix un codi ètic pel qual determinades persones o formes de vida queden culpabilitzades i marginades dintre una societat normal.
L’evangelista Lluc ens obsequia amb un magnífic relat sobre el pecat. Però no ho fa teòricament sinó situant-nos davant per davant d’una persona “tinguda per pecadora”.
Però, abans de fer cap comentari sobre la pecadora, Lluc posa en boca de Jesús una paràbola amb una pregunta.
L’escenificació és senzilla: Jesús queda posat entre el fariseu (que significa pur) i la pecadora (impura). I ve la pregunta de la paràbola: Qui estima més?
“Veus aquesta dona?” La descripció tan detallada del comportament de la dona la posa davant els nostres ulls amb un gran realisme. El fariseu l’ha vista, però només l’ha vista com a pecadora. Jesús vol ajudar-lo a fixar-se millor en aquesta dona. Pel seu comportament queda clar que estima molt. Jesús fa notar que això és perquè se li ha perdonat molt.
La ironia de Jesús és fina, però terrible. No diu que la dona estima molt i que per això se li perdona molt, sinó al revés: se li ha perdonat molt i per això estima tant.
El fariseu coneix i compleix els preceptes de la Llei. No se li podia perdonar gaire res. Conseqüència: no estima ni el mínim necessari com per a ser ben educat.
La comparació que Jesús fa entre el fariseu o la pecadora és una autèntica revolució en la manera d’entendre el pecat.
El fariseu posa el pecat en relació a la Llei. Qui “compleix” les lleis no té pecat; i no li cal que ningú el perdoni.
Jesús, en canvi, posa el pecat en relació a l’amor. Qui estima pot arribar a sentir-se molt pecador per la sensibilitat que dóna l’amor, i per la culpabilització que pot venir de la societat. Però també creu que és perdonat, com declara explícitament Jesús. «Els teus pecats et són perdonats... La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

El fariseu i els altres convidats (i potser també nosaltres) no entenen res de res. «¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»
Si el pecat és ofensa a Déu, només Ell pot perdonar-lo. Però si el pecat és una insuficient presència d’amor envers l’Home, els humans ens perdonem mútuament en la mesura que ens deixem estimar i estimem.
La consciència de ser estimats ens fa sentir “en deute” envers qui ens estima, i a la vegada ens fa sentir perdonats pel seu amor, que desperta el nostre amor. Ho saben bé tots els enamorats.