EVANGELI. (Joan 2, 13-25).
Quan
s’acostava la Pasqua dels jueus,
Jesús
pujà a Jerusalem,
i trobà
al temple els venedors de vedells,
moltons i
coloms i els canvistes asseguts.
Llavors
es va fer un fuet de cordes,
i els
tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,
escampà
la moneda dels canvistes
i els
bolcà les taules,
i digué
als venedors de coloms:
«Traieu
això d’aquí;
no
convertiu en mercat la casa del meu Pare».
Els
deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:
«El zel del
vostre temple em consumia».
Llavors
els jueus el van interrogar:
«¿Quin
senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»
Jesús els
contestà:
«Destruïu
aquest santuari
i jo el
reconstruiré en tres dies».
Els jueus
respongueren:
«Fa
quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,
¿i tu el
vols reconstruir en tres dies?»
Però ell
es referia al santuari del seu cos.
Quan
Jesús ressuscità d’entre els morts,
els
deixebles recordaren que ell deia això,
i
cregueren en l’escriptura
i en
aquesta paraula de Jesús.
Durant la
seva estada a Jerusalem
en ocasió
de la peregrinació de Pasqua,
molts,
veient els miracles que feia,
cregueren
en el seu nom.
Però
Jesús no hi confiava,
perquè
els coneixia tots;
no tenia
cap necessitat que li revelessin
el que
són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
2018. Diumenge
3er. de Quaresma. B.
185. “Miracles” de Jesús. (Molts, veient els miracles que feia,...).
D’entrada s’ha de dir que als Evangelis
no hi ha “miracles”, si els entenem segons la definició del Diccionari de la
Llengua (“fet extraordinari que no
es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a
Déu mateix”).
Les narracions miraculoses
no són cròniques de fets objectius extraordinaris sinó relats per expressar,
celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu”
que es va fent present.
La fe no consisteix en creure en els miracles sinó en el Regne de Déu (en "l’Home" com a obra de Déu). Els miracles serien com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.
La fe no consisteix en creure en els miracles sinó en el Regne de Déu (en "l’Home" com a obra de Déu). Els miracles serien com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.
Els miracles,
com a llenguatge, formen part de l’estructura dels Evangelis, perquè aquests no són
només la bona notícia del Regne de Déu, sinó, sobretot, la manifestació
dels seus fruits: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos
queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben
l’anunci de la bona nova (Mateu 11,5).
Algú
preguntarà: si els miracles no són cròniques de fets objectius, per què ens els
expliquen com si fossin "fets reals"? Per què, per exemple, ens diuen que Jesús
donava la vista als cecs, si els cecs reals continuaven essent realment cecs?
La pregunta és important.
La pregunta és important.
En una cultura
científica la Natura és entesa com una realitat autònoma que funciona
d’acord amb les seves pròpies lleis naturals. En canvi en la mentalitat
mítica, que era la normal abans de la generalització de la Ciència, passa
exactament al revés: la natura és vista com l’espai on es manifesta l’acció de
Déu. Per tant, en una mentalitat mítica, la natura és sobretot llenguatge de "l'acció" de Déu. I és evident que, donat que avui vivim immersos en una mentalitat
científica, quan parlem de la Natura com a llenguatge, cal
advertir-ho explícitament per evitar malentesos.
Si s’afirma,
per exemple, que “els cecs hi veuen”, ha de quedar clar que és una
invitació a entrar en les profunditats de la vida humana, i descobrir-hi la
curació de “cegueses”, profundes però autèntiques, que poden generar més
limitacions que la ceguesa física.
Cal dir que la
Ciència ens ajuda molt a construir i entendre el llenguatge de les coses.
Convertir les “coses” en llenguatge és una de les grans i meravelloses
capacitats de la ment humana. Quant millor coneguem les coses, més aptes per
ser convertides en llenguatge.
La ignorància
és sempre una nosa. Saber, per exemple, que un llamp és una simple descàrrega
elèctrica i no una manifestació de la ira dels déus, ens ajuda a
conèixer la Natura. Però això no vol dir que si un llamp mata el nostre company
de ruta, aquest fet natural no pugui convertir-se per a algú en un "llenguatge"
que el porti a repensar el sentit de la Vida humana, i de la nostra pròpia vida dintre el
Conjunt.
Saber que un
tsunami neix de la simple coincidència de diferents energies naturals ens ajuda
a entendre el món. Però quan un tsunami fa 30.000 morts, ja no és legítim
mirar-s’ho com a simples estudiosos de la natura. Allò que ha passat, ha
passat en un món que és el nostre món, i les vides perdudes són una part de la
nostra mateixa Vida. Per això, un fet així es converteix en "llenguatge" per
a nosaltres, i ens demana una resposta humana.
I al revés:
poden haver-hi situacions en què una gran quantitat de persones visquin drames
interiors tant forts que sigui ben "real" dir que estan patint un autèntic tsunami.
El simple
llenguatge científic serveix per a conèixer i dominar les coses, però no pot
obrir horitzons a la nostra vida. Potser per això un home tan científic
com Einstein va dir: La Ciència sense Religió és coixa. La Religió sense
Ciència és cega (Discurs pronunciat al 1939). Les dues frases són
importants. Encara que avui potser convé que comencem a fer molta atenció
precisament a la segona…
