Diumenge 8. Any A. "Cos".

8è. Diumenge. Any A.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

EVANGELI. (Mateu 6,24-34).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Ningú no pot servir dos amos:

Si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.

Per això us dic:

No us neguitegeu per la vostra vida,

pensant què menjareu o què beureu,

ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.

¿No val més la vida que el menjar,

i el cos, més que el vestit?

Mireu els ocells que volen lliures pels aires:

no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners,

però els alimenta el vostre Pare celestial.

¿I no valeu més vosaltres que ells?

¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi,

és capaç d’allargar, ni un minut,

el temps de la seva vida?

I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu?

Mireu com creixen els lliris dels prats:

no treballen ni filen,

però us asseguro que ni Salomó,

amb tota la seva magnificència,

no es vestia com cap d’aquests.

I si Déu vesteix així l’herba dels prats,

que hi és avui i demà ja la tiren al foc,

com no ho farà encara més amb vosaltres,

gent de poca fe?

Per tant,

no us neguitegeu pensant què menjareu,

o què beureu,

o com us vestireu.

Anar darrere de tot això és propi dels pagans.

El vostre Pare celestial

sap molt bé la necessitat que en teniu.

Busqueu per damunt de tot

el regne de Déu i ser justos.

No us neguitegeu, doncs, pensant en demà.

El demà ja tindrà les seves preocupacions.

Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»

141. Cos. (... no us neguitegeu ... ni pel vostre cos, pensant com us vestireu...).

L’espiritualitat occidental s’ha anat bastint amb el Cristianisme. Però, en la manera d’entendre el cos, el Cristianisme no és tant hereu del Missatge de Crist com del Neoplatonisme.
Encara que els Evangelis van ser escrits en grec, les seves categories mentals són jueves. Però la difusió del Missatge demanava la inculturació en el món grecoromà. Bona part dels pensadors cristians dels primers segles va trobar en la filosofia neoplatònica del moment elements que permetien inculturar-hi el “missatge” cristià.

Un element important pres del Neoplatonisme va ser un cert dualisme. Sense caure en una mentalitat estrictament dual (la Realitat com a provinent de dos Principis contraposats: Bé i Mal, o Déu i Satanàs), sí que es va assumir la idea que l’ésser humà està constituït per dues realitats: cos i ànima.
El cos, material i corruptible, era entès fàcilment com inspirador de passions i comportaments negatius. En canvi l’ànima, espiritual i immortal, permetia la “espiritualització” per esdevenir semblants a Déu.

Aquest dualisme de baixa intensitat permetia aparentment “racionalitzar” l’etern problema de l’existència del Mal, i oferir una visió més suau del drama de la Mort.
També oferia, aparentment, una “explicació” al misteri de la resurrecció: tema central en el Missatge cristià.

D’aquesta manera va anar desenvolupant-se una visió dualista de l’ésser humà, molt aliena al Missatge evangèlic.

En els Evangelis, l’ésser humà constitueix una realitat única. I aquesta realitat única és corporal. No “tenim” cos sinó que "som" cos.

Però el cos humà no és com el d’una pedra. El cos humà és vivent. Això comporta que l’ésser humà neix, creix i forma part de la gran xarxa de la Vida. Cap vida comença de zero. Tota vida neix d’una altra vida o vides precedents. Així, el fet de viure ens obre a les categories de Temps i Espai, ja que la vida de cada vivent està marcada i definida per l’entorn on es troba i pel moment en què viu.

Vida comporta evolució; i amb l’evolució van apareixent progressivament sensibilitats, que capaciten el cos per establir relacions amb el seu entorn: relacions d’anada i tornada. Els vivents, en realitat, no “vivim” sinó que "convivim".

La convivència marca fortament l’evolució de la Vida provocant-hi canvis que a vegades són qualitatius. Ens pot ajudar a entendre això el que passa amb l’aigua: sense deixar de ser un compost d’oxigen i hidrogen, té característiques qualitativament diferents si té forma sòlida, líquida o gasosa, la qual cosa depèn de l’entorn.

Semblantment, i en més mesura, els Humans. La convivència ens ha anat capacitant per a comportaments qualitativament diferents. Els comportaments morals ja ens obren a les categories de Bé i de Mal.
Com el Temps i l’Espai, el Bé i el Mal no són realitats en si mateixos. Són relacions; formes de convivència.

En l’evangeli que hem llegit, Jesús diu: No us neguitegeu pel cos. D’entrada, sembla un consell molt estrany, ja que som cos. Però, enteses com cal, aquestes paraules de Jesús expressen un gran realisme: amb les preocupacions pel nostre cos no aconseguim pas sobreposar-nos a seves limitacions. Però, quan entenem i assumim que el nostre cos és "l'eina" de la convivència, aleshores també comprenem allò que demanen els evangelis: Busqueu per damunt de tot el regne de Déu i ser justos.

Fent bé (fent convivència o, en llenguatge clàssic, fent comunió), sí que superem les limitacions que venien d’un cos que ens tancava en nosaltres mateixos. Cada cos individual és fruit d’una sèrie de circumstàncies coincidents en un temps i un espai. És precisament la comunió allò que porta el nostre cos més enllà d’un espai i temps concrets. Gràcies a la comunió, el cos va més enllà d'ell mateix fent-se xarxa, relació.

Retornant a l’exemple de l’aigua, diríem que, amb la comunió, el cos es “vaporitza” o “s’espiritualitza”, passant de existir a coexistir. “Busqueu per damunt de tot el regne de Déu (comunió), i la resta hi serà afegida (Lluc12:31).
St. Pau, en la 1ª Carta als Corintis ho explica fent servir expressions com “cos gloriós” o “cos espiritual” (1Co15,44ss).

La resurrecció de Jesús és corporal, amb un cos ja no limitat per un espai i un temps. Ell ha esdevingut aliment. És a dir: vida que es dóna fent-se xarxa, relació, comunió. Els deixebles el busquen “corporalment individualitzat”, però no el reconeixen (Lluc24:31). Només el “veuen” quan, a taula, comparteixen amb aquell desconegut "que parteix el pa".

La corporalitat implica que la resurrecció no ha de ser entesa com una situació purament individual. En Jesús, és la vida de tota la Humanitat que ressuscita. Més encara: tot l’Univers entra en l’horitzó de la Resurrecció. El món “nou” no és un “altre” món sinó el nostre únic Món creat per l’Amor de Déu que va renovant-se (Romans 8:22). En l’Home, per l’Home i amb l’Home és tot l’Univers que ressuscita.

Cos i Esperit no són realitats oposades, com no són realitats oposades les vibracions de l’aire i la música que generen. Música material que pot commoure profundament el nostre esperit.