Dissabte Sant B. Ressuscitar.

EVANGELI (Marc 16:1-8)

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles preguntaven:

«¿Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?» Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta, un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és, aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho havia dit.»

Elles sortiren del sepulcre i fugiren.

Tremolaven d’esglai i, de por que tenien,

no s’atreviren a dir res a ningú.

 

32. “Ressuscitar”.     (Ha ressuscitat, no hi és aquí).

Tenim un problema d’imaginació quan fem servir la paraula “resurrecció”. Solem imaginar-la per contrast amb la mort. Imaginem que ressuscitar significa sortir de la mort per retornar a la vida.

Entenem la mort com el contrari de la vida, i la resurrecció com el contrari de la mort. D’aquesta manera, la imaginació ens és un obstacle per entendre allò que ens volen dir els Evangelis quan ens parlen de resurrecció.

En part, els Evangelis s’acomoden a aquesta manera d’imaginar la resurrecció, però també la desborden anant molt més enllà. És cert que també els Evangelis relacionen la resurrecció amb la mort, però després d’oferir-nos una visió canviada de la mort.

Per als Evangelis, la mort no és necessàriament el contrari de la vida; ni la resurrecció és el contrari de la mort. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà”. (Mateu 16,25). Els Evangelis ens diuen que la nostra mort pot ser com la “mort” d’una llavor sembrada (Joan 12,24). Aquesta “mort” és el pas (Pasqua) a una nova vida exuberant.

En el llenguatge evangèlic, la mort pot no quedar-se en un simple col·lapse biològic, sinó que pot posar de manifest la totalitat de donació de la nostra pròpia vida. L’amor té la magnífica capacitat de fer que la nostra, aparentment, vida perduda sigui, en realitat, la manifestació d'una vida donada plenament.

I aquí és on ens fem la gran pregunta, i els Evangelis ens donen la gran resposta.
La pregunta és: ¿La nostra vida donada és rebuda per algú?
La resposta dels Evangelis és clara i contundent: Tota vida donada per amor és rebuda per les mans vivificadores de Déu. I això és el que ens volen dir amb la paraula resurrecció.

Aquesta interacció entre la nostra vida donada i l’acolliment de Déu ens bé visualitzada en la persona de Jesús. “Jesús va cridar amb tota la força: «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» I havent dit això, va expirar” (Lluc 23,46).

És sorprenent el diàleg que l’evangelista Lluc posa entre Jesús i un dels Lladres crucificats amb ell:
- «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne».
-Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lluc 23,43).

Els Evangelis expressen tota la experiència humana enfront de la mort. És cert que, sovint, aquesta experiència està envoltada de foscor. Si l’Evangeli de Lluc ens manifesta l’absoluta confiança de Jesús en el Pare, els Evangelis de Mateu i Marc expressen també el sentiment tràgic de sentir-se abandonat. Una experiència per la que Jesús, cent per cent humà, també va passar. “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” (Marc 15:34). (Veure: Abandonat).

Els dos sentiments pertanyen a l’experiència humana: el sentiment de ser acollit i el sentiment de ser abandonat. Els dos sentiments formen part de l’experiència de Jesús: l’Home.
Però els quatre Evangelis testifiquen que la vida donada de Jesús és acollida pel Pare; i la resurrecció n’és l'experiència clara i decisiva que en fan els deixebles.

L’acolliment del Pare es fa també visible en l’acolliment que fa la Nova Humanitat, representada per “les dones”, i sobretot per Maria Magdalena.
La Nova Humanitat, nascuda dels vincles de comunió fraternal (“església”) visualitza la resurrecció, entesa com a vivència d’una vida donada i compartida.
Amb la resurrecció es completa el cercle de la Vida (que resta sempre obert a qui vulgui entrar-hi): “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava,...” (Joan 13:3).

La fe en El Ressuscitat ens porta a superar la idea d’una vida merament individual. No hi ha vida si no és en forma compartida. La que puc considerar la "meva" vida no comença ni acaba en mi, perquè ja existia abans que jo, i continua després de mi. Si la meva aportació és correcta, sóc invitat a participar de l’èxit creixent de la VIDA. Si no, “El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut”. (Mateu 26,24).
No és una amenaça sinó una constatació: o existim en la Humanitat, o no existim.

La Comunitat és la manifestació (sagrament, en llenguatge tradicional) de la Resurrecció.
Però això també ens ensenya una altra cosa: les relacions de domini són el "sagrament" d'una vida frustrada.