5è. Diumenge. Any C. "Barca".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 5,1-11).

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús

per escoltar la paraula de Déu.

Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret,

veié dues barques a la platja.

Els pescadors n’havien baixat

i rentaven les xarxes.

Pujà en una de les barques, que era de Simó,

li demanà que l’apartés una mica de terra,

s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó:

«Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.»

Simó li respongué:

«Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit

i no hem pescat res,

però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.»

Així que ho feren agafaren tant de peix

que les xarxes s’esquinçaven.

Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca

que vinguessin a ajudar-los.

Ells hi anaren,

i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.

Simó Pere, en veure això,

es llançà als genolls de Jesús i li deia:

«Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.»

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell

no se sabien avenir d’una pesca com aquella.

Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu,

que eren socis de Simó.

Però Jesús digué a Simó:

«No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.»

Llavors tornaren a terra les barques,

ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

81. Barca. (Jesús ... pujà en una de les barques, que era de Simó,...).

Galilea és un país centrat en el seu llac. És lògic, doncs, que les barques hi tinguin un gran simbolisme. Una barca serveix per anar a pescar, per passar a l’altra riba o, simplement, per gaudir del plaer de passejar-se per l’aigua sense ser-hi engolit. En aquest últim cas, la barca salva de l’aigua.

També cal tenir en compte que la majoria de gent que vivia al voltant del llac eren Jueus. Per tant, en la seva mitologia hi havia la Sortida d’Egipte (Èxode) travessant el Mar Roig. Aquesta “travessia”, però, es va fer sense barques, a peu eixut (Èxode 14:15). Cal tenir en compte aquest punt.

Els Evangelis recullen aquest doble simbolisme quan parlen de “barques”. En un primer moment, la barca salva de ser engolits; però la travessia de debò es fa sense barca. És a dir: hi ha un segon moment en què cal deixar la barca. (→ Mateu 14:28.  També Joan 21:7).

Els Evangelis descriuen aquest procés servint-se de la figura de Simó, anomenat Pere (pedra). Ens presenten aquest deixeble estretament vinculat a la seva barca. La presència de Jesús a la barca de Pere té per objectiu precisament alliberar-lo de la "seva" barca. Ell s’hi resisteix. L’abundància de pesca trenca les xarxes i enfonsa les barques. Pere, fins i tot, hi descobreix la mà de Déu; però, abans d’abandonar la seva barca, demana a Jesús que s’allunyi d’ell. Se li llança als genolls per apartar-lo. (Notem el diferent significat de “llançar-se als genolls” i de “llançar-se als peus”).
Amb tot, Pere acabarà deixant la barca.

Aquesta escena, posada als inicis de la predicació de Jesús, prefigura tot el procés de deixar la barca. A Pere li costarà molt deixar la seva barca, és a dir: la seva ideologia, viscuda i alimentada per la pertinença a un grup que la genera i la manté.
La “barca” pot representar la pròpia sinagoga, o la pròpia església, o la pròpia religió, la secta, el partit polític, el sindicat, la nació, el club,...

En el llenguatge de l’evangeli d’avui, el procés de deixar la barca comporta canviar de feina: deixar de “pescar peixos” (clients, fidels, prosèlits, seguidors, addictes, partidaris,...) per dedicar-se a “pescar homes”. Aquí pescar homes significa salvar-los de tot allò en què estem engolits, negats, atrapats, enganxats, entrampats,...

A Pere li costarà fer aquest canvi perquè està molt lligat a la seva barca. Jesús l’advertirà just abans de la seva gran negació: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat,... (Lluc 22:31). Lluc no ens presentarà la resposta positiva de Pere fins en el seu segon Volum (Els Fets dels Apòstols), quan Pere "marxi definitivament" (èxode) de la seva barca (Fets 12:17).
L’Evangeli de Joan ho dirà en una espècie de “capítol afegit”, al final de tot, quan, per tres vegades, Pere haurà de corregir les tres negacions anteriors. Només llavors Jesús podrà dir-li: Segueix-me. (Joan 21:19)

Simó Pere representa tants i tants seguidors de Jesús “embarcats”, als quals la vinculació a la seva barca impedeix de seguir Jesús fins al final. És a dir: fins a veure’l i servir-lo en cada ésser humà que necessita ser alliberat. Notem que, en l’Evangeli de Joan, en la última trobada amb Jesús, Pere no sap que aquell “home” és Jesús. A pesar d’això, en fa cas (Joan 21:4). (Llegiu tot el capítol 21 de l'Evangeli de Joan).

4rt. Diumenge C. "Compliment".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

En aquell temps,

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

80. Compliment. («Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»).

Tota vida comença petita; i la seva primera activitat és créixer.
La vida humana comença també absolutament dependent de les persones que en tenen cura; sense l’ajuda exterior seria del tot inviable.

L’ajuda que rebem els humans des que naixem, si és correcta, va orientada a fer-nos créixer fins esdevenir capaços de decidir i dirigir la nostra pròpia vida. Som cridats a ser persones. La filosofia clàssica definia “persona” com l’ésser que és autor de si mateix. Ser persona inclou ser independent i lliure per fer i dirigir la pròpia vida.

Les persones de qui inicialment depèn una altra vida humana no poden tenir envers ella els seus propis projectes. No han de formar (donar forma) sinó educar (fer sortir el que, en germen, ja hi ha dintre). La feina de l’educador és ajudar l’educand a desenvolupar les seves pròpies capacitats de manera que arribi a poder decidir, ell mateix, els seus propis horitzons i la manera d’aconseguir-los.

Per això la vida humana té forma de projecte; i, l’educació té forma de promesa. Projecte i promesa troben el seu compliment en la maduresa. Aquesta comporta haver desenvolupat suficientment les pròpies capacitats i haver superat les limitacions inherents als inicis.

Això que passa amb les persones, d’alguna manera també passa amb els pobles. Un Poble no és un simple conglomerat d’individus. Un Poble està format per persones que, normalment a través d'anys de convivència, han anat creant un estil de vida propi amb horitzons compartits.

En el relat d’avui Jesús torna al seu poble de Natzaret. Aquí, Natzaret representa tot el Poble d’Israel. Israel va ser sempre un Poble petit, sovint dominat pels Pobles veïns, més poderosos. Com a Poble, els Profetes (Educadors) l’havien fet conscient de les seves capacitats i de la seva missió en la Història de la Humanitat. Jesús llegeix amb solemnitat les promeses dels Profetes, i després diu: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Els Evangelis ens presenten Jesús com aquell en qui es compleixen les Promeses. “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”, dirà Mateu (4:17). “S’ha complert el temps”, dirà Marc (1:15). “Se li van complir els dies”, dirà Lluc d'Elisabet (1,57), i també de Maria, mare del Primogènit de la Humanitat (Lluc 2:6). “Tot s’ha acomplert”, Joan posarà en boca de Jesús mateix (Joan 19:30).
Jesús marca l'inici de la maduresa en Humanitat.

La Història humana està feta de projecte i realització; de promesa i acompliment; de infantesa i edat adulta.
En la persona concreta de Jesús, els Evangelis ens ofereixen una radiografia de la Història de la Humanitat: creixement i maduresa.

Pot sorprendre que els conciutadans de Jesús s’escandalitzin d’ell. Però és normal: la Maduresa no és comprensible des de la Infantesa. La Llibertat no és comprensible des de l’Esclavitud. L’Amor no és comprensible des de l’Egoisme. La Comunió no és comprensible ni acceptable des del Poder engendrat per l’individualisme. Les Promeses es van entenent només en la mesura que es van acomplint.

En Jesús, podem veure acomplertes les esperances de la Humanitat; però només en la mesura que anem avançant (creixent) i seguint el seu camí. La vida adulta no arriba per un simple coneixement teòric; cal fer-ne l’experiència. Per això cada promesa demana un acompliment, i cada acompliment genera una nova (comprensió de la) promesa, fins a l’acompliment total, que, de moment, no podem ni imaginar fins a on ens portarà. “... que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu” (Efesis 3:19).

Els Evangelis Sinòptics ofereixen un relat sorprenent: un home ric, acostumat a posseir, vol també assegurar-se la vida eterna, i pregunta a Jesús què ha de fer. Jesús el decep perquè li diu que la vida eterna (la vertadera vida) no es posseeix sinó que es viu donant-la. L’home ric ha complert des de jove tots els Manaments. Però, de fet, ell mateix ja intueix que encara li falta alguna cosa. Jesús li confirma que, efectivament, “encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.” (Marc 10,21).  

Complir la Llei marca una etapa inicial. La Comunió, amb Déu i els germans, és la definitiva.
 
 

3er. diumenge C. "Teòfil".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

79. Teòfil. (...jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho...).

L’evangelista Lluc dedica un Escrit (doble: Evangeli i Fets dels apòstols) a un tal “Teòfil”. Donat que teofil significa “amic de Déu”, habitualment s’ha interpretat com un personatge representatiu dels amics de Déu, en les comunitats cristianes.
Ha estat a rel d’estudis recents que es comença a parlar de Teòfil com d’una persona concreta individual (Vegeu: “Demostració a Teòfil”, de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger).

El fet que Lluc doni a Teòfil el tractament de “il·lustre”, juntament amb el fet que el tercer fill de Annàs, Teòfil, fos Summe Sacerdot des de l’any 37 al 41, i deposat possiblement per no ser prou contundent contra els cristians, suggereix que el destinatari de l’Obra de Lluc sigui precisament aquest Teòfil.

Que el destinatari directe de l’Obra de Lluc sigui Teòfil, tercer fill d’Annàs, ajuda a aclarir moltes coses. En primer lloc el seu gènere literari: una demostració. Lluc no anomena el seu escrit “evangeli”. No l’escriu per anunciar una Bona Nova sinó com a “demostració” per a algú que té dubtes. Per això, en el Pròleg, diu que, sobre una qüestió de la qual molts n’han parlat, ell també en vol parlar després d’informar-se minuciosament de tot i investigant des dels seus inicis. Amb tot, aquesta “demostració” es converteix en Bona Nova (evangeli) per a tots els qui l’acullin.

Cal tenir en compte la profundíssima crisi de fe que va provocar en els Jueus la destrucció de Jerusalem i el seu Temple l'any 70. La prosperitat de Jerusalem i l’esplendor del Temple formaven part integrant de la fe d’Israel com a Poble elegit. Eren el símbol visible de la fidelitat de Déu. La destrucció de la Ciutat Santa i del seu Temple va ser un cop duríssim. Davant els fets, alguns van pensar que es tractava d’un càstig de Déu per la “infidelitat” dels seguidors d’aquell Natzarè condemnat. També hi havia qui pensava que el càstig era degut a haver refusat el Messies Jesús. I també hi havia qui es preguntava si aquella catàstrofe majúscula no venia a donar la raó precisament a aquell Natzarè que tantes vegades havia denunciat la corrupció del Temple, i que deia que havia arribat el temps d’adorar Déu en esperit i veritat, i no pas en temples fets per humans (Joan 4,23).

Dubtes; molts dubtes de fe va provocar la destrucció de Jerusalem. Per això sembla lògic que, sobretot entre els Guies d’Israel, alguns volguessin reflexionar sobre tot plegat. Teòfil, fill tercer d’Annàs, summe sacerdot destituït i exiliat a Alexandria, segurament coneixia Lluc, un mestre de la Llei que s’havia passat als seguidors de Jesús. Era del tot raonable que Teòfil demanés a Lluc un informe ben documentat i seriós sobre tota aquesta qüestió. I Lluc el va fer, després d’informar-se bé i d’ordenar-ho tot perquè Teòfil pogués copsar la solidesa de tot el que se li havia dit.

Lluc no pretén actuar com a historiador (sobretot en el sentit actual) sinó com a teòleg. El “problema” que havia d’aclarir no era “d’història” sinó de fe: situar els fets en un marc que permetés interpretar-los des de la fe jueva. Lluc no fa Història sinó Teologia. O, si es vol, fa Teologia de la Història presentant-nos el fet “Jesús de Natzaret” en el marc de la teologia d’Israel com a Poble elegit. I ho fa amb una extraordinària profunditat. Presenta Jesús com aquell en qui es compleix el pla de Déu sobre Israel i sobre la Humanitat (Lluc 4:21); com la clau per entendre tota la Història humana.

Per altra part, la subtilesa teològica que exhibeix l’Obra de Lluc pressuposa un lector que conegui molt bé la Teologia bíblica i el seu llenguatge; que sigui capaç d’interpretar els fets des de la perspectiva del Pla de Déu. I un lector així ho era Teòfil, un ex-summe sacerdot.
Que l’obra de Lluc estigui directament adreçada a Teòfil no exclou de cap manera que fos també escrita pensant en tots aquells que podien tenir els mateixos dubtes de fe que Teòfil. Això li dóna una actualitat extraordinària.

Diumenge 2 de durant l'any C. "Casament".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 2,1-12).

En aquell temps se celebrà un casament a Canà de Galilea.

Hi havia la mare de Jesús.

També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu:

«No tenen vi.»

Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi?

Encara no ha arribat la meva hora.»

Llavors la seva mare diu als qui servien:

«Feu tot el que ell us digui.»

Hi havia allí sis piques de pedra

destinades a les pràctiques de purificació

usuals entre els jueus.

Cada una d’elles tenia una cabuda

de quatre a sis galledes.

Els diu Jesús:

«Ompliu d’aigua aquestes piques.»

Ells les ompliren fins dalt.

Llavors els digué:

«Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.»

Ells n’hi portaren.

El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi.

Ell no sabia d’on era,

però ho sabien molt bé els qui servien,

perquè ells mateixos havien tret l’aigua.

El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:

«Tothom serveix primer els millors vins i,

quan els convidats ja han begut molt,

els vins més ordinaris;

però tu has guardat fins ara el vi millor.»

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea.

Així manifestà la seva glòria,

i els seus deixebles cregueren en ell.

78. Casament. (En aquell temps se celebrà un casament a Canà de Galilea).

En la Bíblia, la relació home – dona serveix de llenguatge per expressar la relació Déu – Humanitat. En el marc del Poble elegit, Déu s’hi fa present per mitjà de la Llei, i el Poble hi correspon amb la seva obediència. Però els profetes sovint se servien del llenguatge matrimonial per descriure l’Aliança de Déu amb el seu Poble. Déu seria l’espòs, i el Poble seria l’esposa. Per això les infidelitats del Poble són denunciades com adulteri. Amb tot, les repetides infidelitats, que a vegades provoquen càstigs de part de Déu, no esgoten mai la fidelitat de Déu a les promeses fetes al seu Poble. Els càstigs han de ser considerats avisos de l’Espòs destinats a la correcció de l’esposa. (Aquí cal notar la diferència entre la manera actual d’entendre la relació home-dona i la manera com s’entenia en temps dels Escrits bíblics). 

Però l’Aliança de Déu amb el Poble elegit (Israel) té com horitzó l’Aliança de Déu amb tota la Humanitat. La 1ª Aliança amb el Poble elegit és, de per si, temporal: serveix per anar preparant l’Aliança definitiva amb tota la Humanitat (2ª Aliança).

El relat del Casament o de les Noces de Canà no s’ha de llegir com la crònica d’un casament determinat sinó com una al·legoria de l’Aliança de Déu amb la Humanitat. Però n’és només una primera part preparatòria, posada al començament dels signes que farà Jesús. La segona part, l’evangelista l’escriurà al final dels signes de Jesús: la seva mort resurrecciosa. Aleshores seran “pronunciats” els noms dels dos protagonistes d’aquesta Nova Aliança definitiva: Jesús, que fa present i visible Déu-espòs, i Maria Magdalena, que personalitza la Nova Humanitat-esposa. En aquesta nova parella queda corregit el pecat de la primera parella (Adam i Eva) i es recupera el jardí-hort (Joan 20:16).

La 1ª parella (Adam i Eva) va caure en la temptació-mare de totes les temptacions: independitzar-se de Déu. Així provocaven l’entrada de la "mort" en l’àmbit dels Humans.
La 2ª parella (Jesús i Maria), amb la seva obediència total fins a donar la vida, recupera el jardí-hort on hi ha el mític l’Arbre de la Vida (Gènesi 2:9).

El relat del Casament de Canà juga amb tots aquests simbolismes.
Comença situant-nos “al tercer dia” (Aquesta expressió no està recollida en la Lectura que ens ofereix el Missal): una referència clara i directa a la resurrecció de Jesús al tercer dia.

Aquest tercer dia, sumat als dies ja assenyalats anteriorment, correspon al “dia sisè”, que és també una referència clara i directa a la Creació de l’Home i a la Mort-resurrecciosa de Jesús, al dia sisè. És en aquest dia sisè que Jesús declara: Tot s’ha acomplert (Joan 19:30). És a dir: s’ha acomplert del tot el procés de Creació de l’Home. L’home ha arribat a l’adultesa (edat núbil).

En el Casament de Canà, l’únic nom propi que hi apareix és el de Jesús. Els “nubis” de la 1ª Aliança hi són presentats només d’una manera velada i indirecta. En la resposta que dóna Jesús a la seva mare, l’anomena “dona”, una paraula que es pot entendre també amb el significat d’esposa. El relat fa notar que la mare de Jesús estava allí (forma part del casament. Jesús hi és només com a convidat). També estaven allí sis piques de pedra, destinades a les purificacions.

Aquestes piques de pedra representen la Llei, escrita també en taules de pedra. Són piques immenses que presideixen la sala del casament. Representen la “presència” de l’Espòs, Déu en forma de Llei.
La mare de Jesús, esposa de la 1ª aliança, però també mare de Jesús, s’adona que la 2ª Aliança ja està present. Això comporta la superació de la 1ª. “No tenen vi”.

El “vi” de Jesús, el nou Espòs, no serveix per mantenir l’aliança basada en la Llei (que exigia purificacions permanents) sinó que genera una Nova i definitiva Aliança basada en l’Amor. “Tal com el Pare m’ha estimat, estimeu-vos també vosaltres” (Joan 15,9ss). “Us dono un manament nou: que us estimeu com jo us he estimat” (Joan 13,34).

El relat de les Noces de Canà no pretén mostrar-nos cap "miracle", sinó el pas d’una aliança provisional basada en la Llei, a la nova i definitiva Aliança, oberta a tota la Humanitat, i basada en l’Amor.
La humanització a què som convidats no s’atura en la Llei sinó que arriba fins a la Comunió plena amb Déu, ja iniciada en Jesús. 
 

1er. Diumenge de durant l'Any C.

Baptisme de Jesús 

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

 

EVANGELI. (Lluc 3,15-16.21-22).

En aquell temps,

la gent que vivia en l’expectació

sospitava si Joan no fóra potser el Messies.

Ell respongué dient a tothom:

«Jo us batejo només amb aigua,

però ve el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.»

Un dia que tot el poble es feia batejar,

Jesús també fou batejat.

Mentre pregava,

s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant

en figura corporal com un colom,

i una veu digué des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»

77. Expectació.  (...la gent que vivia en l’expectació...).

Per als humans, viure en l’expectació és una situació normal.
Hi viuen els pobres, marginats, sotmesos,... Esperen que arribi algú prou bo i poderós per canviar les coses més a favor seu. També hi viuen els rics i poderosos, perquè el Diner i el Poder creen en ells l’expectativa de tenir-ne sempre més i més. Hi vivim tots, perquè tots volem millorar en alguna cosa: salut, diners, amor, pau interior, fama, solidaritat, ...

En el cas de les persones pobres, sotmeses o marginades, viure en l’expectació és bo, però té un perill: veure “salvadors” on no són. I no tots els suposats salvadors tenen després l’honradesa de dir que no ho són.

El relat d’avui ens presenta la figura de Joan Baptista. La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si ell no seria el Messies esperat. Joan és honrat i diu clarament que no ho és. Encara que bateja, diu que ell només bateja amb aigua. Però, a la vegada, anuncia al qui bateja de debò: aquell que bateja amb Esperit Sant i foc.

I la pregunta és: per als qui escoltaven Joan, i per a tothom, el baptisme amb Esperit Sant i foc que ofereix Jesús, omple realment les expectatives humanes?

Si ens fixem en els relats dels mateixos Evangelis, semblaria que no. Lluc ens parla de dos deixebles d’Emaús que, referint-se a Jesús, es lamentaven amb frustració: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses (la mort del suposat salvador). (Lluc 24:21).
El mateix deixeble Pere, quan Jesús diu que el condemnaran i el mataran, pretén corregir-lo perquè això li resulta impensable (Mateu 16:22).
També les autoritats jueves es queixen: “Fins quan ens tindràs en la incertesa” (Joan 10:24). I acabaran burlant-se de les seves pretensions (Mateu 27:39  Lluc 23,35ss).

Què comporta ser batejat amb Esperit Sant i amb foc?
Es pot explicar amb un exemple.
Imaginem una persona que cau al mar i no sap nedar. Se la pot salvar tirant-li un flotador o una corda per agafar-se o que un socorrista l’ajudi a sortir de l’aigua.
Però hi ha una altra manera més interessant de salvar-la (si ella vol): que un monitor se li acosti, l’aguanti momentàniament i la tranquil·litzi, i li vagi dient quines postures pot prendre per surar, quins moviments pot fer per moure’s en l’aigua i nedar, i, fins i tot, com fer-s’ho per gaudir de l'aigua.

Si es donés el cas, el canvi que hauria experimentat aquesta persona accidentada seria important. Abans, l’aigua era el seu més gran enemic; ara, en pot gaudir. No és que l’aigua hagi canviat. Ha canviat la persona passant de ser caiguda a l’aigua a gaudint de l’aigua.

En el baptisme amb l’Esperit Sant i amb foc passa una cosa semblant: (si ho volem) ens transforma interiorment permetent-nos sintonitzar amb l’obra de Déu. L’Esperit Sant és el monitor de l’exemple posat. És el do que se’ns ofereix, i fa possible una resposta confiada. Ell i la nostra resposta ens canvien per dintre, destruint la por (foc) i obrint-nos al gaudi de la comunió amb Déu i entre nosaltres.

Des d’una situació purament humana ningú no té aquesta expectació. Ni se’ns acudiria! Perquè, com diu St. Pau, “cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1Corintis 2:9).
Les nostres expectatives volen baix; però, un cop conegut el do, neix l’expectació del seu gaudi.