dissabte, 31 de desembre del 2016

Reis. "Orient".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea,
en temps del rei Herodes,
vingueren d’Orient uns mags i,
en arribar a Jerusalem, preguntaven:
«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?
Hem vist com s’aixecava la seva estrella
i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem
s’inquietaren en sentir aquestes noves.
Herodes convocà
tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble
i els preguntava on havia de néixer el Messies.
Ells respongueren:
«A Bet-Lèhem de Judea.
Així ho escriu el profeta:
“Bet-Lèhem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
entre les famílies de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags
i s’informà ben bé del moment
en què s’havia aparegut l’estrella.
Després els encaminà a Bet-Lèhem
amb aquesta recomanació:
«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,
i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,
que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»
Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren
que l’estrella que havien vist aixecar-se
anava davant d’ells fins que s’aturà
sobre el lloc on hi havia el nen.
La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.
Entraren tot seguit a la casa,
veieren el nen amb Maria, la seva mare i,
prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.
Van obrir llavors les seves arquetes
per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni
que no anessin pas a veure Herodes,
se’n tornaren al seu país per un altre camí.

133. Orient (...vingueren d’Orient uns mags...).
Els humans percebem la realitat com emmarcada en dues dimensions íntimament relacionades: el temps i l’espai. Per a nosaltres, tot el que existeix està en l’espai i en el temps.
És ben normal, doncs, que també el llenguatge bíblic faci un ús abundant d’aquestes dues dimensions tan unides a les nostres sensacions. Cal, però, no descuidar que, en la Bíblia, l’espai i el temps serveixen més per a fer Llenguatge que per a fer Història o Geografia enteses científicament.
El relat del Mags que llegim avui, exclusiu de l’Evangeli de Mateu, anomena tres vegades la paraula “orient”: Uns Mags que arriben a Jerusalem provinents d’orient...; parlen de l’estrella del Rei dels Jueus que van veure a orient... ; i arribats a Betlem veuen com l’estrella que havien vist a orient es posa sobre on era Jesús.
Nota. Donat que la paraula grega “anatole” pot significar també “origen” o “començament”, algunes Traduccions (com la del Missal català o la de la 1ª edició impresa de la BCI) només tradueixen per “orient” la primera de les tres referències: quan parlen de la procedència dels Mags; en canvi no parlen de la procedència de l’estrella sinó de la seva aparició o començament: “Hem vist com s’aixecava la seva estrella...(Mateu 2:1.2.9).
En realitat, totes les estrelles, inclòs el Sol, neixen a orient, van per la volta del cel i moren a Occident. Orient i Occident emmarquen el gran espai del naixement i del final de les coses, inclosa la vida humana. Aquesta és una experiència quotidiana i universal.
I precisament aquesta experiència es fa servir per expressar la gran novetat de l’estrella de Jesús, la qual, com totes les estrelles, neix a orient, però, quan passa per Betlem, s’atura sobre el lloc on hi havia el nen.
El relat no pretén fer astronomia ni geografia. Es tracta de llenguatge. És un llenguatge potent, popular i claríssim, per anunciar la singularitat d’aquest Nen l’estrella del qual queda aturada sobre d’ell. Una estrella d’orient que no té occident. Per això, quan aquest nen sigui gran, l’evangelista podrà presentar-lo dient: Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra. (Mateu 4:15).
En l’imaginari popular cada home té la seva estrella. Els Mags, especialistes en estrelles que neixen a orient, han identificat l’estrella del Rei dels Jueus que acaba de néixer. El relat mostra els Mags anant cap a Jerusalem, tot i que ells no són jueus. Així se’ns indica que aquest rei dels Jueus en realitat té un significat universal. La seva estrella pot ser vista i seguida per tothom. Una manera ben clara i solemne de dir que, en realitat, ell serà la Llum del món (Lluc 2:32. Joan 1:4. Joan 8:12).
Quan els qui no suporten la llum portin Jesús al Calvari, semblarà que ha arribat al seu Occident. Serà el moment del poder de les tenebres (Lluc 22:53. Mateu 27:45) que servirà, per contrast, per posar en evidència el triomf definitiu de la llum quan un àngel resplendent com un llamp (Mateu 28:3) tregui la gran pedra amb què separem el món dels vius del món dels morts, i anunciï la resurrecció de Jesús. Segurament hi ha una certa vinculació entre l’expressió “l’estrella s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen” (Mateu 2:9) i l’expressió “un àngel que resplendia com un llamp... féu rodolar la pedra i s’hi va asseure al damunt” (Mateu 28:2).
En l’estil del relat que hem llegit avui diríem: l’estrella d’orient que es posa sobre el nen de Betlem, quan arribi a occident, per comptes d’apagar-se ella, il·luminarà l’occident (mort, foscor) convertint-lo en dia permanent per a tots els qui acceptin la Llum. “Vosaltres sou la llum del món” (Mateu 5:14).
 

diumenge, 25 de desembre del 2016

Cap d'Any A. "Betlem".



Festa de la Mare de Déu. (Cap d’any) A.
Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,
els pastors anaren a Betlem
i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,
quan hagueren de circumcidar-lo;
li posaren el nom de Jesús;
era el nom que havia indicat l’àngel
abans que el concebés la seva mare.


132. Betlem. (...els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora).
Al començament dels Evangelis de Mateu i Lluc s’hi troben els anomenats Relats d'Infantesa. No són cròniques que narrin el naixement de Jesús sinó “relats” construïts amb referències a personatges significatius de la vida d’Israel com a Poble elegit.
Són uns relats molt elaborats. Dissortadament sovint s’han fet servir per a elaborar una biografia de la infantesa de Jesús. No són per a això. Possiblement aquest error ha dificultat descobrir-hi el missatge real que volen transmetre.
Tot i ser absolutament diferents, els relats de Mateu i Lluc coincideixen en alguns punts significatius. Un d’aquests punts és el poble on posen el naixement de Jesús: Betlem de Judea. L’Evangeli de Mateu no parla directament del naixement de Jesús, però afirma clarament que “després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, es van presentar a Jerusalem uns Mags preguntant on era el rei dels Jueus que acabava de néixer". I van rebre per resposta que, segons les Escriptures, havia de néixer a Betlem de Judea (Mateu 2:1ss).

Amb tot, sorprèn molt que Jesús no sigui anomenat mai “betlemita” sinó “natzarè”. Això és encara més sorprenent si tenim en compte que el poble del Messies era molt significatiu, com suggereix el comentari que recull l’Evangeli de Joan: “Però uns altres replicaven:... ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Joan 7:41s).
Sembla molt incongruent que algú nascut a Betlem sigui anomenat “natzarè”, sobretot tenint en compte la diferència de “categoria” entre els dos pobles. Per això és convenient preguntar-se: ¿Què ens vol dir Mateu amb aquesta incongruència?
Si ens fixem en el relat de Lluc, ens trobem amb una situació semblant. L’Evangeli de Lluc diu explícitament que Jesús va néixer a Betlem i que a allí van anar els Pastors a adorar-lo. Però, per altra part, al final dels relats d’infantesa, es diu també ben explícitament que els tres personatges (Maria, Josep i Jesús), quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret (Lluc 2:39). L’Evangeli de Lluc, com el de Mateu, mai no anomena Jesús “betlemita” sinó, també, “natzarè”. (Nota. Cal advertir que algunes traduccions, com la BCI, solen traduir la paraula grega corresponent a “natzarè” amb l’expressió  “de Natzaret”. Encara que sembli el mateix, en aquest cas es perd el significat peculiar que l’evangelista dóna a l’adjectiu "natzarè" Natzaret).

Aquí podem repetir-nos la pregunta d’abans: ¿Què ens vol dir Lluc amb aquesta incongruència?
Tenint en compte el missatge sencer dels Evangelis, sembla que es pot respondre amb molta seguretat que Mateu i Lluc han buscat directament aquesta ambigüitat. Més encara: aquesta ambigüitat forma part del missatge que ens volen donar: Jesús és el fill de l’home; i el fill de l’home neix allà on un ésser humà es deixa “engendrar” per l’Esperit.
Els Evangelis no són ni volen ser biografies de Jesús sinó que, basant-se en la vida de Jesús, ens ofereixen una radiografia del procés d’humanització segons el pla de Déu.
Es posa el "naixement" de Jesús a Betlem perquè és "el Messies", descendent de David; i es diu que és “natzarè” perquè és el “plançó” de la Nova Humanitat. Però el “seu poble” és cada poble.
Els Evangelis ens presenten Jesús com “l’home mostra”. És la “senyera aixecada” amb la qual cada ésser humà es pot identificar  (o combatre) (Lluc 2:34).
Els Evangelis volen impedir que fossilitzem la persona de Jesús en un home que pertany només a un poble determinat o a una família particular (Mateu 12:48). Volen impedir que esdevingui propietat privada de cap Religió o de cap Ascendència determinada.
Per als Evangelis, Jesús és l’Home, que neix contínuament allà on es fa humanitat; que és crucificat en cada ésser humà que és condemnat i mort; que ressuscita en cada ésser humà que dóna la seva vida pels homes.
Per als Evangelis, tots els Pobles són Terra Santa perquè hi “neix” Jesús. I sobre tots els Pobles Jesús “plora” quan els ciutadans no s’hi deixen reunir per ell (Lluc 13:34).
 

La Sagrada Família. A. "Egipte".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 2,13-15.19-23).

Quan els mags van ser fora,
un àngel del Senyor s’aparegué a Josep
en somni i li digué:
«Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare,
fuig cap a Egipte
i queda-t’hi fins que jo t’ho digui,
perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo.»
Es llevà, prengué el nen amb la seva mare,
sortí de nit cap a Egipte,
i s’hi quedà fins que Herodes va morir.
S’havia de complir allò que el Senyor
havia anunciat pel profeta:
«He cridat d’Egipte el meu fill.»

Tan bon punt Herodes va morir,
un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep,
allà a Egipte, i li digué:
«Pren el nen amb la seva mare
i vés-te’n al país d’Israel,
que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.»
Ell, doncs, es llevà,
prengué el nen amb la seva mare
i tornà al país d’Israel.
Però quan sentí dir que a Judea
Arquelau havia heretat
el reialme d’Herodes, el seu pare,
no gosà anar-hi,
sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni,
es retirà a la regió de Galilea
i se n’anà a viure al poble de Natzaret.
Així es complí allò que havien anunciat els profetes:
«Li diran Natzarè.»


131. Egipte. («He cridat d’Egipte el meu fill.»).
La Bíblia, i sobretot l’Antic Testament, exposa la dialèctica constant entre el Poble d’Israel i Egipte. Aquesta dialèctica és en una doble línia:
- Per una banda, Egipte és un país gran, poderós, ben organitzat, amb una economia ben planificada, amb provisions per a èpoques d’escassetat. En canvi Israel és un poble petit, seminòmada, que en temps de fam haurà de baixar a Egipte per trobar l’aliment indispensable. Ho faran tant Abraham com Jacob (Gènesi 12:10 i Gènesi 42:1).
- Per altra banda, els grans països com Egipte imposen el seu poder sobre els pobles més petits, sovint convertint-los en servents o esclaus. És el que va passar a Israel que, després de trobar refugi a Egipte, va ser-hi oprimit. La terra de refugi va esdevenir per a ells terra d’esclavitud. D’aquí la necessitat de sortir-ne (Èxode) per anar a una terra de llibertat: la terra promesa.  
Egipte té la seva Història; però la Bíblia no fa Història (almenys en el sentit actual d’aquesta paraula). Egipte existeix en una geografia concreta; però la Bíblia tampoc no fa Geografia. El mateix es pot dir d’Israel: els descendents d’Abraham tenen la seva Història en una geografia concreta; però la Bíblia no intenta expressar ni la Història ni la Geografia d’Israel (almenys en el sentit científic que avui tenen aquestes paraules).
En la Bíblia, tant Israel com Egipte, tenen un significat que desborda la dialèctica d’aquests dos Pobles per mostrar la dialèctica entre tots els Pobles opressors i els seus oprimits. De tot arreu i de tots els temps.
Així com els Evangelis no són ni volen ser una biografia individual de Jesús sinó que són com una radiografia de tot el procés d’humanització, així també convé veure la Bíblia (sobretot l’Antic Testament) com una radiografia de tot el procés per esdevenir Poble dels diferents grups humans petits i desvalguts.
Els relats bíblics d’Israel posen en relleu la fe, l’esperança, l’esforç, la lluita, les frustracions, les victòries,... de tantes i tantes tribus humanes que malden per convertir-se en Poble; un Poble lliure i independent, i amb la seva pròpia terra.
Hi ha en el més profund del cor humà un irrenunciable anhel d’independència i de llibertat, sovint truncat per l’actitud possessiva i esclavitzant dels Estats o Imperis de torn. L’elecció de què es objecte Israel és l’elecció que experimenten tots els oprimits. Alguna cosa molt profunda els diu que Déu està amb ells; que Ell escolta els laments que l’opressió els provoca (Èxode 3:7), sigui quin sigui l’Estat opressor. L’opressió desperta en els oprimits la convicció de ser tractats injustament, i de que Déu (la Justícia) està del seu costat.
Però, compte!: la dialèctica Opressors–Oprimits es converteix fàcilment (per no dir sempre) en una greu temptació per a alguns, o molts, dels oprimits. Aquesta temptació consisteix en admirar el Poder dels opressors, juntament amb el desig d’imitar alguns dels seus comportaments imperialistes. Aquest és el pecat del Poble Elegit que van denunciar constantment els Profetes d’Israel. I aquest és el pecat del que Jesús salvarà el seu Poble (Mateu 1:21). Perquè l’anhel de llibertat no es realitza simplement deixant de ser esclaus d’un Imperi dominant sinó fent Poble; sense dominants ni dominats; amb ciutadans que es fan mútuament servidors els uns dels altres des de la llibertat i la generositat.
«He cridat d’Egipte el meu fill.» I això en un doble sentit:
- “Sortir” de la terra d’esclavitud, i
- Fer Poble de tal manera que cada ciutadà busqui, des de la llibertat i la generositat, servir la comunitat.
 

diumenge, 18 de desembre del 2016

Nadal. Any A. "Josep".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Lluc 2,15-20).

Quan els àngels se’n tornaren al cel,
deien entre ells els pastors:
“Arribem-nos a Bet-Lèhem
a veure això que ha passat
i que el Senyor ens ha fet saber”.
Hi anaren, doncs, tot seguit,
i trobaren Maria i Josep,
amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu
i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.


130. Josep. (...i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora).
L’Evangeli de Mateu ens presenta Jesús a partir de la figura de Josep. Fora d’aquest Evangeli no hi ha en tot el Nou Testament cap altra referència al protagonisme de Josep en l’infantament-naixement de Jesús. Només indirectament l’Evangeli de Lluc es refereix a ell com a espós de Maria. També s’hi fa referència per expressar sorpresa quan es suggereix que Jesús és més que el “fill de Josep” o “el fill del fuster” (Mateu 13:55.  Lluc 4:22. Joan 6:42. Vegeu també Lluc 1:27. Lluc 2:4. Joan 1:45).

També és significatiu que Lluc, tot i posar el protagonisme en Maria, quan presenta la genealogia de Jesús, ens ofereix la que segueix la branca de Josep (Lluc 3:23).
L’Evangeli de Mateu dóna a Josep un grandíssim significat.
Aquest Evangeli comença així: “Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham”. Es tracta d’una genealogia perfectament estructurada a partir d’una expressió que es va repetint: “tal engendrà tal” (En la traducció de la BCI: tal va ser el pare de tal). Quan apareixen diversos “engendrats”, la genealogia continua per un sol descendent, indicant així la línia directa de transmissió ininterrompuda de les Promeses que Déu va fer a Abraham i a David.
Sorprenentment, aquesta Genealogia de Jesús s’acaba en Josep. De Josep no es diu que va engendrar Jesús sinó que va ser l’espòs de Maria, de la de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies (Mateu 1:16).

Evidentment, amb aquest gir estructural, no es vol pas negar que Josep engendrés Jesús. En aquest supòsit, la genealogia resultaria enganyosa; i també sobrera, donat que sembla clara la seva finalitat: mostrar que Jesús és l’hereu de les Promeses fetes a Abraham.

Amb aquest gir estructural se’ns vol advertir que Jesús-Mesies, més enllà de l’herència d’Abraham i de David rebuda per Josep, en rep una altra de molt més significativa i important. En realitat s’està dient: Jesús, descendent de David, és molt més que això, perquè ha nascut per obra de l’Esperit Sant.

Així l’evangelista Mateu ens diu, ja des del principi, que el messies Jesús desborda la idea que ens podíem haver fet d’ell com a descendent de David i d’Abraham.
El protagonisme de Josep en els dos primers capítols de l’Evangeli de Mateu s’inspira en la figura del patriarca Josep, un dels dotze fills del patriarca Jacob. Ho indica, a part del nom, el fet que l’àngel li parla “en somnis”, que era la peculiaritat distintiva de Josep, l'onzè fill de Jacob (Gènesi 37:19). També per la seva relació amb Egipte. El patriarca Josep, venut com esclau pels seus germans, va esdevenir virrei d’Egipte i salvador del seu Poble (Gènesi 41:40. I també Gènesi 45:16).

Els Relats  de la "vida" de Josep, fill de Jacob, inspiren també els quatre sub-relats que l'Evangeli de Mateu posa en la Infantesa de Jesús: Els Mags, la Fugida a Egipte, els Innocents i el retorn a la seva terra.
D'aquesta manera l’Evangeli de Mateu ens presenta Jesús com el nou i definitiu Moisès.
A partir dels Relats d’Infantesa ja no se’ns torna a parlar de Josep (Només indirectament a Lluc 4,22). I aquest silenci és del tot intencionat i ben significatiu. Josep és l’última anella de la llarga llista de personatges del que nosaltres anomenem Vell Testament. I l’evangelista ho vol fer notar.
Hi ha com dues grans etapes en el procés d’Humanització. Amb Josep acaba la primera, preparatòria. Amb Jesús comença la nova i definitiva
Però compte! Aquesta nova etapa no és simple conseqüència de l’anterior sinó que té lloc gràcies, també, a un nou impuls de l’Esperit Sant. Jesús (l’Home adult) no és només fill de Josep o fill de la Humanitat. Així com Adam va “néixer” pel buf de l’Esperit, també el Nou Adam és engendrat per obra de l’Esperit Sant en el si de la Humanitat (Gènesi 2:7.  Mateu 1:18).
Aquesta constatació forma part essencial de la Bona Nova dels Evangelis, que l’expressen a través de diferents figures molt significatives. La figura comú als quatre Evangelis és Joan Baptista. Tots ells, encara que de maneres diferents, expressen el salt que comporta el pas de Joan a Jesús.

En l’Evangeli de Joan, a més del Baptista, hi té un gran significat també Maria, mare de Jesús. Ella passa de ser la mare de Jesús a ser la mare del deixeble estimat, que la acull a casa seva (Joan 19:26).
L’Evangeli de Lluc també visualitza el salt qualitatiu que significa Jesús en el procés d’Humanització presentant-nos uns ancians que “deixen pas” a la nova situació: Zacaries amb Elisabet (Lluc 1:43.76) i Simeó amb Anna (Lluc 2:29).
 

diumenge, 11 de desembre del 2016

4rt. Advent. A "Jesús".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 1,18-24). (Diumnenge 4 adevent)

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera:
Maria, la seva mare, promesa amb Josep,
abans de viure junts es trobà que esperava un fill
per obra de l’Esperit Sant.
Josep, el seu espòs, que era un home bo,
no volent fer-ho saber públicament,
es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial.
Mentre ell hi pensava,
se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué:
«Josep, fill de David,
no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa.
És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant;
ha de tenir un fill
i li has de posar el nom de Jesús,
perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.»
Tot això va succeir perquè es complís
el que el Senyor havia anunciat pel profeta:
«La verge tindrà un fill,
i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.
Josep es despertà i,
complint el que l’àngel del Senyor li havia manat,
la prengué a casa com a esposa.

129. Jesús. (... i li has de posar el nom de Jesús).
Qui és, Jesús?
Heus aquí una pregunta clàssica entre els cristians i altres persones. Als Evangelis apareix en diferents ocasions, i els Sinòptics la posen fins i tot en boca del mateix Jesús: Qui diuen la gent que és el fill de l’home? I als deixebles: I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mateu 16:13).
Llegint els Quatre Evangelis sembla evident que aquesta pregunta fonamental es fa i es repeteix precisament per deixar ben clar que no té una resposta única i establement definida. Quan la pregunta es fa a la gent, s’hi donen respostes diverses sense assenyalar si són correctes o no; i, quan es fa als deixebles, Jesús reacciona prohibint severament de dir a ningú la resposta concisa que ells donen. No s’hi diu pas que sigui una resposta incorrecta, però... no s’ha de dir a ningú (Marc 8:30).
En el fragment de l’Evangeli de Mateu que hem llegit avui hi ha dos noms per designar la mateixa persona: "Jesús"  i  "Emmanuel". Són dos noms amb història que l’evangelista explica en detall.
a). Jesús.
L’Evangeli de Mateu comença amb la "Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham". Es tracta d’una genealogia concisa i perfectament estructurada, però que té un final sorprenent: ...
Matan (va ser el pare) de Jacob, i Jacob va ser el pare de Josep, l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies (Mateu 1:16).

En tota la Genealogia s'hi diu qui és el "pare" de qui; en canvi al final no es diu que Josep sigui el "pare" de Jesús sinó "l’espòs de Maria", de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies. Sorprèn tanta "genealogia" i tan ben estructurada per acabar suggerint que a Jesús, sense negar la paternitat de Josep, li correspon una altra “genealogia per via materna. Aquest suggeriment es confirma en la continuació del relat on s’exposa “com va ser engendrat Jesús, el Messies”.
b). Emmanuel.
Maria apareix sense genealogia; però el seu fill neix per obra de l’Esperit Sant. Aquesta referència a l’Esperit Sant connecta directament el naixement de Jesús amb el "naixement" d’Adam. Recordem la vella i bella escena de Gènesi 2:7: El Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu.

Mateu estableix un paral·lelisme entre els dos "naixements": Amb l’alè de vida (Esperit Sant) sobre el ninot de fang neix Adam (Adam significa = home). Amb l’Esperit Sant sobre Maria neix el Messies. "Maria" ja no és un “ninot de fang” sinó que encarna la força maternal de
tota la Humanitat que, en rebre l’Esperit Sant, genera el Fill de Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres” (Mateu 1,23).

Qui és Jesús?
Per la genealogia de Josep, és l’hereu de tota la història del Poble Elegit, començada amb Abraham. De Josep rep el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

Per la genealogia de l’Esperit Sant, és l’hereu de la Humanitat precedent i primogènit de la Humanitat que vindrà. Li correspon el nom de Emmanuel, indicat per l’Àngel i imposat per Josep.
Com hereu d’Israel, Jesús portarà a terme la missió del Poble Elegit morint al Calvari.
Com hereu i primogènit de la Humanitat, Jesús inaugura un Nou Poble que abraça tots els Humans, i viu i es realitza en tots i cada un dels humans d’ahir, d’avui i de demà. És el Fill de l’Home i Déu amb nosaltres.
Aquest “nosaltres” forma part integrant de la resposta a la pregunta de Qui és Jesús?
L’Evangeli de Joan és especialment eloqüent en aquest punt. A part d’aplicar a Jesús l’expressió “Jo sóc”, que és el nom de Déu (Javé), concreta aquesta presència de Déu segons la situació existencial de cada ésser humà: davant el cec, és llum (Joan 9:1ss); davant el paralític, és camí (Joan 5:1ss); és aigua per a qui té set (Joan 4:4ss), aliment per a qui té fam (Joan 6:31ss), resurrecció davant la mort (Joan 11:25ss),... 
En una paraula: Jesús és l’home pels altres (Joan 3:14).

Per això, davant la pregunta Qui és Jesús?, no és possible donar una resposta establement definida, ja que és “diferent” per a cada ésser humà i per a cada situació de la vida. Això comporta que cada ésser humà forma part essencial de la resposta de Qui és Jesús? I això també comporta que ningú no es pot considerar autènticament seguidor de Jesús si no l’acull en la manera concreta com es presenta en cada un dels éssers humans que ens trobem pel camí de la Vida.
És així com els Evangelis ens presenten Jesús. No són cap biografia, sinó una radiografia on podem "veure" el Procés d’Humanització a través de la vida d'una persona real i concreta: Jesús de Natzaret.
 

diumenge, 4 de desembre del 2016

3er. d’Advent. Any A. "Profeta"




Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 11,2-11).

En aquell temps,
Joan, que era a la presó,
va sentir dir el que feia Crist,
i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:
«Sou vós el qui ha de venir
o n’hem d’esperar un altre?»
Jesús els va respondre:
«Aneu a anunciar a Joan el que veieu
i el que heu sentit dir:
els cecs hi veuen, els invàlids caminen,
els leprosos queden purs, els sords hi senten,
els morts ressusciten,
els desvalguts senten l’anunci de la bona nova,
i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.»

Mentre ells se n’anaven,
Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:
«Què heu sortit a veure al desert?
Una canya sacsejada pel vent?
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un home vestit delicadament?
Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis.
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un profeta?
Sí, ho puc ben dir, i més que profeta:
és aquell de qui diu l’Escriptura:
“Jo envio davant teu el meu missatger,
perquè et prepari el camí.”
Us ho dic amb tota veritat:
Entre tots els qui les mares han portat al món
no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista;
tanmateix el més petit al Regne del cel
és més gran que ell.»

128. Profeta. (Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta.).
Els Evangelis de Mateu i Lluc posen en boca de Jesús unes paraules molt significatives en relació a Joan Baptista: “Què heu sortit a veure al desert?... Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta...”.

La creença de que era “un profeta i més que un profeta”, a Israel, s’aplicava a Moisès (Nombres 12,1ss. També Deuteronomi 34,10). Jesús, parlant així de Joan, fa una gran inclusió que comprèn tot el Profetisme, des de Moisès fins a Joan Baptista. D’aquesta manera tots els profetes d’Israel, globalment, són declarats precursors del Messies.
Arribat el Messies, el profetisme del Poble Elegit conclou amb èxit la seva missió precursora. Amb Joan, que assenyala directament la presència del Messies, finalitza l’etapa preparatòria de la Humanització.

Amb Jesús, nascut d’Israel, però també nascut de l’Esperit Sant (Mateu 1,18) (com Adam, l’home inicial. Gènesi 2,7), la Humanitat entra en l’etapa de la maduresa. Per això Jesús, després de proclamar que Joan és el més gran de tots els que les mares han portat al món, acaba dient: “tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell”. Ja que són, 
a més de nascuts de mare, també nascuts de l'Esperit, com Jesús mateix (Joan 3,5).
Més enllà d’aquest significat “fort”, la paraula profeta té també altres significats més o menys relacionats entre si.
En l’àmbit cristià seria bo d’excloure dos significats que sovint es donen a la paraula profeta: vident (del futur) i mèdium dels oracles.

-Un profeta no és un vident del futur. El futur no existeix. No pot ser vist per ningú. El que passa és que hi ha persones que veuen tan clarament el present que intueixin quin futur s’hi està generant. El professor que diu a un alumne poc aplicat que suspendrà el Curs, no ho diu perquè vegi el futur sinó perquè coneix el present
La fe pot donar un coneixement tan clar del present que algú intueixi el futur, sigui d’una persona, d’un Poble o de la Humanitat.


-Un profeta tampoc no és un mèdium que transmet “paraules” de la divinitat, tot i que sovint es pretén que sigui així.
En realitat, el vertader profeta no sap que és profeta. Serà el Poble qui, sovint després de la mort, s’adona que les paraules que havia dit una determinada persona, els seus gestos, les seves accions,... havien estat profètiques. És el Poble qui fa els profetes a partir de les situacions viscudes. Pensem en un cas concret: a El Salvador (i a tota l’Amèrica Llatina) Mons. Òscar Romero és tingut per un autèntic profeta. Però ell mateix no es considerava profeta. Han estat les circumstàncies que va viure i la manera admirable com hi va respondre que han fet que el Poble el constituís profeta, sobretot després del seu assassinat. A partir d’aquí, la biografia que se’n faci incorporarà aquesta nova dimensió.
Que sigui el Poble qui fa els profetes, això no disminueix en res la seva importància i el seu significat. Al revés: és l’expressió d’aquell antic i savi proverbi: “La veu del Poble és veu de Déu”.
Però, compte! Aquest proverbi ha de ser entès en el seu sentit més original. En un món com aquest nostre, tan marcat pel Poder, la paraula Poble s'ha d'aplicar exclusivament als Pobres i Oprimits: aquelles i aquells que el Poder no valora com a "poble" sinó només com a "sub-poble".
Aquesta manera d’entendre “el Poble” està molt lluny de com s’entén en les Democràcies actuals. La gran i gravíssima equivocació dels sistemes polítics anomenats democràtics és que barregen dues coses contradictòries: Poble i Poder. Per això resulta tan veraç la famosa definició de W. Churchill: "La Democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció dels que han existit anteriorment" («Democracy is the worst form of government, except for all those other forms that have been tried from time to time»).
Precisament el Poble “convertit” en Poder sol ser la denúncia més sovintejada dels profetes de tots els temps i de totes les religions. Per això la majoria d’ells van acabar, acaben (i acabaran) a la presó o assassinats pel Poder que (diu) actua en “nom del Poble”.
No solament el Poble "fa" els profetes. Els Evangelis ens adverteixen moltes vegades que ens cal estar atents perquè, al moment menys pensat, algú pot esdevenir profeta per a nosaltres: un predicador, un pobre que truca la porta, un boig que crida pel carrer, un nen que somriu, un vell que plora,... En qualsevol moment, de la persona menys pensada ens pot venir aquella paraula, aquell gest, aquella mirada, aquell prec, aquell retret, aquella reacció,... que il·lumini davant nostre el projecte humanitzador de Déu, i ens indiqui el camí que ens cal seguir.