Diumenge 19è. A. "Fantasma".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba,

mentre ell acomiadava la gent.

Després d’acomiadar tothom,

pujà tot sol a la muntanya per pregar.

Al vespre encara era allà tot sol.

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra,

però les ones la destorbaven d’avançar,

perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada,

Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era una fantasma

i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida:

“No tingueu por, que sóc jo”.

Pere li digué:

“Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà:

“Ja pots venir”.

Pere baixà de la barca,

es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia,

s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà:

“Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:

“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren

i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

165. Fantasma. (...s’esveraren pensant que era un fantasma...)

“Veure” Jesús.
Les comunitats cristianes saben molt bé que estan centrades en Jesús de Natzaret. Però, resulta visible?
Les comunitats es van anat formant quan Jesús ja havia mort. Els Evangelis van ser escrits quan, segurament, una gran majoria dels deixebles ja no havia vist mai Jesús físicament. El sentien viu i present, però els era invisible.

Certament podien activar el seu record i fer-se’n una imatge mental o, fins i tot, una representació sensible en forma de pintura o d’escultura que el fes visualment present... I aquest és precisament el perill que, de diferents maneres, els quatre Evangelis volen ajudar-nos a superar.

Els quatre Evangelis volen deixar-nos clar que “veure Jesús” no és activar un record, ni fer-se’n una imatge, una fantasia o un fantasma. La seva presència és real i física.

L’Evangeli de Marc no conté cap relat referent a la nova relació que la mort-resurrecciosa de Jesús estableix amb els seus Deixebles. L’Evangeli acaba presentant-nos les dones que, espantades, fugen del sepulcre on havien posat el cos de Jesús i no diuen res a ningú (Marc 16:8). (Els versets que segueixen a aquest acabament van ser-hi afegits més tard per algú que pensava que l’Evangeli de Marc havia quedat inacabat).

En l’Evangeli de Mateu les dones “veuen” Jesús, però només momentàniament (Mateu 28:9). Els Onze també el “veuen”, entre dubtes, però només en un contacte protocol·lari en el qual el Ressuscitat els envia a tot el món assegurant-los la seva “presència” (Mateu 28:17).

Són precisament aquests dos Evangelis que, en aquest relat de la Travessa del mar, parlen de Jesús “vist” com un fantasma. L’Evangeli de Mateu assenyala explícitament el nexe entre aquesta escena amb la del Ressuscitat a través de la ￫inclusió referida a l’actitud dels deixebles en cada cas (Mateu 14:33 i Mateu 28:17).

Els Evangelis de Lluc i de Joan no parlen de “fantasma” en els relats corresponents a la Travessa del mar (Lluc 8:22; Joan 6: 16); en canvi, ens ofereixen uns “relats de resurrecció” on exposen la "reacció" dels deixebles davant el Ressuscitat.

El relat de Lluc conté una escena semblant a aquesta de Mateu i Marc, però posada en el context de la Resurrecció: quan es presenta el Ressuscitat, els deixebles esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit (Lluc 24:37). Jesús, per convèncer-los de la seva “corporalitat”, els diu: Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.
Lluc havia preparat aquesta sorprenent escena amb el relat dels Deixebles d’Emmaús (Lluc 24:13). Aquest relat també és sorprenent perquè els dos deixebles, quan veuen Jesús i parlen amb ell, no el reconeixen; i quan finalment el reconeixen en la fracció del pa, deixen de veure’l.

En l’Evangeli de Joan hi ha una escena una mica semblant. La tercera vegada que els Deixebles es troben amb el Ressuscitat (Joan 21:4) no el reconeixen. Per a ells és un desconegut. Només després de fer cas del Desconegut, intueixen que és Jesús: Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor (Joan 21:12).
Després ve l’escena del diàleg de Jesús amb Pere que, en la Passió, havia assegurat “desconèixer aquell home” (Joan 18:17).

En els Evangelis de Mateu i Marc, Jesús, travessant el mar sense ser engolit per l’aigua, prefigura el Ressuscitat. No és cap fantasma sinó realment Ell.
En els Evangelis de Lluc i de Joan, Jesús no és cap “esperit”. Té un cos ben concret i real, que poden “veure i palpar” (Lluc 24:39 i Joan 20:27). Per als deixebles, la vida donada de Jesús pren cos visible en cada un dels humans. Es pot "palpar" en la Comunitat.

La Comunitat inclou tots els humans, fins hi tot els desconeguts.
La realitat actual del Ressuscitat no queda reduïda a un record, una imatge, un fantasma o un esperit. Té cos; i la seva corporalitat se’ns fa visible i palpable en cada ésser humà que ens trobem pel camí.
“Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu." (Mateu 25:37ss).

Els deixebles ho saben, ho proclamen, ho celebren i ho viuen.
També hi ha una gran comunitat d’humans que ho viuen, potser sense saber que ho estan proclamant i celebrant amb les seves vides.