Diumenge del Ram. Lectura de la Passió de N.S. Jesucrist.
(Marc 14,1 - 15,47)
(Marc 14,1 - 15,47)
193. Abandonat. (Déu meu, Déu meu, per què
m’haveu abandonat?).
En el Relat de
la Passió, els Evangelis de Mateu i de Marc posen en boca de Jesús una
expressió realment sorprenent: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat.
(Mateu 27,46 i Marc 15,34). La frase original de Jesús és en arameu; però els mateixos Mateu i
Marc ens ofereixen la traducció en grec.
Aquí ens fixarem
només en la traducció grega ja que és a través d’ella que Mateu i
Marc ens diuen el que ens volen dir.
La paraula
“problemàtica” és “egkatelipes”, que sol ser traduïda per “abandonat”. La
frase completa és, en Marc, “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”.
Donada la
situació vital de Jesús a la creu, aquesta traducció sembla la més normal. Però
els Evangelis, globalment, ens fan arribar un missatge que no té res
de “normal”. Com diuen molts comentaristes, cada Evangeli és un Relat de la
Passió de Jesús amb una llarga Introducció.
Aquest Relat es podria resumir així:
Aquest Relat es podria resumir així:
La mort
de Jesús és una mort resurrecciosa.
I, com que Jesús,
en els Evangelis, personifica l’Home, la mort resurrecciosa de Jesús
prefigura la mort resurrecciosa de tot home que “mori” com Jesús va
morir.
És, evidentment,
un missatge difícil d’entendre i, sobretot, d’acceptar perquè sembla que
contradigui la nostra experiència de cada dia. Per això el mateix Relat
vol confirmar-lo a través de la reacció del Centurió romà que havia presidit la
crucifixió: Veient la manera com Jesús havia expirat, digué: És veritat:
aquest home era Fill de Déu (Mateu 27,54 i Marc 15,39).
En els Evangelis,
la mort de Jesús és el cimal de tota la narració. Tot el que es diu
abans i tot el que segueix després és per ajudar-nos a entendre aquesta “mort
resurrecciosa”.
Evidentment, una mort
resurrecciosa és una novetat absoluta. Jesús no hi té un paper passiu
sinó extraordinàriament actiu. Per això, els Evangelis, referint-se a Jesús, no diuen mai que “morí” sinó que “expirà”. Expirar és l’acció de donar o
comunicar la pròpia vida, el propi esperit, la pròpia força. Expirant
sobre el món, Jesús continua i acaba aquella acció inicial de Déu quan
va crear l’Home: Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la
terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu (Gènesi 2,7).
Als Inicis,
en la creació d’Adam, l’alenada de Déu sobre un ninot de fang va
convertir-lo en un ésser vivent. Arribat el temps de plenitud, la
expiració de Jesús sobre els presents ("inclinant el cap". Joan 19,30) , converteix l’Home en “imatge perfecta”
del Pare (Gènesi 1, 26ss); en “Fill estimat” Marc 1,11).
Si el Pare és Vida que es dóna, el Fill es fa com el Pare expirant, donant el seu esperit. Aquí esperit significa vida. En el Crucificat descobrim que la vida no es perd quan passem de vida-tinguda a vida-que-es-dóna.
Si el Pare és Vida que es dóna, el Fill es fa com el Pare expirant, donant el seu esperit. Aquí esperit significa vida. En el Crucificat descobrim que la vida no es perd quan passem de vida-tinguda a vida-que-es-dóna.
La paraula “egkatelipes” significa pròpiament “deixar estar”. Té un doble significat: negatiu o positiu, segons la situació de què es tracti.
Si un pare “deixa estar” un fill petit, és que l’ha abandonat. Però si
un pare “deixa estar” el seu primogènit adult i hereu, vol dir que li confia del
tot la seva herència. Deixar estar l’hereu adult no significa pas abandonar-lo
sinó fer-lo igual al pare, i continuador de la seva obra.
En l’expressió de Jesús a la creu, cal mantenir aquest doble
significat:
- Significat negatiu.
Jesús assumeix en si mateix l’experiència d’abandó de tots els Justos acusats i condemnats injustament. És una experiència terrible que Jesús, cent per cent solidari amb els Humans, ha assumit plenament. Per això tots els Evangelis posen la seva mort enmig d’altres condemnats (Marc 15,27). Per això els Evangelis parlen del “vinagre” que li ofereixen, burlescament, els presents (Marc 15,36). És el sabor amarg de l’odi i de la incomprensió.
- Significat negatiu.
Jesús assumeix en si mateix l’experiència d’abandó de tots els Justos acusats i condemnats injustament. És una experiència terrible que Jesús, cent per cent solidari amb els Humans, ha assumit plenament. Per això tots els Evangelis posen la seva mort enmig d’altres condemnats (Marc 15,27). Per això els Evangelis parlen del “vinagre” que li ofereixen, burlescament, els presents (Marc 15,36). És el sabor amarg de l’odi i de la incomprensió.
- Significat positiu.
Sobre aquesta experiència d’abandó, Jesús sent i ens fa descobrir la presència del Pare que el proclama Fill i hereu absolut. És el que vol significar amb la “veu forta” ("Jesús llançà un gran crit i va expirar" Marc 15,37). Per això les paraules de Jesús es podrien traduir més o menys així: “Déu meu, Déu meu, per a què m’has deixat estar?”. És el crit-pregunta que ve de la sorpresa i admiració de qui, estant a punt de donar del tot la seva vida, pren consciència de ser Fill i Hereu de tota l’Obra del Pare. Una altra manera de expressar això mateix és quan Jesús diu que el veuran assegut a la dreta del Pare (Mateu 26,64. Marc 14,62).
Sobre aquesta experiència d’abandó, Jesús sent i ens fa descobrir la presència del Pare que el proclama Fill i hereu absolut. És el que vol significar amb la “veu forta” ("Jesús llançà un gran crit i va expirar" Marc 15,37). Per això les paraules de Jesús es podrien traduir més o menys així: “Déu meu, Déu meu, per a què m’has deixat estar?”. És el crit-pregunta que ve de la sorpresa i admiració de qui, estant a punt de donar del tot la seva vida, pren consciència de ser Fill i Hereu de tota l’Obra del Pare. Una altra manera de expressar això mateix és quan Jesús diu que el veuran assegut a la dreta del Pare (Mateu 26,64. Marc 14,62).
El "gran crit" coincideix amb la seva “expiració”. Aquesta expiració continua l’alenada de Déu sobre Adam (l’Home) que el va convertir en ésser vivent, i que ara, en Jesús, esdevé Fill.
Entre el primer i segon grans crits de Jesús, ha ha la sorprenent referència al popular profeta Elies en la "interpretació" que els presents fan de les paraules de Jesús. És una manera original de suggerir la “successió” del Pare en el Fill. Com el potent esperit d’Elies va passar al seu “fill” Eliseu (2on.Llibre dels Reis 2,9ss), així l'alè creador del Pare passa a Jesús, que, expirant, ofereix a tota la Humanitat (Joan 1,16).
