Assumpció de Maria. "Petitesa". "Elisabet".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

111. Petitesa. (...perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.).

Maria és celebrada en el món catòlic com la persona més important de la Història de la Humanitat, després de Jesús. En canvi ella proclama la seva petitesa. Per als Evangelis, aquestes dues apreciacions no són incompatibles sinó que estan íntimament relacionades. Déu ha mirat la petitesa de Maria, i ha decidit fer-hi meravelles.

Quan valorem algú considerant-lo petit o gran, seria un error descuidar l’acció de Déu. Segons els Evangelis, Déu actua en els petits; només en ells pot fer-hi meravelles. Per això, des de la perspectiva de Déu, “els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. (Mateu 20,16).
En canvi, per al qui es considera més gran que els altres, ningú no pot fer-hi res; ni Déu mateix. La seva grandesa el torna rígid. Només la petitesa ens manté dúctils perquè les mans artesanes (humanitzadores) de Déu ens puguin anar modelant. “Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2:7).

Els evangelis narren una escena sorprenent i trista que posa de manifest què hi ha en el cor de l’home: quan els deixebles entenen que Jesús, el “seu” líder natural, ja no continuarà amb ells, comencen de seguida a discutir sobre quin d’ells havia de ser tingut per més important. (Lluc 22:24).

Tots som importants. El problema està en voler ser més important que els altres.
Maria és conscient de la seva petitesa i la vol. La petitesa és la situació real de tota vida individual. Naixem petits, i creixem per anar-nos integrant al gran Cos que tots plegats formem, i en el qual ens realitzem també cada un de nosaltres. En relació a la totalitat del Cos, tots som petits. En relació a la vida del Cos, tots som importants i necessaris. St. Pau, en la seva 1ª carta als Corintis, fa servir explícitament aquesta imatge del cos humà com expressió de la vida de la Humanitat. El Crist (L’Home) és com el cos humà (1Corintis 12:12ss). L’evangeli de St. Joan diu el mateix fent servir la imatge del cep i les sarments (Joan 15:1ss).

Sembla com si el nostre món actual hagués optat, encara més, per la grandesa; una grandesa cada dia més dura i perversa. El virus del Poder s’està convertint en una epidèmia. A tots nivells.

El prototipus del Poder són els Estats, que van envaint totes les àrees de la vida humana. La lluita pel Poder està a l’ordre del dia: en nom de l’Estat, contra l’Estat o entre Estats.
La denúncia de Jesús continua essent del tot actual: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així (Mt 20,25ss). 

A pesar del manament explícit de Jesús, la nostra Església s’ha anat fent a imatge i semblança dels Estats, caient a vegades en autèntiques aberracions.
També la nostra Europa. La fraternal Europa que volíem construir com a reacció a les terribles guerres fratricides, ha acabat essent una Europa dels Estats. Mentre sigui així, la buscada fraternitat serà inviable.
Avui la complexitat del món i les noves tecnologies fan que els Estats vagin esdevenint incapaços de mantenir el seu monopoli de la violència. Sense aquest monopoli, els Estats entren en una situació de col·lapse. Cal que en siguem conscients.

La situació actual comporta un perill extrem, però també una grandíssima oportunitat. Ens posa davant la urgència de buscar noves formes de convivència no fonamentades en el Poder. Als Evangelis Maria és figura d’una Humanitat generadora d’Humanitat. Cal retrobar la seva petitesa. A la millor, encara som a temps a que s’hi puguin fer meravelles.

52. “Elisabet”. (... entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet).

Encara que la gran protagonista del relat d’avui és Maria (> Maria), aquí em fixaré en la figura d’Elisabet, ja que serveix de contrapunt per posar en relleu el significat de Maria; de la mateixa manera que, en els Evangelis, el Vell Testament serveix de contrapunt per explicar millor el Nou Testament.

Tot el relat d’avui es centra en dues dones; en dues dones precisament en quant són dones. La breu referència a Zacaries no té altra finalitat que assenyalar el “lloc” on s’emmarca el dinamisme de les dues dones.
Tota l’escena visualitza perfectament allò que ja s’insinua amb el nom de Elisabet, que significa: Déu, plenitud meva. La plenitud que gràficament s’expressa en la gravidesa de les dues dones i en els fruits dels seus ventres (“entranyes”, segons la traducció del Missal).

En el ventre d’Elisabet, a pesar de ser vella i estèril, hi ha un infant que resta quiet i passiu fins que sent la salutació de Maria. Aleshores, salta d’entusiasme. Tota la missió d’aquest infant és preparar l’arribada i manifestació de l’infant del ventre de Maria, el qual, quan neixi, serà el Primogènit (Lluc 2:7). Primogènit de la Humanitat adulta.

Les dues dones representen la capacitat maternal de la Humanitat. Els seus rols són consecutius, però diferents.

- Elisabet (amb el seu marit Zacaries, que significa “Déu recorda”) expressa la capacitat generadora d’Israel, necessària per preparar el naixement de l’Home. Només l’arribada de l’Home posa en evidència l’èxit de la missió d’Israel. “...ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes” (Lluc 1:36). La presència de l’embrió d’Home fa que el Precursor salti de goig, ja que, amb ell, arriba a terme la missió del seu Poble. Ha estat la missió d’Israel, dels profetes, de la Religió, del Temple (“a casa del sacerdot Zacaries”),...

- Maria, verge perquè té prou jovenesa i plenitud per assolir la seva capacitat maternal sense aquell concurs masculí que sol prendre la forma de “Poder”. Ella rep i acull directament la força humanitzant que ve de Déu (Esperit Sant). Ella ve de Natzaret, la Galilea dels pagans. Representa la Humanitat que ha arribat a l’estat adult i amb plena capacitat generadora. El “fruit del seu ventre” serà el Primogènit de la llarga nissaga ja promesa a Abraham.

Però cal evitar d’entendre erròniament els rols de Elisabet i de Maria. Elles representen respectivament l’Anunci i l’Acompliment; la Promesa i la seva Realització; la Humanitat menor d’edat i la Humanitat adulta. Però no divideixen la Història humana en dues parts separades, sinó que ens mostren el procés que s’ofereix a cada ésser humà de tots els temps. Cada nou ésser, encara que hagi nascut després de Crist, ha de realitzar en ell mateix aquest procés. Elisabet està present en cada humà, preparant allò que representa Maria, la jove “verge” de Natzaret plena d’iniciativa i capacitat generadora. Tots comencem en el “ventre d’Elisabet”. Tots som invitats a madurar fins a néixer del “ventre de Maria”.
Elisabet i Maria són “parentes”. Representen dos moments d’una mateixa família que ve de lluny i que es renova contínuament: la Humanitat.