Diumenge 5. Any B

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Marc 1,29-39).

En aquell temps,

Jesús, sortint de la sinagoga,

se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.

La sogra de Simó era al llit amb febre,

i llavors mateix ho digueren a Jesús.

Ell li va donar la mà i la va fer llevar,

la febre li desaparegué

i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s’havia post,

li portaren tots els malalts i els endimoniats.

Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta

i ell va curar molts malalts de diverses malalties;

va treure molts dimonis,

i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc,

es llevà, se n’anà a un lloc solitari

i s’hi quedà pregant.

Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo.

Quan el trobaren li digueren:

«Tothom us està buscant.»

Ell els digué:

«Anem a d’altres llocs, als pobles veïns,

i també hi predicaré,

que aquesta és la meva missió.»

I anà per tot Galilea,

predicant a les sinagogues de cada lloc

i traient els dimonis.

22. "Sortir".  (Jesús, sortint de la sinagoga...)

El verb “sortir”, en les seves diferents formes, té una gran presència en els Evangelis. En moltíssims casos vol ser com un eco de l’Èxode (Sortida). El relat que es llegeix aquest diumenge comença amb la “sortida” de la Sinagoga. Sorprenentment, els manuscrits antics divergeixen en la forma que hi té el verb sortir: uns el posen en singular (Qui surt és Jesús, amb els deixebles), altres el posen en plural (Qui surten són els deixebles, seguint Jesús). Jo no puc tenir opinió pròpia sobre aquest punt perquè em falten els coneixements necessaris. No obstant −tot i la diferència de significat segons sigui en singular o plural− penso que, tenint en compte tot l’Evangeli de Marc, el missatge que es vol donar és clar: la Sinagoga, com institució, ha estat convertida pels seus responsables (Grans Sacerdots i Mestres de la Llei) en un àmbit d’esclavitud; és a dir: en una institució “possessiva” de la qual convé sortir-ne per assolir la Llibertat. Aquest és el manament explícit que Jesús dóna a l’esperit maligne: “Calla, i surt d’aquest home” (Lluc 4,35 i Marc 1,25). Que, gramaticalment, el manament no vagi dirigit a l’home posseït sinó a l’esperit maligne, és per simple coherència conceptual. La “sortida” té per destí la Llibertat; però no es pot “manar” a algú de ser lliure, perquè la Llibertat neix només de la llibertat. No s’és lliure “per obediència”! Així, doncs, el manament és donat directament a l’esperit maligne, però és per indicar al “posseït” que, per “des-posseir-se”, ha de sortir de l’àmbit possessiu en què ha acceptat d’estar.
Quan l’evangeli diu “sortint de la sinagoga” es refereix a que, amb Jesús com un nou Moisès, els deixebles, inclòs el nou “desposseït”, surten de la Sinagoga per anar a casa dels "germans" Simó i Andreu.

Aquesta “casa” dels germans Simó i Andreu és ben singular. Tot i ser “de Simó i Andreu”, en els Evangelis representa la casa de la Comunitat de Jesús on l’activitat normal és el servei mutu, i on Jesús es troba “a casa”. Serà una casa oberta per a tothom: “Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta...”. El nou Moisès va congregant-hi la multitud per al nou Èxode, que ja no consistirà en sortir d’un país sinó en alliberar-se de les servituds ("ser posseït" i malalties) de cadascú, començant per la febre que impedia a la sogra de Simó servir a la Comunitat.

Però la Comunitat alternativa a la Sinagoga no és pas encara del tot lliure. A part de la febre, encara no ha superat del tot la inclinació a ser “possessiva”: “Tothom us està buscant...”. Però Jesús replica: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.

Segons els Evangelis, es podria dir que viure és sortir. Tota vida comença dintre, posseïda; i "créixer" consistirà en sortir, desposseir-se, avançar cap a la llibertat. Després, des de la llibertat, la vida ens porta altra vegada cap als altres per ser-hi fent comunitat.
El recorregut és clar; fer-lo, ja és més complicat. Perquè l’experiència ensenya que també la Comunitat té tendència a tornar-se possessiva. Quan això passa, cal rectificar, o recobrar l’actitud d’èxode.

Tot èxode, vist des d’una mentalitat possessiva, serà jutjat com una infidelitat. Però no ho és en absolut, perquè tota Comunitat autèntica ha de tenir com horitzó la Comunitat universal en la qual no hi quedi ni rastre de “sentiment possessiu”.

El gran Èxode que avui està experimentant l’Església en els països de tradició cristiana potser sigui una reacció a l’actitud possessiva que s’hi havia instal·lat. Molts, segons diuen ells mateixos, han sortit de l’Església per a ser més lliures. Enhorabona, si ho han aconseguit. Amb el seu èxode ajuden a la resta a retrobar el missatge de l’Evangeli. Les Esglésies cristianes, o som llavor de llibertat, o fem nosa en el nostre món, ja prou complicat en si mateix.