diumenge, 29 d’octubre del 2017

Diumenge 31. A. "Càtedra".



ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI (Mateu 23,1-12)
En aquell temps,
Jesús digué a la gent i als deixebles:
«Els mestres de la Llei i els fariseus
us parlen des de la càtedra de Moisès:
compliu i observeu tot el que us manen,
però no feu com ells, perquè diuen i no fan.
Preparen farcells pesadíssims
i els carreguen a les espatlles dels altres,
però ells no volen ni moure’ls amb el dit.
En tot obren per fer-se veure de la gent.
Per això es fan ben grosses les filactèries,
i les borles, ben llargues;
els agrada d’ocupar els primers llocs a taula
i els primers seients a les sinagogues,
i que la gent els saludi a les places
i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.
Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,
perquè, de mestre, només en teniu un,
i tots vosaltres sou germans;
ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,
perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;
ni us heu de fer dir guies,
perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.
El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.
Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,
però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

177. Càtedra. (...us parlen des de la càtedra de Moisès...).
“Càtedra” és una paraula que ve del grec i significa cadira. Indica sobretot el seient del mestre que ensenya o del jutge que dicta sentència.
L’expressió càtedra de Moisès fa referència als qui havien d’ensenyar la Llei de Moisès i jutjar sobre el seu compliment.
Però, com diu el refrany, feta la llei feta la trampa.
L’Aliança de Déu amb el poble d’Israel té el seu origen, segons la Bíblia, en Déu, quan veu l’opressió del Poble i decideix intervenir per alliberar-lo (Èxode 3:7). Per fer-ho, Déu va escollir Moisès i va donar-li La Llei (Els deu Manaments) que assenyala com havia de ser la convivència en un Poble alliberat.

Donat que el motiu de la intervenció divina era fer sortir el Poble de la aquella situació de servitud, és ben legítim pensar que aquesta “elecció” de Déu, d’una manera o altra, s’estén a tots els Pobles oprimits. I cadascun en fa la seva experiència i la seva versió, escrita o oral.
Però l’experiència d’alliberament sovint resulta fallida. L’explicació és senzilla: els pobles oprimits solen incorporar tan íntimament la mentalitat dels seus opressors que, quan s’alliberen, imiten el comportament dels seus antics opressors. És a dir: en la distinció entre "opressors" i "oprimits", els oprimits pretenen sortir de l’opressió tornant-se com els opressors. D’alguna manera identifiquen “poble lliure” amb “poble dominant”, i per tant opressor. Aquesta nova opressió comença ja sobre els més dèbils del propi Poble, que així torna a quedar dividit en opressors i oprimits.
La Història demostra com n’és de difícil el camí de la Llibertat. Els Pobles oprimits anhelen ser “com els altres pobles”; és a dir: com els Pobles opressors. Però així només s’aconsegueix substituir uns opressors per uns altres. És alliçonador, en aquest punt, tenir presents els avisos dels Profetes quan les Tribus d’Israel van demanar tenir un rei “per ser com els altres Pobles” (1Samuel 8:1ss).
Substituir uns opressors per uns altres. Així va passar en l’antic Israel. Així ha passat i passa en tantíssims altres Pobles. Així ha passat fins i tot en l’Església: quan al s. IV va deixar de ser perseguida, aviat es tornà perseguidora.
En els Evangelis, Jesús denuncia aquesta trampa. A la càtedra de Moisès s’hi han assegut uns individus que s’han apoderat de la càtedra i l’han posada al servei del seu Poder. Jesús no critica, en un primer moment, la càtedra, però denuncia els qui l’ocupen.
Alliberar-se, sense caure en la temptació del Poder, és realment difícil. Ho ensenya la Història d’Israel i la Història d’una gran multitud de Pobles. En ocasió d'un cert alliberament, de seguida s’estableixen “càtedres” (avui en diem “Constitucions”) que proclamen la Llibertat, però que de seguida són segrestades pels Poderosos de torn, que les converteixen en eines de servitud.
En l’àmbit eclesiàstic existeixen les catedrals. S’anomenen així perquè el bisbe hi té la seva càtedra. Però sovint són, sobretot en els antics Països de Cristiandat, una exhibició de Poder per la seva magnificència imposant.

Establir càtedra” comporta dividir la societat en mestres i alumnes; els que manen i els qui han d’obeir; els jutges i els jutjats; els qui poden parlar i els qui han d’escoltar...
Jesús diu clarament als seus seguidors: “Entre vosaltres no ha pas de ser així” (Mateu 20:26). “... vosaltres no us heu de fer dir mestres... ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra... ni us heu de fer dir guies... El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre”.
Segons els Evangelis, si es vol parlar de càtedra cal pensar exclusivament en la Creu i en els crucificats pel Poder, sigui religiós, civil o militar. Per als deixebles de Jesús, la Creu és l’única càtedra; i els crucificats són els únics autèntics "mestres jutges" que ens ajuden a humanitzar la nostra vida.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada