SS. Trinitat. B. "Convertir".

Paraules i Parauletes.   "Convertir"

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’hi acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant,

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

41. “Convertir”. (Aneu a convertir tots els pobles...).

En els Evangelis, el verb “convertir” s’hi troba en forma transitiva i intransitiva, o reflexiva: "convertir" i "convertir-se".

Convertir-se, bàsicament, significa acceptar l’Evangeli; és a dir: creure en "l’Home" com a ésser creat i estimat per Déu.

Convertir, bàsicament, significa fer saber a algú que els "Humans", creats i estimats per Déu, som cridats a ser fills seus, i germans entre nosaltres.
És una “bona notícia” ("evangeli") que genera en qui l’escolta el desig de convertir-se o fer-se més humà.

Però, després que el Missatge evangèlic prengués forma d’una "Nova Religió", la paraula “convertir” s’ha tornat perillosa, perquè pot ser entesa en sentit proselitista.

El proselitisme és directament contrari a la idea de "encarnació", que és el “camí” que els Evangelis proposen per la conversió. “Convertir algú”, en sentit evangèlic, no és intentar que abandoni la seva religió per passar-se a una altra (la "nostra"), sinó ajudar-lo a entendre que Déu l’estima, i l’estima en la seva realitat pròpia.

Segons el llibre "Fets dels apòstols", el mateix apòstol Pere, al final ho va "descobrir": “Llavors Pere prengué la paraula i digué: "Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin" (Actes10:35).

Les Religions, en si mateixes, no són ni bones ni dolentes; ni vertaderes ni falses. Són llenguatge. Pretendre que algú renunciï a la seva religió per "passar" a la nostra, és colonialisme religiós. Si això es fa des d’una posició de domini, constitueix també una perversitat.

En aquest sentit cal ser conscients que, quan l’any 381 l’emperador romà Teodosi I va declarar el Cristianisme "religió oficial" de l’Imperi, també va posar el missatge dels Evangelis en greu perill de corrupció. Dissortadament la història posterior mostra les massa freqüents caigudes en aquest perill.

Ha sigut sobretot gràcies a la progressiva pèrdua de Poder que l’Església ha anat retrobant el missatge evangèlic. En aquest procés destaca el moment i la figura de Joan XXIII. En la seva convocatòria del concili Vaticà II, el papa Joan va voler que la finalitat del Concili no fos convertir sinó convertir-se. L’Església Catòlica que, des de temps immemorial, pretenia convertir els altres, ara descobria la urgent necessitat de convertir-se ella mateixa.

La Reforma proposada pel Vaticà II es va fent. Però queda un escull que, de moment, sembla quasi insalvable: la permanència d'un "Poder Sagrat", unit a la idea d'un "sacerdoci" marcat d'un fort caràcter màgic.
Encara avui, molts pensen que, a l'Església, la "crida a la conversió" no li arriba pel camí de la seva encarnació en el món, sinó que depèn de ritus sagrats que connecten algunes persones directament amb un "Déu" que "pertany a un Món superior".

El Concili, en la seva Constitució dogmàtica sobre l’Església, no va superar del tot aquest "ritualisme". De totes maneres, en la Constitució Pastoral, recuperava molt del missatge d’encarnació: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist,
i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors” (Començament).
 
El "problema" d’aquestes paraules és que hagi estat "necessari" dir-les!

Entre les dues Constitucions hi ha una incongruència de fons que sembla difícil de superar. És la mateixa "incongruència" que apareix ja en els Evangelis entre Jesús i els Dotze. Aquests no es "convertiran" plenament fins que no hagin passat per l’experiència de la mort del seu "Líder". Aquesta dura "experiència" va provocar en ells el "buit" necessari perquè l'Esperit de Jesús pogués entrar en les seves ments i permetre'ls "entendre" la realitat de l’home Jesús (Lluc 24:25ss).

Actualment, la progressiva "conversió" de l’Església es juga en la manera com cadascú va passant d’un “sacerdoci ritual i jeràrquic" a l’Encarnació o Comunió fraternal.