Pentecosta. Any B.

Paraules i Parauletes.    "Esperit".

EVANGELI. (Joan 15,26-27; 16,12-15).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan vindrà el Defensor

que jo us enviaré quan seré amb el Pare,

l’Esperit de la veritat que prové del Pare

donarà testimoni de mi.

I vosaltres, que sou amb mi des del principi,

també en donareu testimoni.

Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

40. “Esperit”. (...l’Esperit de veritat que prové del Pare...).

A la Bíblia, la paraula “esperit” és rica en significats, variables segons la situació concreta de cada persona o col·lectiu que experimenta els seus "efectes". Així, segons el cas, “esperit” pot significar força, alè, paraula, consol, defensor, impuls, desig, energia, ventada, oreig, foc,...

Tot ésser humà, en la mesura que va esdevenint conscient de la seva pròpia realitat, s’adona de que ell no és la causa de si mateix. Té vida, però no és la font de la seva vida. Existeix, però no és la causa de la seva existència. És, però podria no ser. Vol, pensa i desitja, però podria caure en l’abúlia més absoluta. Sentim en la pròpia carn la nostra radical contingència.

És una experiència de doble cara: per un cantó notem que existim i que ens aguantem en l’existència; per l'altre, donat que no ens aguantem per nosaltres mateixos, "sentim" que "algú" o "alguna cosa" ens aguanta.

De l’experiència de “ser aguantats” neix el sentiment religiós que, en la llarga Història dels Humans, ha anat prenent una infinitat de formes. Formes més o menys adequades, perquè s’hi solen barrejar altres sentiments, bons o dolents, com la generositat, la creativitat, o l’orgull, la por,...

Els Evangelis ens presenten Jesús de Natzaret com l’home ple de l’Esperit de Déu o Esperit Sant.
Sobretot en l'Evangeli de Lluc, l’Esperit Sant és el gran artífex d’allò que podríem dir-ne: procés d’humanització, fet visible en l’home Jesús. Per això s'hi diu que:

-Jesús és concebut i neix per obra de l’Esperit Sant (Lluc 1,35)
-En el Baptisme rep la plenitud de l’Esperit, que el "conduirà" durant tota la vida (3,22ss).
-Aquesta plenitud de Jesús esclata en un devessall d’Esperit que va transformant radicalment tota la Humanitat (Pentecosta. Fets 2,1ss).

Els Evangelis també parlen d’esperits malignes o "dimonis".
Convé no caure en l’error de donar “realitat objectiva” a aquests esperits. No són "éssers" sinó "carències" en el ser. És com quan parlem de "calor" i de "fred": la calor "existeix"; la fred, no. És només "carència" de calor.

Algú podria dir: la fred és tan real que fins i tot pot matar una persona. És veritat. Però això passa perquè els vivents necessitem d'un mínim de calor. Quan ens falta aquest mínim, la nostra vida es col·lapsa. Qui mor de fred, en realitat mor per carència de la calor que necessita.
La fred no és cap "realitat" en si mateixa ni es pot "fabricar". Els frigorífics no “fan” fred; simplement treuen la calor d’un lloc portant-la a un altre. Quan s’ha tret tota la calor d’un lloc, ja no es pot "refredar" més. Els Físics parlen del (teòric) zero absolut, que estaria situat a -273 graus de l’escala Celsius.

Semblantment, els esperits malignes no "existeixen".
Però una persona o col·lectiu pot refusar l’Esperit Sant fins a situar-se sota mínims en humanitat. Aquest refús d’Esperit Sant fa que aquella persona o col·lectiu aparegui com a “posseïda” d’un esperit maligne.

L’Esperit Sant ens humanitza. Refusar-lo, resistir-lo, oposar-s’hi,... comporta deshumanitzar-se. Es pot dir que quan una persona o un col·lectiu "perd humanitat" apareix com a posseïda d’un "esperit maligne".

També pot donar-se el cas de "persones posseïdes” no tant perquè conscientment refusin l’Esperit Sant sinó com a conseqüència de l’entorn en què es troben i que els “posseeix” o esclavitza.

Davant d’aquestes situacions, la vocació de qualsevol humà és humanitzar; és a dir: ajudar a canviar l'entorn o "treure" els esperits malignes.
Aquesta va ser la principal missió de l’home Jesús, i la missió que va encomanar directament a tots els seus deixebles (promotors d’humanitat) (Mateu 28,18,  o  Joan 20,22ss).