4rt. de Pasqua. A. "Porta"

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

151. Porta. (Jo sóc la porta de les ovelles.).

És clàssica la figura de Jesús com a Bon Pastor. Però en l’Evangeli de Joan, Jesús, abans de presentar-se com a Bon Pastor, diu que és la porta. I no diu que sigui la porta del corral sinó la porta de les ovelles. És cert que immediatament abans s’ha parlat de la porta del corral. Entrar al corral per la porta o per un altre lloc posa de manifest la qualitat del que hi entra: si entra per la porta, és el pastor; si salta per la tàpia, és un lladre.

L’evangelista fa notar que els oients (els Fariseus) no entengueren què volia dir, Jesús. Aquesta incomprensió resulta sorprenent, ja que allò que volien significar les paraules de Jesús era d’experiència quotidiana. Però en aquest cas Jesús estava parlant amb uns que havien decidit no veure-hi (no entendre)... (Joan 9:41).

La incomprensió dels Fariseus provoca que Jesús formuli encara més radicalment la seva afirmació “Jo sóc la porta de les ovelles” afegint-hi una sentència extremadament severa: “Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers”. Els qui, abans de Jesús, havien vingut com a pastors d’Israel eren sobretot Moisès (pastor i profeta per antonomàsia) i David (pastor i rei per antonomàsia). A partir d’ells, a Israel eren considerats pastors del poble els seus successors; i també els successors d’Aaron, germà de Moisès i primer gran sacerdot. L’afirmació de Jesús que tots els que havien vingut abans que ell eren lladres o bandolers és volgudament dura. És cert que no reprova directament ni Moisès, ni David ni Aaron, però afirma rotundament que no han de ser “canonitzats”; és a dir: no han de ser considerats un model a seguir. Com a persones del seu temps, l’exercici del seu “pasturatge” (de la seva autoritat) havia inclòs diferents formes de violència. Per això el seu temps ha de ser superat. Per això no poden ser models.
L’únic model de pastor és Jesús. I la raó és clara: el vertader pastor dóna la vida per les ovelles. Tot el que no sigui això, comporta ser lladre o bandoler.

Aquí apareix la radicalitat de l’afirmació “Jo sóc la porta de les ovelles”. Hi ha infinites maneres d’entrar en la vida dels altres, però només una és legítima: anar-hi oferint la pròpia vida. Pares, mestres, polítics, governants, funcionaris, sacerdots, animadors, companys, amics, socis, rivals,... Tots ells només actuen justament si s’acosten a l’altre per compartir amb ell la pròpia vida. Tota altra manera d’entrar en la vida dels altres constitueix un furt o una agressió.

Però aquí cal ser molt lúcids. Donar la vida pels altres no significa pas posar-se passivament a mercè dels altres. Jesús va donar la seva vida fins i tot a Judes, que la va prendre per vendre-la per trenta monedes de plata (Mateu 26:15). Però Jesús no es va pas estar de sentenciar: “Qui obra així, més li valdria no haver nascut” (Mateu 26:24.  Lluc 22:3.  Joan 13:26ss).

Anar a les ovelles passant per Jesús com a porta, significa ajudar-les a ser protagonistes de la seva pròpia humanització dins l’horitzó d’una Humanitat que es va creant a si mateixa a partir d’un projecte de Déu. Ningú no es pot constituir en intèrpret en solitari d’aquest Projecte. Tampoc ningú no pot imposar el seu propi projecte, per bo, savi o just que es consideri. La Humanitat adulta la dissenyem i la construïm entre tots. N’ha de quedar exclosa tota forma de domini d’uns sobre els altres.

 

3er. de Pasqua. A. "Ulls".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

150. Ulls. (En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué).

Sens dubte els ulls són una part important del cos. Destaquen per la seva capacitat de connectar-nos amb la realitat que ens envolta. Per això, en totes les llengües, s’hi troba una gran quantitat de frases i expressions relacionades amb els ulls que, d’una manera real, aplicada o simbòlica, expressen la nostra variada i rica relació amb les persones i amb les coses del voltant.

També en els Evangelis trobem moltíssimes referències als ulls: als ulls de Jesús o als ulls d’altres persones, per indicar la relació amb Déu, amb els altres i amb les coses. Llegint només en l’Evangeli de Mateu ja trobem que Jesús toca els ulls per guarir uns cecs (Mateu 9:29); que el poble ha tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin... (Mateu 13:15); que Jesús alçà els ulls al cel (Mateu 14:19); que se’ns obrin els ulls, demanen els dos cecs de Jericó (Mateu 20:33); que els nostres ulls se’n meravellen del que fa el Senyor (Mateu 21:42); que els deixebles s’adormen perquè els ulls els pesen (Mateu 26:43);... Podeu buscar igualment en els altres evangelistes.

Els ulls ens permeten de veure-hi. Però també podem tancar-los, i aleshores no hi veiem. També pot passar que els ulls estiguin molt oberts i, a pesar d’això, no vegin allò que passa. En els jocs de màgia, els mags fan coses impossibles davant un públic que té els ulls molt atents, però que no "veu" el truc.
Els ulls poden enganyar-se i ser enganyats.
També poden “obcecar-se”.

Avui ja tots coneixem una dada ben real: l’ull humà només pot veure una part molt petita de la realitat. I encara, aquesta petita part només és visible si hi ha la llum suficient i adequada. De dia, no veiem les estrelles; de nit, no veiem les muntanyes ni els arbres del bosc.
Però sobretot cal tenir en compte una altra dada que ens dóna la ciència actual: pròpiament, no hi veiem amb els ulls sinó amb el cervell. És el cervell que, a partir de les sensacions que rep dels ulls, dels nostres records (conscients o no), dels nostres interessos i fòbies actuals,...teixeix una percepció que ja no es dóna en els ulls sinó en la ment, i que pot ser més o menys encertada.

En aquest sentit, el relat evangèlic que llegim avui és especialment sorprenent i carregat de detalls encara més sorprenents. Ens presenta Els dos deixebles d’Emaús que estan perfectament bé de la vista i veuen perfectament el foraster que se’ls ajunta pel camí. Però els seus ulls no el reconeixen. No el reconeixeran fins que el mateix foraster no faci una acció que els obrirà els ulls: compartir el pa. Però resulta que, quan reconeixen Jesús, ell desapareix. O sigui: el veuen mentre no el reconeixen, i deixen de veure’l quan el reconeixen!

Sembla evident que, amb aquest llenguatge estrany, el relat vol deixar clar que veure o no veure el Ressuscitat no depèn només dels ulls sinó que depèn sobretot de dues coses més: la fe i la comunitat.

El “cos ressuscitat” de Jesús només és “visible” amb els ulls de la fe. La seva vida donada se’ns fa “visible” amb els ulls de la cara només si som comunitat que l’acull.
Als deixebles d’Emaus, el pa compartit els ha obert els ulls de la fe; però els cal tornar a la Comunitat per poder veure físicament Jesús.
“Teniu res per a menjar?”, pregunta Jesús al grup de deixebles que ja creuen en ell (Lluc 24:41) però que encara no són prou “comunitat” com per saber donar-se com a aliment.

La presència de Jesús i la seva petició provoquen en els deixebles l’experiència de la vida mútuament donada. Així poden veure Jesús i comprendre el sentit de les Escriptures (Lluc 24:45). Abans, Jesús els ha mostrat les mans i els peus on es troben les nafres que testimonien la seva vida que es va donant permanent.
Amb el pa i el peix compartits es fa físicament visible el nou cos del Ressuscitat: la Comunitat de vida donada i rebuda. Una experiència perfecta de Resurrecció.

 

2on. de Pasqua A. "Costat".

2on de Pasqua. Any A.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles

que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

149. Costat. (Tomàs... porta la mà i posa-me-la dins el costat.).

Només l’Evangeli de Joan conté el relat del soldat que amb una llança obre el costat de Jesús. El text original grec, per parlar del costat de Jesús, fa servir la paraula “pleura”. Amb aquesta paraula que, en els Evangelis, només fa servir Joan, l’evangelista evoca l’episodi de la Creació de la dona, de Gènesi 2:21s. Allà llegim: “Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles (pleures) i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella (pleura) que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!”.
(Avui, algunes persones veuen en aquest relat una manifestació de masclisme, perquè faria la dona "dependent" de l’home. Amb tot, la intenció del relat no sembla que sigui mostrar cap dependència de la dona envers el baró sinó més aviat afirmar, en el marc d’una societat realment masclista, la absoluta proximitat i igualtat de baró i muller: “os dels meus ossos i carn de la meva carn”).

En el llenguatge del Quart Evangeli, la mort de Jesús evoca el son profund d’Adam, i la sang i aigua que surten del seu costat obert (pleura) representen l’Església: la nova Eva sorgida del costat obert del nou Adam (o l'Adam definitiu) (Joan 19:34). La sang i aigua encarnen els dos sagraments que defineixen l’Església: Baptisme i Eucaristia.
Per això l’Evangeli de Joan dóna tanta solemnitat a l’obertura del costat (pleura) de Jesús i al simbolisme de la sang i aigua que en surten. “El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu.

Això ajuda a entendre per què, en el Relat de la resurrecció, el primer que fa Jesús, després de saludar els deixebles, és mostrar-los les mans i el costat. Són el senyal que identifica el Ressuscitat amb el Crucificat.

L’evangelista es serveix de l’absència de Tomàs per centrar encara més tota l’escena en l’obertura del costat (i en els forats de les mans). Primer és el mateix Tomàs qui "proclama" que ell no creurà en la resurrecció de Jesús si no pot comprovar-la posant el dit al forat de les mans i la mà dins el costat.
Al cap de vuit dies (és dir: en la següent reunió de la Comunitat) Jesús es dirigeix directament a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Com Adam i Eva, sortida del seu costat, “inicien” (en el llenguatge mítico-sapiencial del Gènesi) la Humanitat, també ara el Crucificat, amb la sang i aigua sortides del seu costat, “inicia” la Humanitat adulta, o definitiva.

Per això la insistència en el nom de Tomàs, que significa “bessó”. Com Eva en relació a Adam és os dels meus ossos i carn de la meva carn, la Comunitat és el “cos” del Ressuscitat. El Ressuscitat i la Comunitat s’identifiquen (bessons).

I és també “bessó” dels futurs creients. Les mans i els peus foradats identifiquen Jesús amb tots els crucificats; i el costat obert identifica Jesús amb tots aquells que viuen com a vida que es dóna. Comunitat d’amor o Església.

Però, compte! Quan fem servir la paraula “Església”, és convenient superar una significació purament confessional. Amb el temps, els deixebles de Jesús s’han anat convertint en una Religió. El Cristianisme és avui una religió entre altres religions. Això fa que el significat original de la paraula església hagi canviat. Però, com a Comunitat que sorgeix del costat obert del Nou Adam, l’Església està formada per tots els humans que accepten ser humans i fer Humanitat, siguin o no, es considerin o no, confessionalment cristians.
És cert que el Cristianisme ofereix als Cristians llenguatge i àmbit per a entendre i celebrar la FE en Déu i en la Humanitat. Però cal excloure’n tot rastre d’exclusivitat.

Les altres Religions, els altres Marcs Culturals ofereixen també als seus participants llenguatge i àmbit per ser Humans i fer Humanitat. La varietat de Llenguatges (de Religions) és una riquesa de la Humanitat.

 

Pasqua. A, "Pedra".

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,
quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

148. “Pedra”. (... i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.).

Hi ha molta varietat de pedres: grans, petites, mòbils, fixes,... Les pedres tenen una gran presència en la vida humana. Per això, totes les llengües disposen de diferents paraules per referir-se a les pedres segons les seves característiques i utilitats: pedra, pedregam, roc, roca, penya, còdol, dovella, llosa,...

En les Cultures Mediterrànies són importants les pedres o lloses sepulcrals, que poden anar des dels monuments megalítics fins a les petites làpides que tanquen els nínxols dels actuals cementiris, passant per les famoses piràmides d’Egipte o els refinats mausoleus.

En mostrar la resurrecció de Jesús, els quatre Evangelis fan menció de la pedra posada per tancar el seu sepulcre.
Els Evangelis de Lluc i de Joan només diuen que, quan hi van anar les dones per ungir el cos de Jesús, van veure que la pedra que tancava el sepulcre estava treta (Lluc 24:2.  Joan 20:1).

Els Evangelis de Mateu i Marc parlen d’aquesta pedra també com a punt final de la sepultura de Jesús: Després Josep d’Arimatea va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà. (Mateu 27:60. Marc 15:46).

L’Evangeli de Joan també parla de la pedra sepulcral en el relat de la Resurrecció de Llàtzer (Joan 11:38.39.41). Aquest relat és una previsualització de la resurrecció de Jesús. Hi surt tres vegades la paraula “pedra” (o llosa, segons les traduccions. En l’original grec: sempre diu lithos). Aquesta insistència és una manera d’indicar que se li vol donar un significat important.

En les Cultures Mediterrànies, diferentment del que passa en les Orientals, Africanes o Ameríndies, l’ús de pedres o lloses sepulcrals ha fet néixer l’imaginari dels dos mons: el món dels vivents i el món dels morts.

Evidentment, els Vivents no ens podem pas desentendre dels qui han mort, ja que hem tingut amb ells profunds vincles afectius o de sang. Això s’hauria concretat en la creença popular sobre el món dels morts.
Les religions mediterrànies s’haurien acomodat a aquesta creença i, fins i tot, l’haurien fomentada convertint el món dels morts en un objectiu important de la seva acció religiosa. A través de ritus, cerimonials, pregàries, oblacions,... hi hauria la possibilitat de “connectar” amb el món dels morts, tot i estar profundament separat per la pedra sepulcral que nosaltres mateixos hi hem posat.

Els Evangelis corregeixen aquesta falsa mentalitat dels dos mons. La resurrecció comporta creure en un sol món: el món de la Vida, creat i mantingut per Déu, Vivent i Font de tota vida. “Traieu la pedra”, diu Jesús davant la tomba de Llàtzer (Joan 11:39). “La pedra estava treta”, es diu en la resurrecció de Jesús.

L’Evangeli de Mateu hi posa solemnitat: “Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s’hi va asseure al damunt”. Asseient-s’hi al damunt, la pedra queda fixada. Mai més ningú podrà fer-la rodolar ni tancar el falsament imaginat Món dels morts (Mateu 28:1s).

Evidentment, no cal quedar-se en una interpretació literal d’aquest llenguatge metafòric que ens impediria d’entendre el seu profundíssim significat. No es tracta de no enterrar els morts sinó d’entendre que la mort biològica és simplement això: una mort biològica. 

No comporta sortir del Món dels vivents per entrar al Món dels morts, sinó que es tracta d'una nova manera de viure, que en podem dir comunió. “Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú,... van dipositar-hi Jesús.” (Joan 19:41).

Als horts no s’hi enterren cadàvers sinó llavors. I les llavors no s’hi enterren perquè morin sinó perquè brotin.
Jesús és el "Natzarè", paraula que en arameu sona igual que brot o rebrot. “Vosaltres busqueu Jesús, el Natzarè, el crucificat...”. (Marc 16:6).

 

El Ram. A. "Somera".

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Mateu. És un relat llarg, que podeu llegir al blog APUNTS D'HOMILIA. 
Per això comento una paraula que apareix en el fragment d'evangeli que el Missal proposa per a la Benedicció dels rams que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita. 

EVANGELI de la Benedicció dels rams. (Mateu 21,1-11).
 

Quan eren a prop de Jerusalem,

arribaren a Bet-Fagué,

a la muntanya de les Oliveres.

Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant,

i trobareu tot seguit una somera fermada,

amb el seu pollí.

Deslligueu-la i porteu-me'ls.

Si algú us preguntava res,

responeu-li que el Senyor els ha de menester,

però que els tornarà de seguida».

Tot això va succeir perquè es complís

el que el Senyor havia anunciat pel profeta:

«Digueu a la ciutat de Sió:

Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada,

muntat en una somera,

en un pollí, fill d'un animal de càrrega».

Els deixebles hi anaren,

feren el que Jesús els havia manat,

portaren la somera i el pollí,

els guarniren amb els seus mantells,

i ell hi pujà.

Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells;

altres tallaven branques dels arbres

per encatifar la terra

i la gent que anava al davant i la que seguia cridava:

«Hosanna al Fill de David.

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Hosanna a dalt del cel».

Quan hagué entrat a Jerusalem,

s’agità tota la ciutat.

Molts preguntaven: «¿Qui és aquest?».

La gent que anava amb ell responia:

«És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».

147. Somera. (Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera,...).

Els quatre Evangelis ens parlen de l’Entrada de Jesús a Jerusalem acompanyat per la multitud que l’aclama com a rei. L’Evangeli de Mateu que hem llegit és l’únic que parla d’una somera i del seu pollí com a muntura. Els altres tres Evangelis només parlen d’un pollí de somera. L’escena que descriu l’Evangeli de Mateu és, de fet, impossible: Jesús muntant una somera i el seu pollí. Amb aquest detall estrany Mateu vol relacionar directament aquesta escena amb la profecia de Zacaries on també es parla d’un rei humil que munta una somera, un pollí d’animal subjectat. En la profecia no es parla de dos animals sinó d’un de sol, anomenat de dues maneres. També l’Evangeli de Joan parla d’un pollí de somera citant la mateixa profecia (Zacaries 9:9).

La profecia de Zacaries evoca l’entronització del rei Salomó, fill i successor del mític rei David (1er.Llibre dels Reis 1:33ss). Així es vol indicar que l’autèntic fill i successor de David no fou Salomó (que va acabar pervertint-se: 1er.Llibre dels Reis 11:1-13), sinó el profeta Jesús, de "Natzaret" de Galilea.

El relat estableix una certa oposició entre Jerusalem i Natzaret:
- Jerusalem, com a capital del País, produeix servitud per al Poble i els seus ciutadans (pollí). És “el poble que està aquí al davant” on els dos deixebles enviats trobaran una somera fermada, amb el seu pollí. La feina dels dos deixebles enviats serà desfermar-la. La somera fermada i el seu pollí representen el poble esclavitzat avui i demà.

- En canvi Natzaret és la pàtria de Jesús. “Natzarè”, en arameu, sona igual que la paraula “rebrot”. Jesús és presentat com el “rebrot” de la Soca de Jessé, el pare de David (Isaïes 11:1. Jeremies 23:5. També Apocalipsi 22:16).

Amb aquest llenguatge es vol significar que és Jesús “el Natzarè” qui realitza de debò el Regne promès. Un Regne fonamentat no pas en el Domini sinó en el Servei. L’entronització del seu rei no es fa entrant a la Capital muntant un solemne cavall ni tampoc una poderosa mula (com Salomó) sinó en una humil burreta amb el seu pollí.

Davant aquest espectacle, Jerusalem, la Capital, s’agita, com ja havia passat amb l’arribada dels Mags vinguts d’Orient que buscaven el rei dels Jueus que acaba de néixer (Mateu 2:2). Jerusalem, com a capital, imposa el seu Domini esclavitzador. Per això el Natzarè ve a desfermar-la (“Hosana!” significa “Salva’ns!”).

El relat conté unes paraules sorprenents. Els dos deixebles són enviats a deslligar la somera i el seu pollí, i, si algú els demana per què ho fan, han de respondre que el Senyor els ha de menester,

però que els tornarà de seguida.

“Els tornarà de seguda”? Si la somera i el pollí representen el Poble fermat, ¿què vol dir que els tornarà de seguida? ¿És que només seran deslligats un moment per a ser utilitzats, i retornats perquè els tornin a fermar?

Potser aquí la traducció habitual no sigui del tot encertada. L’original grec diu: el seu Senyor els necessita i de seguida els “enviarà” (“apostele”). “De seguida els enviarà” és una expressió molt ambivalent; potser, volgudament ambivalent. Pot significar ser enviat a la situació anterior de fermats, o ser enviat a una nova situació de llibertat.

Si continuem llegint, el relat diu: Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va expulsar els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms,... Després, mentre era dins el recinte del temple, se li acostaren cecs i coixos, i ell els va curar (Mateu 21:12ss). Els cecs i el coixos, i tots els qui patien deformitats, no podien entrar al Temple. Però, després que Jesús ha tret fora els que s’hi havien instal·lat (venedors i canvistes), ja poden entrar-hi els que n’eren injustament exclosos (fermats a fora la casa). Així el Temple esdevé un espai de llibertat.

Però, no tothom estima la llibertat. La mateixa multitud que el dia del Ram aclama Jesús com a rei, el Divendres sant cridarà: Fora, crucifica’l aquest! Nosaltres no tenim més rei que el Cèsar (l’emperador romà) (Mateu 27:22; i Joan 19:15). Aquests prefereixen tornar a estar fermats. Potser l’ambivalència de les paraules “de seguida els enviarà” és per referir-se també a aquests.
Estar fermat o desfermat, depèn, també, de cadascú.