Festa de Tots Sants (Anys A, B i C). "Feliços".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

64. Feliços. (... Feliços els perseguits pel fet de ser justos...).

Els Evangelis fan servir la paraula “feliços” sobretot en dos relats: aquest d’avui, festa de Tots Sants, de l’evangeli de Mateu, i el relat paral·lel de Lluc 6:20.

En altres ocasions en què es fa servir la paraula feliç o feliços, el seu significat resulta força evident. En canvi, en aquest dos relats, anomenats també “Les Benaurances”, l’ús d’aquesta paraula és tan sorprenent que pot provocar, fins i tot, una reacció adversa. Perquè anomenar “feliços” als pobres, als que estan de dol, als perseguits...  pot semblar una broma de mal gust.

Per entendre el relat de les Benaurances cal tenir en compte la finalitat dels Evangelis. Els Evangelis no són un tractat sobre sentiments humans (com la felicitat), ni un manual d’autoajuda (tan freqüents avui). Els Evangelis ens presenten una experiència d’humanitat a partir d’un home real i concret: Jesús de Natzaret. És una experiència d’humanitat oferta a tothom qui accepti ser humà i fer Humanitat com un do de Déu (Joan 19:35 i 21:24). Els Evangelis no fan teoria sobre les condicions per ser feliços, sinó que ens presenten la realitat concreta de la convivència humana des de la qual cadascú decideix quin sentit dóna a la seva existència.
Experimentem cada dia i de múltiples maneres que la realitat humana està marcada per una profunda divisió entre poderosos i oprimits, entre enriquits i empobrits, entre perseguidors i perseguits, entre tips i afamats, entre burletes i burlats,... Aquesta és la situació concreta en què es troba cadascú. I és des d’aquesta situació concreta que cadascú és invitat a “dissenyar” la seva pròpia vida.

Les Benaurances són un ensenyament, però són també una sentència. No és indiferent estar en un o altre dels dos grups. Només els qui es troben en el grup dels oprimits entren en el projecte d’amor de Déu (que per això es presenta també com un projecte alliberador). Per això se’ls anomena “feliços”, en el sentit d’afortunats o ben situats.
Els pobres no són feliços per ser pobres, sinó perquè formen part dels estimats per Déu. Els perseguits no són feliços per ser perseguits, sinó perquè estan en el grup dels estimats per Déu.

El relat de les Benaurances forma una gran inclusió amb l’escena paral·lela del Judici final (Mateu 25:31). Seria bo llegir les dues escenes juntes.

Així, doncs, “feliços”, en el relat de la Benaurances, no es refereix a una experiència subjectiva de felicitat, de plaer o de benestar, sinó a la situació objectiva en què es troba cada ésser humà davant Déu. “Tenia gana, i em vau donar menjar”. O bé: “Tenia gana i no em vau donar menjar”. Tots preguntaran: Quan va ser, això? I la resposta és la mateixa per a tothom: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (o deixàveu de fer-m’ho).

Diumenge 31. A. "Càtedra".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

177. Càtedra. (...us parlen des de la càtedra de Moisès...).

“Càtedra” és una paraula que ve del grec i significa cadira. Indica sobretot el seient del mestre que ensenya o del jutge que dicta sentència.
L’expressió càtedra de Moisès fa referència als qui havien d’ensenyar la Llei de Moisès i jutjar sobre el seu compliment.

Però, com diu el refrany, feta la llei feta la trampa.
L’Aliança de Déu amb el poble d’Israel té el seu origen, segons la Bíblia, en Déu, quan veu l’opressió del Poble i decideix intervenir per alliberar-lo (Èxode 3:7). Per fer-ho, Déu va escollir Moisès i va donar-li La Llei (Els deu Manaments) que assenyala com havia de ser la convivència en un Poble alliberat.

Donat que el motiu de la intervenció divina era fer sortir el Poble de la aquella situació de servitud, és ben legítim pensar que aquesta “elecció” de Déu, d’una manera o altra, s’estén a tots els Pobles oprimits. I cadascun en fa la seva experiència i la seva versió, escrita o oral.

Però l’experiència d’alliberament sovint resulta fallida. L’explicació és senzilla: els pobles oprimits solen incorporar tan íntimament la mentalitat dels seus opressors que, quan s’alliberen, imiten el comportament dels seus antics opressors. És a dir: en la distinció entre "opressors" i "oprimits", els oprimits pretenen sortir de l’opressió tornant-se com els opressors. D’alguna manera identifiquen “poble lliure” amb “poble dominant”, i per tant opressor. Aquesta nova opressió comença ja sobre els més dèbils del propi Poble, que així torna a quedar dividit en opressors i oprimits.

La Història demostra com n’és de difícil el camí de la Llibertat. Els Pobles oprimits anhelen ser “com els altres pobles”; és a dir: com els Pobles opressors. Però així només s’aconsegueix substituir uns opressors per uns altres. És alliçonador, en aquest punt, tenir presents els avisos dels Profetes quan les Tribus d’Israel van demanar tenir un rei “per ser com els altres Pobles” (1Samuel 8:1ss).

Substituir uns opressors per uns altres. Així va passar en l’antic Israel. Així ha passat i passa en tantíssims altres Pobles. Així ha passat fins i tot en l’Església: quan al s. IV va deixar de ser perseguida, aviat es tornà perseguidora.

En els Evangelis, Jesús denuncia aquesta trampa. A la càtedra de Moisès s’hi han assegut uns individus que s’han apoderat de la càtedra i l’han posada al servei del seu Poder. Jesús no critica, en un primer moment, la càtedra, però denuncia els qui l’ocupen.

Alliberar-se, sense caure en la temptació del Poder, és realment difícil. Ho ensenya la Història d’Israel i la Història d’una gran multitud de Pobles. En ocasió d'un cert alliberament, de seguida s’estableixen “càtedres” (avui en diem “Constitucions”) que proclamen la Llibertat, però que de seguida són segrestades pels Poderosos de torn, que les converteixen en eines de servitud.

En l’àmbit eclesiàstic existeixen les catedrals. S’anomenen així perquè el bisbe hi té la seva càtedra. Però sovint són, sobretot en els antics Països de Cristiandat, una exhibició de Poder per la seva magnificència imposant.

“Establir càtedra” comporta dividir la societat en mestres i alumnes; els que manen i els qui han d’obeir; els jutges i els jutjats; els qui poden parlar i els qui han d’escoltar...

Jesús diu clarament als seus seguidors: “Entre vosaltres no ha pas de ser així” (Mateu 20:26). “... vosaltres no us heu de fer dir mestres... ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra... ni us heu de fer dir guies... El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre”.

Segons els Evangelis, si es vol parlar de càtedra cal pensar exclusivament en la Creu i en els crucificats pel Poder, sigui religiós, civil o militar. Per als deixebles de Jesús, la Creu és l’única càtedra; i els crucificats són els únics autèntics "mestres i jutges" que ens ajuden a humanitzar la nostra vida.

 

Diumenge 30 A. "Manament".

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

176. Manament. (... el manament més gran de la Llei).

Fins fa poc temps, les Societats eren bàsicament religioses. En elles, d’una manera o altra, tot es fonamentava en Déu. Així, les normes per a la convivència, directament o indirecta, es convertien en manaments de Déu. Són famosos els “10 Manaments de la Llei de Déu” donats per Moisès a l’antic poble d’Israel, i que han arribat a nosaltres a través també del Cristianisme.

Amb tot, 10 Manaments són molts manaments per venir de Déu. Segurament es parlava de “10” per facilitar pedagògicament la seva memorització i recitació amb els 10 dits de la mà. Però, ja des dels temps més antics, aquests 10 manaments es resumien en dos: Estimar Déu i estimar els altres. Més encara: com que Déu no l’ha vist mai ningú, en la pràctica, aquestes dos manaments es concretaven en un de sol, considerant que estimar els altres és l’única manera d’estimar Déu.

De fet, sobretot en els escrits del Nou Testament, de diferents i variades maneres s’afirma que estimar els altres és tota la Llei (Gàlates 5,14).

Per això pot sorprendre la insistència de Jesús en la primacia del Primer Manament. Semblaria que si el primer manament es compleix practicant el segon, no caldria insistir tant en la seva importància. Sobretot avui dia que està apareixent una societat no-religiosa, semblaria oportú no parlar encara del primer manament (amor a Déu) i insistir més en el segon (amor als altres).

En teoria, això pot semblar correcte. Però la Bíblia, i en concret els Evangelis, no exposen una teoria, ni una doctrina abstracta, ni una llei jurídica, ni un humanisme ideològic. Els Evangelis, com tota la Bíblia, són fruit de la història real d’un Poble i d’unes Comunitats: de les seves fidelitats i de les seves infidelitats, de les seves virtuts i dels seus pecats, de la seva capacitat humanitzadora i de la seva capacitat deshumanitzadora.

Fruit d’aquesta història real i concreta, els Evangelis són ben conscients de la gran capacitat dels Humans per enganyar-se i enganyar.

Res tan fàcil de corrompre com això que en diem “amor als altres”. La Història humana ho ensenya tràgicament. Tots els innumerables i perversos dictadors que hi han hagut i encara hi ha, deien i diuen que actuen per “amor a la Humanitat” o per “amor al Poble”. No obstant això, aquests seus “amors” els han portat i els porten a cometre crims tan horribles que avergonyeixen l’espècie humana.

I no solament els perversos dictadors. La Història humana ensenya que, si es donen les circumstàncies adients, pot aparèixer un gran o petit dictador en la persona menys pensada.

És el "primer manament" el que ens mou (i obliga) a “reprimir” el dictador que portem a dintre. “Estimar Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament” té una primera conseqüència en nosaltres mateixos: adonar-nos que no som déus per als altres; que no som el criteri del Bé i del Mal (Gènesi 3:22). Estimar Déu com a únic absolut significa reconèixer-lo reflectit en cada ésser humà. Cada un dels humans és vist com la imatge de Déu que hem de respectar, venerar i estimar.

Això mateix es pot dir amb llenguatge no-religiós. El "primer manament" és aquella actitud moral que la consciència humana ens imposa com un imperatiu categòric que ens diu: Els altres no són un mitjà sinó un fi en si mateixos. Ningú no és superior a ningú. Ningú no és inferior a ningú.
Davant cada ésser humà, la consciència ens demana una actitud de respecte a la seva alteritat. Veure en ell un absolut per nosaltres.

En el llenguatge religiós en direm amor a Déu; en llenguatge laic en direm imperatiu categòric o altres expressions. Són maneres diferents per a assumir i ser coherents amb la nostra contingència, que és un sentiment d'experiència directa en la mesura que anem prenent consciència de nosaltres mateixos. No som l'absolut per a ningú. I, a la vegada, tot humà fa present "l'absolut" que ens cal respectar. 

Tot això no és una conclusió de l'Ètica, o del Dret positiu, o de la Moral,... És una evidència des d'una actitud noble i de generositat que es va adquirint progressivament, si ho decidim... 

Diumenge 29è. A. "Cèsar".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

175. Cèsar.  (... retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu).

Aquesta sentència de Jesús s’ha fet cèlebre i és repetida en moltes ocasions. Tal com s’entén habitualment, resulta còmoda, però se li fa dir exactament el contrari d’allò que l’Evangeli vol significar.

Hi ha sobretot dues interpretacions equivocades:

Una interpretació equivocada:  
És equivocat entendre aquestes paraules com si Jesús ens situés davant dues realitats (Déu i el Cèsar) i ens digués que hem de donar a cadascuna allò que li pertoca: al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu.

No hi ha dues realitats. No hi ha dos “Regnes” cadascun amb les seves coses. Els humans formem una única Humanitat que existeix formant diferents Pobles i Cultures, i amb una convivència que es mou entre dos extrems oposats que, en aquest relat, venen significats per “El Cèsar” i per “Déu”.

En aquesta sentència el Cèsar significa el Poder deshumanitzador, l’Imperi, una convivència jerarquitzada, amb dominants i dominats, amb poderosos i sotmesos, amb uns que paguen tributs i uns altres que els cobren,...

A l’altre extrem hi ha el projecte humanitzador de Déu, que es va realitzant amb una convivència basada en el respecte fraternal i en el servei mutu. Un servei mutu fet des d’una Llibertat creativa i generosa.

Són dos extrems oposats. Si t’acostes a un, t’apartes de l’altre. Cada persona i cada grup de persones va decidint a quin dels dos extrems vol acostar-se, encara que, d’entrada, tots comencem situats de moltes maneres en l’extrem “del Cèsar”, sotmesos als seus tributs.

El Regne del Cèsar existeix des que els humans van "menjar del fruit de l’arbre del coneixement (decisió) del Bé i del Mal" (que sol prendre forma de "Llei") (Gènesi 2,16 i 3,1ss).
En canvi, el Regne de Déu l’anem construint canviant les relacions de Domini per relacions de Servei en l’amor. El Regne de Déu és la mateixa convivència humana amb la qual anem fent Humanitat i ens ens humanitzem.

Qui opti pel Cèsar, haurà de pagar tribut al Cèsar.
Qui opti per Déu, inicia un alliberament que l’anirà “independitzant” del Cèsar. Però sabent que els Cèsars continuaran reclamant-li i exigint-li els tributs.

Per això aquesta opció és tan difícil per als rics que pretenen continuar essent rics, ja que les seves riqueses pertanyen al Cèsar (Mateu 19,23). Cal aplicar també aquí aquella altra sentència de Jesús: No podeu servir a dos Senyors (Mateu 6:24).

Una altra interpretació equivocada:
Entre nosaltres és freqüent considerar “del Cèsar” allò que correspon a la Política o a la vida civil, i “de Déu” allò que correspon a la Religió (o a l’Església en el nostre cas).

Aquesta distinció entre Estat i Església com si fossin dues societats independents i paral·leles manté aquella "Situació de Cristiandat" que entre nosaltres va començar ja al segle IV i que ha durat fins als nostres dies. Avui, entre nosaltres, sortosament sembla superada. Amb tot, en queden importants i significatives relíquies.
De fet, ens costa fins i tot imaginar com podrà ser una Església de no-cristiandat.

Dintre la mentalitat de Cristiandat (que avui dia no s’ha de mantenir, però que encara és molt present), caldria dir que és ben possible “ser de Déu” en el camp de la Política. Quan un ciutadà, potser sense cap referència a la Religió, exclou del seu horitzó el Poder i el culte al Poder, i es dedica a fer humanitat des d’una actitud de Servei generós, està donant a Déu allò que és de Déu.

Igualment dintre la mentalitat de Cristiandat (que avui dia no s’ha de mantenir, però que encara és molt present) caldria dir que és ben possible “ser del Cèsar” en el camp de la Religió. De fet, aquest ha estat el gran mal de la Situació de Cristiandat. Encara avui, l’estructura jerarquitzada de l’Església i allò que l’acompanya són més cosa del Cèsar que cosa de Déu.

 

Diumenge 28 A. "Vestit".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

174. Vestit. (Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa?).

El vestit manifesta la identitat social d’una persona. Això era més important en temps de Jesús que avui dia. Avui, entre nosaltres, és més important la identitat individual que la social. Això té avantatges i inconvenients, però, en tot cas, va així.

En temps de Jesús la identitat social expressada pel vestit era tan forta que no era imaginable un pobre vestint-se com els rics. I si un ric es vestia com un pobre era per dissimular alguna cosa. El vestit era un llenguatge. També ho és avui, però té més connexió amb la llibertat individual que amb la realitat social. Avui la identitat social té altres llenguatges més sofisticats.

En la Bíblia també és significatiu el binomi nuesa/vestit. Així, per exemple, d’Adam i Eva es diu que anaven nus. I només el pecat converteix la seva nuesa en “problema”. Per això van fer-se faldars per cobrir-se (Gènesi 3,7).
La nuesa significava la innocència original. Segurament, quan els Evangelis parlen de Jesús despullat a la Creu (Mateu 27,35. "Es repartiren els seus vestits"), volen evocar la recuperació de la innocència original en el nou Adam.

En els relats de la Transfiguració es fa notar que els vestits de Jesús eren resplendents com la neu o com la llum. El blanc resplendent s’associava amb la Divinitat (Mateu 17,2  Marc 9,2  Lluc 9,29). Per això també els vestits dels que anuncien la Resurrecció de Jesús són blancs com la neu (Mateu 28,3   Lluc 24,4  Joan 20,12). 

En canvi, quan els Evangelis parlen de Jesús Ressuscitat, ja no parlen del vestit. Allò que permet identificar-lo són els senyals de la crucifixió: els forats de les mans i els peus (Lluc 24,39), o l’obertura del costat (Joan 20,20).
És que el Ressuscitat està més enllà del llenguatge social i es situa en el camp de la fe personal. Només des de la fe es “veu” el Ressuscitat, i se’l veu reflectit des dels crucificats de cada moment.  

En la paràbola que hem llegit sorprèn la violenta reacció del Rei davant el comensal que, en el banquet de noces del fill, no portava el vestit de festa.

Evidentment aquí “vestit de festa” no vol significar la roba d’aquell comensal. El Missal tradueix dient “vestit de festa”, però l'original grec diu “vestit de noces”. Aquest detall és important.
El convit no és un àpat qualsevol sinó el banquet de les noces del fill del Rei. Però la núbia no hi apareix enlloc. On és? Qui és? Evidentment serà algú que "porti vestit de noces”...
Tal com està fet el "relat", no resulta difícil deduir que, en aquest banquet de les noces del fill, la “núbia” són precisament els convidats (la Humanitat), que són els qui porten “vestit nupcial”.

Aquesta paràbola és una al·legoria de la Nova Aliança amb la Humanitat, que "acompleix" l'Aliança preparatòria amb el Poble d'Israel. 

Els “primers convidats” (el Poble Elegit) no hi van voler  anar (Mateu 22,3). Això fa que la invitació passi “a tothom que trobeu”. “I la sala del banquet (literalment: la sala de noces) es va omplir de convidats.

L’Aliança és el do que Déu ofereix als Humans. Cada un dels humans pot acceptar-la o no. Però compte: no acceptar-la significa “quedar-se fora”. I a “fora” no hi ha res de res.
No existeix una alternativa. Per als Humans, o sala de noces o no-res.
Entrar a la sala de noces significa acceptar i gaudir de la festa amb el Rei i amb tots els comensals. Aquest és el vestit de noces que és indispensable portar.

Diumenge 27è.A. "Hereu".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

 

173. Hereu. (Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat).

La paràbola que Jesús exposa als grans sacerdots i notables del poble és realment tràgica. Una vegada més, Jesús (l’Home) anuncia la seva mort; però aquí no parla de resurrecció (com ho fa quan parla als deixebles) sinó que anuncia què passarà als qui, matant l’hereu, pensaven convertir-se en els amos de la Vinya: “Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema”.

La paràbola és una al·legoria. Per copsar tot el significat d’aquesta al·legoria ens cal passar de l’experiència d’Israel com a Poble Elegit al procés global d’Humanització. Ara la vinya és tota la Humanitat. Els grans Sacerdots i Notables són els Poderosos de cada lloc i moment que pretenen fer-se els amos de la “vinya” matant l’hereu. L’Hereu és Jesús, fill de David i fill de l’Home. Els fruits a recollir són el conjunt de la Humanitat que, anyada rere anyada, es va construint.

Els Poderosos maten l’Hereu aplicant la sentència: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19:7).

Els humans vivim convivint. Per a la convivència ens donem unes lleis que en les societats religioses es fonamenten, en últim terme, en la voluntat de Déu, i en les societats democràtiques es fonamenten en la voluntat del Poble.
Però tant en un cas com en l’altre, sempre apareixen els Poderosos. Els Poderosos són tots aquells que s’apropien de les lleis existents o en fan de noves, posant-les al servei dels seus interessos. Ells diran que actuen “per complir la voluntat de Déu” o per “servir el Poble”, però, abans, ja hauran decidit quin és el “seu Déu” o quin és el “poble” que diuen servir. Decideixen qui és “poble” i qui no.

Segrestada la Llei, la Llei esdevé el problema. I és legalment insoluble. Només queda l’exhibició i ús de la força.

L’Evangeli de Mateu va ser escrit quan Jerusalem i el seu Temple ja havien estat destruïts per les tropes de l’Imperi romà (Any 70 de la nostra era). ¿Com és que l’evangelista posi en boca de Jesús aquesta terrible paràbola quan ja no existien ni els grans sacerdots ni els Poderosos de Jerusalem?

La finalitat de la paràbola sembla clara. Segons la tradició profètica dels Jueus, quan el Poble elegit patia alguna desgràcia, aquesta era vista com un senyal de Déu per corregir alguna infidelitat important.
La destrucció de la Ciutat Santa i del seu Temple Sant havien provocat gravíssims interrogants a la fe d’Israel: ¿Qui havia estat infidel a l’Aliança: Jesús, enfrontant-se a les Autoritats, o les Autoritats condemnant i matant Jesús? ¿Era, Jesús, realment el Messies?

Els Poderosos ja havien decidit que Jesús era un fals messies. Per això “havien de fer el que van fer”: matar-lo i que servís d’escarment. També calia perseguir i castigar els seus seguidors. Eren il·legals!

Però els Deixebles estaven segurs que Jesús és l’Home. Ell encarna realment el Messies. I amb la seva vinguda, s’obria una nova etapa en què el “Poble Elegit” era ja tota la Humanitat. Amb l’arribada del Messies, Israel com a Poble elegit, la seva Llei i el seu Temple, havia acabat la seva missió preparatòria. Amb Jesús començava una nova etapa, la nova i definitiva Aliança promesa pels Profetes, que els Poderosos volen evitar sigui com sigui.

L’Home-Jesús és l’hereu. Hereu del Poble d’Israel (fill de Josep, fill de David, fill d’Abraham. Mateu 1,1ss), i hereu de la Humanitat (fill de Maria, la nova Eva).

Com a fill de David i com a fill de la Humanitat, Jesús hereta totes les Promeses, i inaugura el Nou Regne. Un Regne que ja no està basat en el Poder ni en la Llei, ni en la missió un Poble determinat, sinó que és un Regne universal, obert a tothom. Per entrar-hi només cal acceptar de ser humà i fer Humanitat, amb tots i per a tots.

En Jesús, fill de l’Home, tots els humans esdevenim cohereus seus, germans els uns dels altres i fills de Déu. Qui se situï per sobre dels altres (o per sota!), queda fora del Regne de Déu.