diumenge, 22 d’octubre de 2017

Diumenge 30 A. "Manament".




ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 22:34-40).
En aquell temps,
quan els fariseus s’assabentaren
que Jesús havia fet callar els saduceus,
es tornaren a reunir,
i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,
li va fer aquesta pregunta:
«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»
Jesús li contestà:
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima, amb tot el pensament.
Aquest és el manament més gran i el primer de tots.
El segon és molt semblant:
Estima els altres com a tu mateix.
Tots els manaments escrits
en els llibres de la Llei i dels Profetes
vénen d’aquests dos.»

176. Manament. (... el manament més gran de la Llei).
Fins fa poc temps, les Societats eren bàsicament religioses. En elles, d’una manera o altra, tot es fonamentava en Déu. Així, les normes per a la convivència, directament o indirecta, es convertien en manaments de Déu. Són famosos els “10 Manaments de la Llei de Déu” donats per Moisès a l’antic poble d’Israel, i que han arribat a nosaltres a través del Cristianisme.
Amb tot, 10 Manaments són molts manaments per venir de Déu. Segurament es parlava de “10” per facilitar la seva memorització i recitació amb els 10 dits de la mà. Però, ja des dels temps més antics, aquests 10 manaments es resumien en dos: Estimar Déu i estimar els altres. Més encara: com que Déu no l’ha vist mai ningú, en la pràctica, aquestes dos manaments es concretaven en un de sol, considerant que estimar els altres és l’única manera d’estimar Déu.
De fet, sobretot en els escrits del Nou Testament, de diferents i variades maneres s’afirma que estimar els altres és tota la Llei (Gàlates 5,14).
Per això pot sorprendre la insistència de Jesús en la primacia del Primer Manament. Semblaria que si el primer manament es compleix practicant el segon, no caldria insistir tant en la seva importància. Sobretot avui dia que està apareixent una societat no-religiosa, semblaria oportú ja no parlar del primer manament (amor a Déu) i insistir més en el segon (amor als altres).
En teoria, això pot semblar correcte. Però la Bíblia, i en concret els Evangelis, no exposen una teoria, ni una doctrina abstracta, ni una llei jurídica, ni un humanisme ideològic. Els Evangelis, com tota la Bíblia, són fruit de la història real d’un Poble i d’unes Comunitats: de les seves fidelitats i de les seves infidelitats, de les seves virtuts i dels seus pecats, de la seva capacitat humanitzadora i de la seva capacitat deshumanitzadora.
Fruit d’aquesta història real i concreta, els Evangelis són ben conscients de la gran capacitat dels Humans per enganyar-se i enganyar.
Res tan fàcil de corrompre com això que en diem “amor als altres”. La Història humana ho ensenya tràgicament. Tots els innumerables i perversos dictadors que hi han hagut i encara hi ha, deien i diuen que actuen per “amor a la Humanitat” o per “amor al Poble”. No obstant això, aquests seus “amors” els han portat i els porten a cometre crims tan horribles que avergonyeixen l’espècie humana.
I no solament els perversos dictadors. La Història humana ensenya que, si es donen les circumstàncies adients, pot aparèixer un gran o petit dictador en la persona menys pensada.
El primer manament obliga a “reprimir” el dictador que portem a dintre. “Estimar Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament” té una primera conseqüència en nosaltres mateixos: adonar-nos que no som déus per als altres; que no som criteri del Bé i del Mal (Gènesi 3:22). Estimar Déu com a únic absolut significa reconèixer-lo reflectit en cada ésser humà. Cada un dels humans és vist com a imatge de Déu que hem de respectar, venerar i estimar.
Això mateix es pot dir amb llenguatge no-religiós. El primer manament és aquella actitud moral que la consciència humana ens imposa com un imperatiu categòric que ens diu: Els altres no són un mitjà sinó un fi en si mateixos. Ningú no és superior a ningú. Ningú no és inferior a ningú.
Davant cada ésser humà, la consciència ens demana una actitud de respecte a la seva alteritat. Veure en ell un absolut per nosaltres.
En llenguatge religiós en direm amor a Déu; en llenguatge laic en direm imperatiu categòric o altres expressions. Són maneres diferents per a indicar una mateixa noble i deguda actitud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada