Diumenge 29è. A. "retorneu al Cèsar".

"...retorneu al Cèsar..."

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen: «Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

...retorneu al Cèsar.  (... retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu).

Aquesta sentència de Jesús s’ha fet cèlebre, i és repetida en moltes ocasions. Tal com s’entén habitualment, se li fa dir exactament el contrari d’allò que l’Evangeli vol significar. Per això resulta tan "còmoda"...

2 Interpretacions evangèlicament equivocades.
   
1ª. És equivocat entendre aquestes paraules com si Jesús ens situés davant dues realitats (Déu i el Cèsar) i ens digués que hem de donar a cadascuna allò que li pertoca: al Cèsar, allò que és del Cèsar; i a Déu, allò que és de Déu.

Però no hi ha dues realitats. No hi ha dos “Regnes” cadascun amb les seves normes.

Els humans formem una única Humanitat, que existeix formant diferents Pobles i Cultures, i amb convivències que es mouen entre dos extrems oposats que, en aquest relat, venen significats per el “Cèsar” i “Déu”.

El "Cèsar" significa el Poder deshumanitzador. 
L’Imperi; amb una "convivència" jerarquitzada, amb dominants i dominats, amb poderosos i sotmesos, amb uns que imposen tributs i altres que els han de pagar...

A l'extrem oposat hi ha el projecte humanitzador de Déu, que es va realitzant en una "convivència" de servei mutu, basada en un respecte fraternal. Un servei mutu fet des d’una Llibertat creativa i generosa.

Són dos extrems oposats. Si t’acostes a l'un, t’apartes de l’altre. 
Cada persona i cada grup de persones va escollint a quin extrem vol acostar-se, encara que, d’entrada, tots comencem situats de diferents maneres en l’extrem “del Cèsar”, sotmesos als seus "tributs".

El "regne del Cèsar" existeix des que els humans van "menjar del fruit de l’arbre del coneixement (decisió) del Bé i del Mal", que sol prendre forma de "Llei" (Gènesi 2,16 i 3,1ss).

Però se'ns ofereix la possibilitat de canviar...
El "Regne de Déu" l’anem construint a mesura que ens esforcem per anar canviant les relacions de Domini en què ens trobem inicialment per relacions de servei mutu en l’amor.
El Regne de Déu va sorgint en la mateixa convivència humana en la qual ens anem humanitzant tot fent Humanitat.

Qui opti pel Cèsar, haurà de pagar els tributs que el Cèsar reclama.
Qui opti per Déu, inicia un alliberament que l’anirà “independitzant” del Cèsar. Però sabent que "els Cèsars" continuaran reclamant-li i exigint-li "tributs".

Per això aquesta opció és tan difícil per als rics, perquè solen pretendre de continuar essent "rics", però les "seves" riqueses, de fet, pertanyen al Cèsar (Mateu 19,23). Aquí cal tenir en compte aquella sentència de Jesús: No podeu servir a dos "senyors" (Mateu 6:24).

2ª. interpretació equivocada.
Entre nosaltres és freqüent considerar que “pertany al Cèsar” allò que correspon a la Política (la vida civil) i “pertany a Déu” allò que correspon a la Religió (l’Església en el nostre cas).

Aquesta distinció entre "Estat" i "Església" com si fossin dues societats independents i paral·leles manté aquella "Situació de Cristiandat" que, entre nosaltres va començar ja al segle IV, i que ha durat fins als nostres dies.
Però, en realitat, es tracta d'una única societat sotmesa a dos "Poders", és a dir, a dos "Cèsars" que rivalitzen entre ells per imposar-se l'un a l'altre: un en nom de Déu, l'altre en nom de la pròpia "força"...
Ja es veu fàcilment que, en aquest cas, l'ús del "nom de Déu" té sobretot caràcter blasfem... 

Avui, entre nosaltres, sembla que, sortosament, aquesta "situació de cristiandat" es va superant. Amb tot, en queden importants i significatives relíquies. De fet, ens costa fins i tot "saber imaginar" com podria ser una "Església" de no-cristiandat.

Cal reconèixer que, en la situació de Cristiandat era i és possible “ser de Déu”, tot i estar en el camp de la Política.
Quan un ciutadà, potser sense cap referència a la Religió, exclou del seu horitzó el "Poder" i el "culte al Poder", i fa Humanitat amb actitud de Servei generós, està "donant a Déu" allò que és de Déu.

Igualment, dintre la situació de Cristiandat és possible “ser del Cèsar” tot i estar en el camp de la Religió.
De fet, aquest ha estat i és el "pecat" de la Situació de Cristiandat. I encara avui, l’estructura jerarquitzada de l’Església, amb tot allò que l’acompanya, són més cosa del Cèsar que no pas cosa de Déu.