Diumenge 15 C. (2019)

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

197. Compadir-se.  (Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»).

Els humans vivim convivint. Convivim creant moltes, variades i contradictòries maneres de conviure.

Si voléssim expressar amb una sola paraula el missatge de Jesús per a la convivència, podríem escollir la paraula compadir-se.

Però “compadir-se” és una paraula ambivalent perquè, de fet, a ningú li agrada que el compadeixin. Potser per això, en els Evangelis, la compassió sempre va unida a l’acció de curar. “Quan (Jesús) desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts” (Mateu 14,14. Veure també Mateu 4,24).

És cert que sovint pot resultar humiliant ser compadit. S’estableix, en la compassió rebuda, una certa inferioritat en relació a qui compadeix. Però això no té aplicació en el cas Jesús, perquè, en els Evangelis, Jesús és sempre “el crucificat”. I la crucifixió era la màxima humiliació i deshumanització que podia sofrir una persona. Per tant, quan Jesús es compadeix, no expressa mai una posició de superioritat. Jesús, en els Evangelis, compadeix des de la creu.
És significativa, a la Creu, l’escena de Jesús i el (Bon) Lladre: “En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís” (Lluc 23,43). Jesús compadeix mostrant-se ell mateix necessitat de compassió”.

Aquest punt s’ha d’explicar una mica més:
Els Evangelis mostren un doble aspecte de la persona de Jesús:

- a) Per una part, amb la seva compassió, ell fa visible la compassió de Déu envers els qui pateixen. Jesús és “l’imatge” del Déu invisible (Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare”, Joan 14,9.  També Colossencs 1,15).

- b) Per altra part, Jesús encarna la plenitud humana. “De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia” (Joan 1,16). És per això que el “contacte” amb ell resulta guaridor i alliberador. Jesús cura per osmosi entre la seva plenitud i la receptivitat del malalt. Cura dient: La teva fe t’ha curat (Mateu 8,13.  Mateu 9,22. Marc 5,36).
En les curacions de Jesús hi té un gran significat el sentit del tacte. “Només que li toqui la vora del mantell, ja em posaré bona” (Lluc 8,43ss).
“Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: Ho vull, queda pur” (Marc 1,41).

Jesús no és metge ni curandero. No cura gràcies a uns coneixements o uns poders que el facin superior als curats. Les seves curacions no són cap miracle, fruit de poders sobrenaturals.

Les curacions de Jesús són fruit de la mútua solidaritat entre ell i el malalt. Sense aquesta solidaritat mútua (que en el malalt se’n diu fe) no hi hauria curació (Marc 6,5.  Mateu 13,58).

La solidaritat porta Jesús a compartir la seva plenitud humana amb tots aquells que necessiten de ser curats, i accepten de ser-ho. Però això no és una exclusivitat de Jesús sinó que és una característica de tot home que es fa solidari dels altres. Aquest és el missatge revolucionari de la paràbola del Samarità compassiu. Tot i ser considerat un pecador, Jesús fa del Samarità el model a imitar per a tots aquells que busquen posseir en herència la vida eterna (Lluc 10,25ss).
 

Jesús és el fill de l’home. Ell personifica l’home. I com a home, és a la vegada el crucificat i el ressuscitat.
Com tot home, ell està marcat pel sofriment: el propi i el dels altres. Forma part de les persones que pateixen; i també experimenta de manera directa el sofriment dels altres. Com tothom, ha d’afrontar una realitat decebedora: el patiment de moltes persones i de les multituds està directament causat i volgut per altres humans.

L’afany de domini està profundament infiltrat en el cor dels humans. Existeix un món (el regne d’aquest món) marcat per estructures de Poder, deshumanitzadores per a tothom. Deshumanitzadores per als dominadors i per als dominats. El crucificat és la imatge tràgica d’un home deshumanitzat pel Poder. “Cuc i no pas home”, segons el Salm 22, recitat per Jesús mateix a la Creu.

El Domini d’uns sobre altres és la gran “malaltia” del món humà.
I, en aquest nostre món, la missió específica de Jesús és compadir-se i curar.
Aquesta és també la missió confiada als seus deixebles, i per a la qual els ha capacitat. “Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena”. (Mateu 10,1. Veure també Lluc 9,1ss  Lluc 10,9).

I aquesta és també la missió de tot ésser humà. Cada home concret experimenta en si mateix, i de mil maneres, un “encara no” en el seu procés de esdevenir plenament humà: malalties, servituds, pecat, alienacions, pors,...
Patim la temptació de confiar en el Poder per a “curar” els nostres mals. Una tràgica equivocació!

Jesús denuncia la mentida del Poder (Joan 8,44) que es presenta com a humanitzador (salvador), però sempre resulta deshumanitzant, tant per al mateix poderós com per a les seves víctimes. (Lluc 1,52.   Lluc 10,17). La vida i el missatge de Jesús ens fan evident que el Poder és l’antihome (Joan 8,44ss).

Jesús allibera del Poder no pas lluitant-hi directament en contra (cosa que reforçaria el Poder) sinó posant en evidència la seva absoluta mentida.

Jesús és el Ressuscitat, primogènit de la Nova Humanitat, que atreu tothom cap a Ell (Joan 12,32).

Encara que els Evangelis ens presentin les curacions de Jesús com fetes abans de la seva mort, en realitat es tracta de relats avançats d’allò que serà fruit de la fe en la (seva) mort resurrecciosa.
La Comunitat dels salvats neix de la fe. I la fe neix del trobament amb el Crucificat-Ressuscitat (Joan 7,39).

Per altra part, la trobada amb el Ressuscitat es realitza cada vegada que actuem solidàriament amb els múltiples i sovintejats crucificats que ens surten al pas en el caminar de cada dia (Mateu 25,37ss).