Paraules i Parauletes.
>> Introducció.
Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/
EVANGELI. (Lluc 24:13-35).
Aquell
mateix diumenge
dos dels
deixebles de Jesús se n’anaven a un poble
anomenat
Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,
i
conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,
Mentre conversaven i discutien,
Jesús
mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,
però Déu
impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els
preguntà:
«De què
discutiu entre vosaltres tot caminant?»
Ells
s’aturaren amb un posat trist
i un dels
dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
«De tots
els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,
¿ets
l’únic que no saps el que hi ha passat?»
Els
preguntà: «Què?»
Li
contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.
S’havia
revelat com un profeta
poderós
en obres i en paraules davant Déu i el poble.
Els grans
sacerdots i les autoritats del nostre poble
l’entregaren
perquè fos condemnat a mort i crucificat.
Nosaltres
esperàvem que ell seria
el qui
hauria alliberat Israel.
Ara, de
tot això ja fa tres dies.
És cert
que unes dones del nostre grup ens han esverat:
han anat
de bon matí al sepulcre,
no hi han
trobat el cos,
i han
vingut a dir-nos que fins i tot
se’ls han
aparegut uns àngels
i els han
assegurat que ell és viu.
Alguns
dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre
i ho han
trobat tot exactament com les dones havien dit,
però a
ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué:
«Sí que
us costa d’entendre!
Quins
cors tan indecisos a creure
tot allò
que havien anunciat els profetes.
No havia
de patir tot això el Messies
abans
d’entrar en la seva glòria?»
Llavors,
començant pels llibres de Moisès
i seguint
els de tots els profetes,
els
exposava tots els llocs de les Escriptures
que es
referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien
i ell va
fer com si seguís més enllà.
Però ells
el forçaren pregant-lo:
«Queda’t
amb nosaltres que ja es fa tard
i el dia
ha començat a declinar.»
Jesús
entrà per quedar-se amb ells.
Quan
s’hagué posat amb ells a taula,
prengué
el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.
En aquell
moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,
però ell
desaparegué.
I es
deien l’un a l’altre:
«No és
veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre
mentre
ens parlava pel camí
i ens
obria el sentit de les Escriptures?»
Llavors
mateix s’alçaren de taula
i se’n
tornaren a Jerusalem.
Allà
trobaren reunits els onze
i tots
els qui anaven amb ells, que deien:
«Realment
el Senyor ha ressuscitat
i s’ha
aparegut a Simó.»
Ells
també contaven el que els havia passat pel camí,
i com
l’havien reconegut quan partia el pa.
150. Ulls. (En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué).
Sens dubte els ulls són una part important del cos.
Destaquen per la seva capacitat de connectar-nos amb la realitat que ens
envolta. Per això, en totes les llengües, s’hi troba una gran quantitat de
frases i expressions relacionades amb els ulls que, d’una manera real, aplicada
o simbòlica, expressen la nostra variada i rica relació amb les persones i amb
les coses del voltant.
També en els Evangelis trobem moltíssimes referències als ulls: als ulls de Jesús o als ulls d’altres persones, per indicar la relació amb Déu, amb els altres i amb les coses. Llegint només en l’Evangeli de Mateu ja trobem que Jesús toca els ulls per guarir uns cecs (Mateu 9:29); que el poble ha tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin... (Mateu 13:15); que Jesús alçà els ulls al cel (Mateu 14:19); que se’ns obrin els ulls, demanen els dos cecs de Jericó (Mateu 20:33); que els nostres ulls se’n meravellen del que fa el Senyor (Mateu 21:42); que els deixebles s’adormen perquè els ulls els pesen (Mateu 26:43);... Podeu buscar igualment en els altres evangelistes.
També en els Evangelis trobem moltíssimes referències als ulls: als ulls de Jesús o als ulls d’altres persones, per indicar la relació amb Déu, amb els altres i amb les coses. Llegint només en l’Evangeli de Mateu ja trobem que Jesús toca els ulls per guarir uns cecs (Mateu 9:29); que el poble ha tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin... (Mateu 13:15); que Jesús alçà els ulls al cel (Mateu 14:19); que se’ns obrin els ulls, demanen els dos cecs de Jericó (Mateu 20:33); que els nostres ulls se’n meravellen del que fa el Senyor (Mateu 21:42); que els deixebles s’adormen perquè els ulls els pesen (Mateu 26:43);... Podeu buscar igualment en els altres evangelistes.
Els ulls ens permeten de veure-hi. Però també podem
tancar-los, i aleshores no hi veiem. També pot passar que els ulls
estiguin molt oberts i, a pesar d’això, no vegin allò que passa. En els jocs de
màgia, els mags fan coses impossibles davant un públic que té els ulls molt
atents, però que no "veu" el truc.
Els ulls poden enganyar-se i ser enganyats.
També poden “obcecar-se”.
Avui ja tots coneixem una dada ben real: l’ull humà només pot veure una part molt petita de la realitat. I encara, aquesta petita part només és visible si hi ha la llum suficient i adequada. De dia, no veiem les estrelles; de nit, no veiem les muntanyes ni els arbres del bosc.
Però sobretot cal tenir en compte una altra dada que ens dóna la ciència actual: pròpiament, no hi veiem amb els ulls sinó amb el cervell. És el cervell que, a partir de les sensacions que rep dels ulls, dels nostres records (conscients o no), dels nostres interessos i fòbies actuals,...teixeix una percepció que ja no es dóna en els ulls sinó en la ment, i que pot ser més o menys encertada.
En aquest sentit, el relat evangèlic que llegim avui és especialment sorprenent i carregat de detalls encara més sorprenents. Ens presenta Els dos deixebles d’Emaús que estan perfectament bé de la vista i veuen perfectament el foraster que se’ls ajunta pel camí. Però els seus ulls no el reconeixen. No el reconeixeran fins que el mateix foraster no faci una acció que els obrirà els ulls: compartir el pa. Però resulta que, quan reconeixen Jesús, ell desapareix. O sigui: el veuen mentre no el reconeixen, i deixen de veure’l quan el reconeixen!
Sembla evident que, amb aquest llenguatge estrany, el relat vol deixar clar que veure o no veure el Ressuscitat no depèn només dels ulls sinó que depèn sobretot de dues coses més: la fe i la comunitat.
El “cos ressuscitat” de Jesús només és “visible” amb els ulls de la fe. La seva vida donada se’ns fa “visible” amb els ulls de la cara només si som comunitat que l’acull.
Als deixebles d’Emaus, el pa compartit els ha obert els ulls de la fe; però els cal tornar a la Comunitat per poder veure físicament Jesús.
“Teniu res per a menjar?”, pregunta Jesús al grup de deixebles que ja creuen en ell (Lluc 24:41) però que encara no són prou “comunitat” com per saber donar-se com a aliment.
La presència de Jesús i la
seva petició provoquen en els deixebles l’experiència de la vida mútuament donada.
Així poden veure Jesús i comprendre el sentit de les Escriptures
(Lluc 24:45). Abans, Jesús els ha mostrat les mans i els peus on es troben les
nafres que testimonien la seva vida que es va donant permanent. Els ulls poden enganyar-se i ser enganyats.
També poden “obcecar-se”.
Avui ja tots coneixem una dada ben real: l’ull humà només pot veure una part molt petita de la realitat. I encara, aquesta petita part només és visible si hi ha la llum suficient i adequada. De dia, no veiem les estrelles; de nit, no veiem les muntanyes ni els arbres del bosc.
Però sobretot cal tenir en compte una altra dada que ens dóna la ciència actual: pròpiament, no hi veiem amb els ulls sinó amb el cervell. És el cervell que, a partir de les sensacions que rep dels ulls, dels nostres records (conscients o no), dels nostres interessos i fòbies actuals,...teixeix una percepció que ja no es dóna en els ulls sinó en la ment, i que pot ser més o menys encertada.
En aquest sentit, el relat evangèlic que llegim avui és especialment sorprenent i carregat de detalls encara més sorprenents. Ens presenta Els dos deixebles d’Emaús que estan perfectament bé de la vista i veuen perfectament el foraster que se’ls ajunta pel camí. Però els seus ulls no el reconeixen. No el reconeixeran fins que el mateix foraster no faci una acció que els obrirà els ulls: compartir el pa. Però resulta que, quan reconeixen Jesús, ell desapareix. O sigui: el veuen mentre no el reconeixen, i deixen de veure’l quan el reconeixen!
Sembla evident que, amb aquest llenguatge estrany, el relat vol deixar clar que veure o no veure el Ressuscitat no depèn només dels ulls sinó que depèn sobretot de dues coses més: la fe i la comunitat.
El “cos ressuscitat” de Jesús només és “visible” amb els ulls de la fe. La seva vida donada se’ns fa “visible” amb els ulls de la cara només si som comunitat que l’acull.
Als deixebles d’Emaus, el pa compartit els ha obert els ulls de la fe; però els cal tornar a la Comunitat per poder veure físicament Jesús.
“Teniu res per a menjar?”, pregunta Jesús al grup de deixebles que ja creuen en ell (Lluc 24:41) però que encara no són prou “comunitat” com per saber donar-se com a aliment.
Amb el pa i el peix compartits es fa físicament visible el nou cos del Ressuscitat: la Comunitat de vida donada i rebuda. Una experiència perfecta de Resurrecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada