Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.»
Si els humans no tinguéssim ulls, per a nosaltres no existiria la llum. Tampoc hauríem de patir per la foscor. Però, com que de fet tenim ulls, podem veure les coses il·luminades, i, per contrast, percebem també la foscor. Parlant amb propietat, la foscor no té realitat pròpia; és només la manera com nosaltres percebem la manca de claror. I, com que hem construït la nostra vida en funció de la llum, pot passar que "patim" intensament la "foscor", tot i ser només una mancança.
Satanàs és una figura freqüent en la
literatura oriental; i també en la Bíblia. Des de la Bíblia ha passat a
l’imaginari de la cultura occidental.
La paraula “satanàs” en si mateixa significa “acusador”. D’aquí que pugui
significar també adversari, enemic o fiscal. És la versió grega de
l’hebreu Satàn. La Traducció grega de la Bíblia sol traduir "Satan"
també per Diable ("Diàbolos", amb el mateix significat).
En els Evangelis, representa l’Antihome, en contrast amb l’Home. Els tres Evangelis Sinòptics manifesten aquest contrast entre Satanàs i l’Home després de l'escena del Baptisme de Jesús. Jesús, ple de l’Esperit Sant, és portat al desert per a confrontar-se amb l’esperit maligne (Satanàs) (Marc 1,13).
L’Evangeli de Marc no explica (com sí fan Mateu i Lluc) aquesta confrontació.
O millor: no construeix cap escena especial per representar-la, sinó que serà durant tot el relat evangèlic que escenificarà aquesta confrontació de
l’Home i l’Antihome.
El desenllaç, al final de l’Evangeli, és sorprenent: la victòria de l’Home no comporta la derrota de l’Antihome. És que l’Antihome no és ningú; és
només la "personificació" de l’experiència de sentir la pròpia vida com una lluita. La lluita contra les pròpies limitacions.
No naixem plenament humans. Ens humanitzem
progressivament reconeixent i acceptant el do de la vida, i
col·laborant activament en la seva eclosió o plenitud.
Com que aquesta Plenitud
és do de Déu, "l’Enemic" dels Humans ho serà igualment del pla de Déu.
En el llenguatge actual la figura de Satanàs
potser es podria assemblar una mica amb la “Thanatos” ("Impuls de mort") de què
parla el Psicoanàlisi.
Sigmund Freud va “deduir” la existència de Thanatos
per a explicar determinats "comportaments humans" que no podia explicar a partir
només de “Eros” ("Impuls de vida").
La Psicologia actual no ha aconseguit encara un coneixement clar de la "entitat" d'aquests dos impulsos, i de la relació entre ells.
Per contra, el missatge bíblic afirma ben clarament que tot allò que
existeix és bo, i fruit d’un designi bondadós de Déu. “Déu
veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1:31).
L’Evangeli de Joan torna a fer explícita aquesta afirmació: “Per ell (pel designi de Déu) tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1:3).
Per a la Bíblia, doncs, ni Satanàs ni la Mort tenen "realitat" en si mateixos. Només expressen el "encara no" d'una "Vida en creixement".
Els Evangelis ens presenten Satanàs com "l’Amo"
(Lluc 4:6) o "el Príncep o Sobirà d’aquest món" (Joan 12:31).
És molt convenient que aquesta figura mitològica no ens
distregui d’identificar correctament les "forces deshumanitzadores" de
cada moment, nascudes de la manca d’humanitat, i que prenen forma de domini
o de possessió d'uns sobre els altres.
L’Evangeli de Joan ens ho adverteix
d’una manera quasi tràgica: Després que Jesús (l’Home) es dóna a Judes en forma
de pa (aliment), comenta: “En aquell moment, darrere el tros
de pa, Satanàs va entrar dintre d'ell” (Joan 13:27). Seguidament, Judes sortí per anar a vendre l’Home per trenta
monedes de plata.
També l'apòstol Pere és titllat per Jesús de
"Satanàs" quan pretén apartar-lo de la Creu. Tot i que Pere acabava
d'expressar la "identitat" de Jesús (Mateu 16,16), encara no havia entès quin camí porta a l'autèntica
HUMANITZACIÓ (Mateu16,23).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada