3er. de Quaresma. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

26. “Conèixer”.  (Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots...)

Quan es tracta de conèixer la persona humana, cal distingir, com a mínim, dos nivells: un coneixement superficial i un coneixement profund.

El coneixement superficial s’obté gracies a paraules que diu la persona o al seu llenguatge corporal, o a les seves reaccions espontànies o a allò que d’altres diuen d’ella... Pot ser un coneixement correcte, encara que no arribi a la dimensió més profunda de la persona. És el coneixement que solem tenir els uns dels altres, i també el coneixement que tenim de nosaltres mateixos.

El coneixement profund és una altra cosa.
Imaginem-nos un ordinador: és una màquina que coneixen bé tant els usuaris com els informàtics. Però el seu maquinari (hardware) funciona amb uns programes (software) el teixit dels quals només coneixen bé els respectius programadors. Una cosa és conèixer com funciona un ordinador, i una altra ben diferent és conèixer el programa amb el qual l’ordinador funciona.

D’una manera semblant, podríem dir que l’ésser humà funciona d’acord amb un programa que només coneix bé el seu Programador. Només Déu coneix el cor humà. Només Ell sap què hi ha a l’interior de cada home (1Samuel 16:7.  1Reis 8:39.  Jeremies 17:9).

Aquesta programació no exclou la llibertat.
És cert: per a nosaltres, ser lliures i ser programats s’exclouen entre si. Per això, donat que som lliures, cap home coneix del tot un altre home; i ni tan sols a si mateix. Cada ésser humà és per a si mateix i per als altres un misteri.
   
En canvi, Déu coneix perfectament la llibertat humana perquè forma part del seu programa humanitzador. Un programa que “s’activa” a partir de la resposta generosa i lliure de cadascú (com també passa una mica amb els ordinadors actuals).

¿Només Déu coneix la profunditat de l’ésser humà? L’evangeli d’avui ens diu que Jesús no es confiava perquè els coneixia tots. Així, doncs, també Jesús coneix els Humans en profunditat.

Algú pensarà: això és normal perquè Jesús és Déu.
D’acord; però aquesta resposta queda curta i no expressa el que vol dir-nos el relat que hem llegit.
Jesús coneix a fons el cor humà perquè ell és la plenitud humana. I és des d’aquesta plenitud que coneix el que hi ha en l’interior de cada home.

I passa una cosa semblant en cada ésser humà: la dosi d’humanitat de cadascú ofereix la dosi de coneixement dels altres. Dit d’una altra manera: coneixem els altres (i a nosaltres mateixos) en la mesura en què estimem la Humanitat i som Humanitat.
Canviant una mica la famosa frase de St. Agustí, podríem dir:
“Ens heu fet, Senyor, per a ser germans,
i el nostre cor resta ignorant mentre no vivim en germanor”.

En l’Evangeli de Lluc s’afirma això mateix amb un llenguatge diferent. El vell Simeó parla de Jesús (de l’Home) com una senyera combatuda. I diu: Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts. Per amagats que estiguin els sentiments del cor humà, davant l’Home convertit en senyera, queden de manifest (es coneixen). D'una manera o altra s'hi "descobreix" si són sentiments d’humanitat o d’inhumanitat (Lluc 2:34).

L’afirmació que hem llegit en l’evangeli d’avui resulta molt sorprenent. Parla dels molts que, veient els miracles que havia fet Jesús, van creure en ell. Però Jesús no hi confiava. 

No hi confiava perquè es pot creure en Jesús com a líder, messies, mestre, miracler, profeta,... Totes aquestes maneres de creure en Jesús són imperfectes i provisionals. Només qui creu en Jesús-home està en el camí correcte. Creure en Jesús és creure en l’Home. O més exactament: és creure en l’Home creat i estimat per Déu, sobretot quan és un dels condemnats pels Poders d’aquest món.
Els mateixos deixebles no creuran plenament en Jesús fins després de la seva resurrecció, quan ell se’ls aparegui vivent, mostrant-los les seves marques d’humanitat (les seves llagues. Joan 20,20).

“Creure en Déu” ens fa religiosos. “Creure en l’Home” ens fa humans (que és com Déu ens ha “pensat” i ens vol).