Diumenge 22. A. "Pensar".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

168. Pensar. (...perquè no penses com Déu, sinó com els homes.)

Després que Jesús proclamés que Pere era benaurat perquè el Pare del cel li havia revelat la seva identitat (“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Mateu 16:17), tot seguit el refusa dient-li: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes”.
Aquesta sobtada reacció de Jesús envers Pere (i la resta dels deixebles) és molt sorprenent, i provoca molts interrogants. ¿No és el més normal que els humans pensem com els homes? Si Déu ha creat els Humans, per què pensar humanament és contrari a pensar segons Déu? Si Jesús, segons els Evangelis, és el Fill de l’home (és a dir: l’Home per antonomàsia), com pot ser que refusi algú perquè pensa com els homes?

Pere ha conegut la identitat de Jesús gràcies a una revelació del Pare del cel (Mateu16:17). ¿Comporta, aquesta revelació, que Pere ja no pugui pensar com els humans sinó només com Déu?
Totes aquestes preguntes semblen ben lògiques, però descuiden una dada important: que la vida humana té forma d’història.

Imaginem un infant que acaba de néixer. La sensació més directa i primària és la seva total dependència. Per això, l’instint de supervivència el portarà a voler assegurar la possessió d’aquestes persones de les quals depèn absolutament.
Entén la seva dependència com una debilitat. Entén que les persones de qui depèn són més fortes que ell. Per això, des del primer moment, el seu instint vital el portarà a voler assegurar-se la presència de les persones que necessita. Però això comporta “posseir-les” d’alguna manera. És a dir: fer-les “seves”; “dominar-les des de la dependència”.

Per aconseguir-ho, provarà totes les estratègies que li donin “resultat”: plorar, està malat, somriure, certs moviments, determinats crits,... Experimentarà que determinats comportaments mouen els altres cap a ell: uns, per estimar-lo; altres, per renyar-lo... Però "estaran per ell".

Des del primer moment, tot ésser humà experimenta en la seva pròpia pell que la vida comporta domini. Hi ha qui domina, i qui és dominat. I res no fa sentir-se tan independent com tenir persones (o animals) sota el propi domini.
El nen, a mesura que es vagi fent gran, experimentarà directament que aquest món on ha estat ficat, de fet, s’expressa sobretot en tres paraules: Poder, Poder i Poder.

És cert que també experimenta l’Amor que rep. Però, en la seva total dependència, l’amor és experimentat com formant part del Poder. Ell se sent estimat, però en la seva debilitat. Els qui més l’estimen són també els qui dominen totalment la seva vida.
I potser tardarà molt temps a descobrir la radical diferència entre "Amor" i "Poder".
Això és el que significa “pensar com els homes”.

En el món dels humans hi ha alguns que són (o apareixen com a) poderosos poderosos. També hi ha poderosos menys poderosos que depenen d’altres poderosos. Hi ha dependents que tenen Poder sobre altres més dependents que ells. També hi ha dependents que s’identifiquen amb el poderosos per tenir la sensació de participar del seu Poder. Fins i tot hi ha dependents que converteixen la seva servitud en “virtut”, i això els permet sentir-se superiors als poderosos d'alguna manera. Tampoc falten els qui han aconseguit convertir la seva dependència en una eina de domini.
El món del Poder és plurivalent i anguilejant. Tot és possible en l’àmbit del Poder, perquè, de fet, el Poder és basa en una mentida compartida.

En canvi, Pensar com Déu significa fer un pas vers la veritat de l’Home; vers la vertadera humanització.
La mentida del Poder ens deshumanitza. No obstant això, les víctimes del Poder també revelen horitzons d’humanitat.
La primera víctima del Poder la reconeixem en nosaltres mateixos. I, a partir de la nostra pròpia experiència, cada víctima fa que ressoni dins seu una pregunta impertinent: “On és el teu germà?” (Gènesi 4:9).

És una pregunta que no ens podem treure de sobre. I és aquí on ens juguem la nostra pròpia humanització. No hi valen ni ideologies, ni religions, ni filosofies, ni humanismes,... Davant cada víctima només hi ha una resposta “humana”: acostar-s’hi. Tota altra resposta és inhumana. I ho sabem. (￫Paràbola del Samarità. Lluc 10:30).

Pensar com Déu (es cregui en "Déu", o no) significa veure les víctimes i fer-se’n solidari. Només així ens humanitzem i fem Humanitat.

 

 

Diumenge 21è. A. "Claus".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies.

167. Claus. (Et donaré les claus del Regne del cel...).

Ser posseïdor de les claus d’un espai tancat significa tenir la potestat de deixar entrar i sortir; també la possibilitat de convertir un espai en un lloc privat o en una presó.

Jesús diu a Pere que li donarà les claus del Regne del cel. Però el Regne del cel no és pas un espai tancat; ni privat, ni presó. També sabem que el Regne de Déu no és com els regnes d’aquest món (Joan18:36) i que els deixebles s’hi han de comportar diferentment de com els governants es comporten en els regnes d’aquest món (Mateu 20,25).
Per això ens podem preguntar: Què volen dir, en concret, aquestes paraules de Jesús? Qui és Pere, i què representa? (￫Pere).

En el conjunt dels quatre Evangelis, Pere hi té clarament un paper únic i destacat. Hi és descrit com el primer i el més incondicional dels deixebles de Jesús, i, a la vegada, com el deixeble més oposat a l’obra de Jesús, juntament amb Judes. Sobretot en l’Evangeli de Joan, Pere i Judes quasi sempre es troben associats: quan es parla d’un, també sol parlar-se  de l’altre. De fet, en les llistes de "els Dotze" són ells els qui obren i tanquen la llista, com englobant tota la resta.

La gran diferència entre Pere i Judes és que Pere, al final, es converteix. Judes, no. 
Els quatre Evangelis destaquen com Pere arriba a la negació total de Jesús (de l’Home). També destaquen la seva (immediata) conversió. Les escenes són molt gràfiques: Pere “fa colla” amb la guàrdia del gran sacerdot, i nega rotundament tota relació amb aquell home que estan jutjant. Després, el gall canta... i Pere arrenca plorar amargament (Mateu 26:69. Veure també Marc 14:66; Lluc 22:56; i Joan 18:15).

En l’Evangeli de Joan, la conversió de Pere es retarda fins a l’últim moment, i s’hi dedica tot un capítol. Tres preguntes del Ressuscitat (del “Desconegut”) que corresponen a les tres negacions: M’estimes més que aquests? Només després de les tres respostes afirmatives de Pere, Jesús li dirà: Segueix-me (Joan 21:15).

En els Evangelis, Pere personifica el “primer convertit”, model de conversió. Aquesta qualitat de primer convertit és directament explicitada en l’Evangeli de Lluc: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans (Lluc 22:31).

“Et donaré les claus del Regne del cel”. No són unes claus que indiquin poder o domini per obrir i tancar un Regne que està sempre obert i ofert a tots els humans.

Però, aquests humans als quals és ofert el Regne de Déu no es troben pas en una situació neutra sinó que estan subjectes a un altre "Regne". Tots els humans comencem la nostra història personal tancats en algun dels regnes d’aquest món, amb fortes portes: portes que signifiquen esclavitud i mort. Doncs bé: a tots ells és ofert l’exemple de Pere, model de conversió.

 
Pere, el nom del qual significa pedra dura, per la conversió esdevé roca que fonamenta i uneix els qui responen a la oferta del Nou Regne. Pere, que en tot l’Evangeli es relaciona amb Jesús com a cap dur (pedra), al final plora amargament i accepta allò que és l’essència mateixa del missatge de Jesús: viure donant la vida per amor als humans. Ha superat la seva duresa (Joan 21:18).

Mil set-cents anys d’Església associada al Poder han convertit les “claus de Pere” i el significat de la “roca” en una excusa per a una concepció jerarquitzada de l’Església, amb un mimetisme tràgic amb els regnes d’aquest món. Sobretot en el món catòlic, estem tan acostumats a aquesta Església–Poder que quasi no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

El concili Vaticà II va constituir, per voluntat expressa del papa Joan XXIII, una gran ocasió per a la conversió, i precisament sota la “poderosa” cúpula de Pere. Però la conversió no es fa per decisió d’un papa o d'un concili. Cal que cadascú es converteixi, perquè el punt de partida de cadascú és la pedra dura. Les claus donades a Pere no són pas un privilegi sinó un alliberament per a la conversió.

 

Diumenge 20è. A. "Cananea".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 15,21-28).

En aquell temps,

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,

i sortí d’allà una dona cananea cridant:

“Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi:

la meva filla està endimoniada”.

Jesús no li contestà ni una paraula,

però els deixebles li demanaven:

“Despatxeu-la d’una vegada:

només fa que seguir-nos i cridar”.

Jesús els respongué:

“Únicament he estat enviat

a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.

Ella vingué, es prosternà i digué:

“Senyor, ajudeu-me”.

Jesús li respon::

“No està bé de prendre el pa dels fills

per tirar-lo als cadells”.

Ella li contestà:

“És veritat, Senyor;

però també els cadells mengen les engrunes

que cauen de la taula dels amos”.

Llavors Jesús respongué:

“Dona, quina fe que tens!

Que sigui com tu vols”.

I a l’instant es posà bona la seva filla.

166. Cananea. (...sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David...).

Segons els relats bíblics, el Poble d’Israel va sortir del país que s’havia convertit per a ells en una terra d’esclavitud, per anar a la Terra promesa on podrien viure en llibertat (Èxode3:7. Vegeu la promesa a Abraham: Gènesi12:5).
La Terra promesa era la Terra de Canaan. La van ocupar només en part. També hi havia ciutats israelites on hi convivien persones no israelites. Solien ser anomenats cananeus. Això passava sobretot a Galilea i als seus voltants.
Així doncs, el relat de Mateu que hem llegit ens presenta una dona no-jueva que es troba amb Jesús que "ha sortit" de la Galilea estricta. El relat paral·lel de l’Evangeli de Marc diu d’aquesta dona que era grega, siro-fenícia de raça (Marc 7:26). No hi ha contradicció perquè, en els dos casos, cananea o grega vol indicar simplement no-jueva. És un llenguatge fet des del punt de vista jueu que fa distinció entre el Poble elegit i tota la Resta.

Per a la majoria dels seus membres, formar part del Poble elegit comportava una certa "superioritat". Com a Poble elegit, havien rebut la Llei, que donava, als qui la complien, una saviesa i una justícia d’alta qualitat que no podien tenir els "sense Llei". Això comportava considerar els d’altres Pobles (com els Cananeus) com a impurs, ja que no coneixien ni podien complir la Llei de Déu.

La dona Cananea s’acosta a Jesús posant en relleu la seva qualitat de “fill de David” (jueu), i demana una solució al seu “problema”. No demana per ella directament: ella és el que és, i ho accepta.

Però la seva filla... ¿Durarà per sempre la discriminació entre “purs” i “impurs”? ¿No serà possible alliberar la seva filla del “dimoni” que ella mateixa no ha pogut evitar de transmetre-li?

Aquí el relat fa un tomb inesperat. Primer intervenen els deixebles que fan de "elegits", i demanen a Jesús que “despatxi” aquella dona impertinent.
Pel seu compte, Jesús, que ja havia estat rebutjat pel “seu Poble” (Mateu 13:57) i que ja havia denunciat la seva hipocresia (Mateu 15:7), també es posa a fer de “poble elegit”, i respon a la Cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per donar-lo als cadells (Cadell o gosset, comporta un alleujament important en el significat ofensiu de la paraula "gos").

"Gossos" era un llenguatge habitual entre els israelites per anomenar els cananeus que vivien entre ells. Aquest qualificatiu tenia diversos significats, però solia servir també per indicar menyspreu envers algú. Els gossos no eren animals impur, però sí molt relacionats amb la impuresa, els cadàvers, la brutícia. Si bé eren utilitzats com acompanyants, a Israel els gossos no eren considerats "part de la família". El seu servilisme respecte als humans en feia una imatge dels cananeus, i especialment de les dones cananees.

Jesús, amb les seves paraules, escandalitza fins i tot la Cananea que el suplica. I així la obliga a reaccionar.
La reacció de la Dona mostra una fe de tanta qualitat que Jesús ho aprofita de seguida per posar-la en relleu. la seva fe situa la Dona Cananea al mateix nivell dels membres més creients del Poble Elegit. La qualitat de la fe de la Cananea permet que Jesús li digui: Que sigui com tu vols.

Era el coneixement de la Llei allò que capacitava el Poble Elegit per saber què havia de fer per ser just. La fe de la Cananea (com passarà també, al final, amb els deixebles) la porta a superar la necessitat de la Llei. Per això Jesús no li diu que es faci dels elegits complint la Llei jueva, sinó que directament li diu que es faci com tu vols. La curació de la filla rubrica que ja no hi ha “purs” i “impurs” en funció de la pertinença racial a un Poble o pel compliment material d'una "Llei". El que compta és "creure en l'Home". 

El Déu d’Israel, manifestat en l’home-Jesús que cura els coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts (Mateu 15:30) és Déu per a tots. 

La Cananea i la seva filla són representatives de les Persones i Pobles postergats pels “Elegits”, pels de la “vertadera Religió”, pels posseïdors de la “Veritat”, pels experts de la “Llei”, pels “Savis i Entesos”.
És la fe en l’home allò que els permet saber què cal fer per ser justos. "No és l'home per a la Llei sinó la Llei per a l'home" (Marc 2,27).

 

Assumpció de Maria. "Petitesa". "Elisabet".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

111. Petitesa. (...perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.).

Maria és celebrada en el món catòlic com la persona més important de la Història de la Humanitat, després de Jesús. En canvi ella proclama la seva petitesa. Per als Evangelis, aquestes dues apreciacions no són incompatibles sinó que estan íntimament relacionades. Déu ha mirat la petitesa de Maria, i ha decidit fer-hi meravelles.

Quan valorem algú considerant-lo petit o gran, seria un error descuidar l’acció de Déu. Segons els Evangelis, Déu actua en els petits; només en ells pot fer-hi meravelles. Per això, des de la perspectiva de Déu, “els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. (Mateu 20,16).
En canvi, per al qui es considera més gran que els altres, ningú no pot fer-hi res; ni Déu mateix. La seva grandesa el torna rígid. Només la petitesa ens manté dúctils perquè les mans artesanes (humanitzadores) de Déu ens puguin anar modelant. “Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7).

Els evangelis narren una escena sorprenent i trista que posa de manifest què hi ha en el cor de l’home: quan els deixebles entenen que Jesús, el “seu” líder natural, ja no continuarà amb ells, comencen de seguida a discutir sobre quin d’ells havia de ser tingut per més important. (Lluc 22:24).

Tots som importants. El problema està en voler ser més important que els altres.
Maria és conscient de la seva petitesa i la vol. La petitesa és la situació real de tota vida individual. Naixem petits, i creixem per anar-nos integrant al gran Cos que tots plegats formem, i en el qual ens realitzem també cada un de nosaltres. En relació a la totalitat del Cos, tots som petits. En relació a la vida del Cos, tots som importants i necessaris. St. Pau, en la seva 1ª carta als Corintis, fa servir explícitament aquesta imatge del cos humà com expressió de la vida de la Humanitat. El Crist (L’Home) és com el cos humà (1Corintis 12:12ss). L’evangeli de St. Joan diu el mateix fent servir la imatge del cep i les sarments (Joan 15:1ss).

Sembla com si el nostre món actual hagués optat, encara més, per la grandesa; una grandesa cada dia més dura i perversa. El virus del Poder s’està convertint en una epidèmia. A tots nivells.

El prototipus del Poder són els Estats, que van envaint totes les àrees de la vida humana. La lluita pel Poder està a l’ordre del dia: en nom de l’Estat, contra l’Estat o entre Estats.
La denúncia de Jesús continua essent del tot actual: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així (Mt 20,25ss). 

A pesar del manament explícit de Jesús, la nostra Església s’ha anat fent a imatge i semblança dels Estats, caient a vegades en autèntiques aberracions.
També la nostra Europa. La fraternal Europa que volíem construir com a reacció a les terribles guerres fratricides, ha acabat essent una Europa dels Estats. Mentre sigui així, la buscada fraternitat serà inviable.
Avui la complexitat del món i les noves tecnologies fan que els Estats vagin esdevenint incapaços de mantenir el seu monopoli de la violència. Sense aquest monopoli, els Estats entren en una situació de col·lapse. Cal que en siguem conscients.

La situació actual comporta un perill extrem, però també una grandíssima oportunitat. Ens posa davant la urgència de buscar noves formes de convivència no fonamentades en el Poder. Als Evangelis Maria és figura d’una Humanitat generadora d’Humanitat. Cal retrobar la seva petitesa. A la millor, encara som a temps a que s’hi puguin fer meravelles.

52. “Elisabet”. (... entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet).

Encara que la gran protagonista del relat d’avui és Maria (> Maria), aquí em fixaré en la figura d’Elisabet, ja que serveix de contrapunt per posar en relleu el significat de Maria; de la mateixa manera que, en els Evangelis, el Vell Testament serveix de contrapunt per explicar millor el Nou Testament.

Tot el relat d’avui es centra en dues dones; en dues dones precisament en quant són dones. La breu referència a Zacaries no té altra finalitat que assenyalar el “lloc” on s’emmarca el dinamisme de les dues dones.
Tota l’escena visualitza perfectament allò que ja s’insinua amb el nom de Elisabet, que significa: Déu, plenitud meva. La plenitud que gràficament s’expressa en la gravidesa de les dues dones i en els fruits dels seus ventres (“entranyes”, segons la traducció del Missal).

En el ventre d’Elisabet, a pesar de ser vella i estèril, hi ha un infant que resta quiet i passiu fins que sent la salutació de Maria. Aleshores, salta d’entusiasme. Tota la missió d’aquest infant és preparar l’arribada i manifestació de l’infant del ventre de Maria, el qual, quan neixi, serà el Primogènit (Lluc 2:7). Primogènit de la Humanitat adulta.

Les dues dones representen la capacitat maternal de la Humanitat. Els seus rols són consecutius, però diferents.

- Elisabet (amb el seu marit Zacaries, que significa “Déu recorda”) expressa la capacitat generadora d’Israel, necessària per preparar el naixement de l’Home. Només l’arribada de l’Home posa en evidència l’èxit de la missió d’Israel. “...ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes” (Lluc 1:36). La presència de l’embrió d’Home fa que el Precursor salti de goig, ja que, amb ell, arriba a terme la missió del seu Poble. Ha estat la missió d’Israel, dels profetes, de la Religió, del Temple (“a casa del sacerdot Zacaries”),...

- Maria, verge perquè té prou jovenesa i plenitud per assolir la seva capacitat maternal sense aquell concurs masculí que sol prendre la forma de “Poder”. Ella rep i acull directament la força humanitzant que ve de Déu (Esperit Sant). Ella ve de Natzaret, la Galilea dels pagans. Representa la Humanitat que ha arribat a l’estat adult i amb plena capacitat generadora. El “fruit del seu ventre” serà el Primogènit de la llarga nissaga ja promesa a Abraham.

Però cal evitar d’entendre erròniament els rols de Elisabet i de Maria. Elles representen respectivament l’Anunci i l’Acompliment; la Promesa i la seva Realització; la Humanitat menor d’edat i la Humanitat adulta. Però no divideixen la Història humana en dues parts separades, sinó que ens mostren el procés que s’ofereix a cada ésser humà de tots els temps. Cada nou ésser, encara que hagi nascut després de Crist, ha de realitzar en ell mateix aquest procés. Elisabet està present en cada humà, preparant allò que representa Maria, la jove “verge” de Natzaret plena d’iniciativa i capacitat generadora. Tots comencem en el “ventre d’Elisabet”. Tots som invitats a madurar fins a néixer del “ventre de Maria”.
Elisabet i Maria són “parentes”. Representen dos moments d’una mateixa família que ve de lluny i que es renova contínuament: la Humanitat.

Diumenge 19è. A. "Fantasma".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba,

mentre ell acomiadava la gent.

Després d’acomiadar tothom,

pujà tot sol a la muntanya per pregar.

Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra,

però les ones la destorbaven d’avançar,

perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada,

Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era una fantasma

i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida:

“No tingueu por, que sóc jo”.

Pere li digué:

“Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà:

“Ja pots venir”.

Pere baixà de la barca,

es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia,

s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà:

“Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:

“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren

i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

165. Fantasma. (...s’esveraren pensant que era un fantasma...)

“Veure” Jesús.
Les comunitats cristianes saben molt bé que estan centrades en Jesús de Natzaret. Però, resulta visible?
Les comunitats es van anat formant quan Jesús ja havia mort. Els Evangelis van ser escrits quan, segurament, una gran majoria dels deixebles ja no havia vist mai Jesús físicament. El sentien viu i present, però els era invisible.

Certament podien activar el seu record i fer-se’n una imatge mental o, fins i tot, una representació sensible en forma de pintura o d’escultura que el fes visualment present... I aquest és precisament el perill que, de diferents maneres, els quatre Evangelis volen ajudar-nos a superar.

Els quatre Evangelis volen deixar-nos clar que “veure Jesús” no és activar un record, ni fer-se’n una imatge, una fantasia o un fantasma. La seva presència és real i física.

L’Evangeli de Marc no conté cap relat referent a la nova relació que la mort-resurrecciosa de Jesús estableix amb els seus Deixebles. L’Evangeli acaba presentant-nos les dones que, espantades, fugen del sepulcre on havien posat el cos de Jesús i no diuen res a ningú (Marc 16:8). (Els versets que segueixen a aquest acabament van ser-hi afegits més tard per algú que pensava que l’Evangeli de Marc havia quedat inacabat).

En l’Evangeli de Mateu les dones “veuen” Jesús, però només momentàniament (Mateu 28:9). Els Onze també el “veuen”, entre dubtes, però només en un contacte protocol·lari en el qual el Ressuscitat els envia a tot el món assegurant-los la seva “presència” (Mateu 28:17).

Són precisament aquests dos Evangelis que, en aquest relat de la Travessa del mar, parlen de Jesús “vist” com un fantasma. L’Evangeli de Mateu assenyala explícitament el nexe entre aquesta escena amb la del Ressuscitat a través de la ￫inclusió referida a l’actitud dels deixebles en cada cas (Mateu 14:33 i Mateu 28:17).

Els Evangelis de Lluc i de Joan no parlen de “fantasma” en els relats corresponents a la Travessa del mar (Lluc 8:22; Joan 6: 16); en canvi, ens ofereixen uns “relats de resurrecció” on exposen la "reacció" dels deixebles davant el Ressuscitat.

El relat de Lluc conté una escena semblant a aquesta de Mateu i Marc, però posada en el context de la Resurrecció: quan es presenta el Ressuscitat, els deixebles esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit (Lluc 24:37). Jesús, per convèncer-los de la seva “corporalitat”, els diu: Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.
Lluc havia preparat aquesta sorprenent escena amb el relat dels Deixebles d’Emmaús (Lluc 24:13). Aquest relat també és sorprenent perquè els dos deixebles, quan veuen Jesús i parlen amb ell, no el reconeixen; i quan finalment el reconeixen en la fracció del pa, deixen de veure’l.

En l’Evangeli de Joan hi ha una escena una mica semblant. La tercera vegada que els Deixebles es troben amb el Ressuscitat (Joan 21:4) no el reconeixen. Per a ells és un desconegut. Només després de fer cas del Desconegut, intueixen que és Jesús: Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor (Joan 21:12).
Després ve l’escena del diàleg de Jesús amb Pere que, en la Passió, havia assegurat “desconèixer aquell home” (Joan 18:17).

En els Evangelis de Mateu i Marc, Jesús, travessant el mar sense ser engolit per l’aigua, prefigura el Ressuscitat. No és cap fantasma sinó realment Ell.
En els Evangelis de Lluc i de Joan, Jesús no és cap “esperit”. Té un cos ben concret i real, que poden “veure i palpar” (Lluc 24:39 i Joan 20:27). Per als deixebles, la vida donada de Jesús pren cos visible en cada un dels humans. Es pot "palpar" en la Comunitat.

La Comunitat inclou tots els humans, fins hi tot els desconeguts.
La realitat actual del Ressuscitat no queda reduïda a un record, una imatge, un fantasma o un esperit. Té cos; i la seva corporalitat se’ns fa visible i palpable en cada ésser humà que ens trobem pel camí.
“Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu." (Mateu 25:37ss).

Els deixebles ho saben, ho proclamen, ho celebren i ho viuen.
També hi ha una gran comunitat d’humans que ho viuen, potser sense saber que ho estan proclamant i celebrant amb les seves vides.