Festa de Tots Sants (Anys A, B i C). "Feliços".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

64. Feliços. (... Feliços els perseguits pel fet de ser justos...).

Els Evangelis fan servir la paraula “feliços” sobretot en dos relats: aquest d’avui, festa de Tots Sants, de l’evangeli de Mateu, i el relat paral·lel de Lluc 6:20.

En altres ocasions en què es fa servir la paraula feliç o feliços, el seu significat resulta força evident. En canvi, en aquest dos relats, anomenats també “Les Benaurances”, l’ús d’aquesta paraula és tan sorprenent que pot provocar, fins i tot, una reacció adversa. Perquè anomenar “feliços” als pobres, als que estan de dol, als perseguits...  pot semblar una broma de mal gust.

Per entendre el relat de les Benaurances cal tenir en compte la finalitat dels Evangelis. Els Evangelis no són un tractat sobre sentiments humans (com la felicitat), ni un manual d’autoajuda (tan freqüents avui). Els Evangelis ens presenten una experiència d’humanitat a partir d’un home real i concret: Jesús de Natzaret. És una experiència d’humanitat oferta a tothom qui accepti ser humà i fer Humanitat com un do de Déu (Joan 19:35 i 21:24). Els Evangelis no fan teoria sobre les condicions per ser feliços, sinó que ens presenten la realitat concreta de la convivència humana des de la qual cadascú decideix quin sentit dóna a la seva existència.
Experimentem cada dia i de múltiples maneres que la realitat humana està marcada per una profunda divisió entre poderosos i oprimits, entre enriquits i empobrits, entre perseguidors i perseguits, entre tips i afamats, entre burletes i burlats,... Aquesta és la situació concreta en què es troba cadascú. I és des d’aquesta situació concreta que cadascú és invitat a “dissenyar” la seva pròpia vida.

Les Benaurances són un ensenyament, però són també una sentència. No és indiferent estar en un o altre dels dos grups. Només els qui es troben en el grup dels oprimits entren en el projecte d’amor de Déu (que per això es presenta també com un projecte alliberador). Per això se’ls anomena “feliços”, en el sentit d’afortunats o ben situats.
Els pobres no són feliços per ser pobres, sinó perquè formen part dels estimats per Déu. Els perseguits no són feliços per ser perseguits, sinó perquè estan en el grup dels estimats per Déu.

El relat de les Benaurances forma una gran inclusió amb l’escena paral·lela del Judici final (Mateu 25:31). Seria bo llegir les dues escenes juntes.

Així, doncs, “feliços”, en el relat de la Benaurances, no es refereix a una experiència subjectiva de felicitat, de plaer o de benestar, sinó a la situació objectiva en què es troba cada ésser humà davant Déu. “Tenia gana, i em vau donar menjar”. O bé: “Tenia gana i no em vau donar menjar”. Tots preguntaran: Quan va ser, això? I la resposta és la mateixa per a tothom: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (o deixàveu de fer-m’ho).