Diumenge 34. (Últim de l'Any A). "Veniu...Lluny de mi...".

Festa de Crist Rei. Any A.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells

com un pastor separa les ovelles i les cabres,

i posarà les ovelles a la dreta,

i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Veniu... Lluny de mi... (Veniu beneïts del meu Pare... Lluny de mi, maleïts...).

L’Evangeli de Mateu, abans d’entrar en el relat de la Passió i Mort resurrecciosa de Jesús, ens ofereix una escena sorprenent. Sorprenent en si mateixa, i sorprenent perquè es relaciona directament amb la “mort” del propi Jesús.

Es tracta del Judici Final. És una escena sense gaires matisos; com en blanc i negre. Hi ha un Jutge que directament separa tots els Humans en dues parts, i dóna dues sentències paral·leles:
-Diu a uns: Veniu, beneïts del meu Pare;
-i a uns altres: Lluny de mi, maleïts.

El motiu de la diferent sentència és d’una simplicitat extrema.
-La sentència favorable és perquè “vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir;...”.
-La sentència desfavorable és perquè “vosaltres, quan jo tenia fam,
no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir;...” (Mateu 25,35ss).

Cal remarcar que el “jutge” no és Déu sinó el Fill de l’home (és a dir: l’Home). És per això que la sentència podria també expressar-se així: Veniu, tots vosaltres que heu fet Humanitat. El Regne és per a vosaltres.
Semblantment: Lluny de mi, tots vosaltres que heu desfet Humanitat. Us heu incapacitat per al Regne de la Humanitat.

És important notar que l’escenificació no es fa amb llenguatge religiós. Tot pertany al llenguatge de la vida i de la convivència: “Quan jo tenia fam, em donàreu menjar,...”. O bé: “... no em donàreu menjar,...”.
I, davant la sorpresa de tots, el Rei simplement respon: Tot allò que fèieu (o deixàveu de fer) a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu (o deixàveu de fer) a mi.

En la sentència no es fa referència a res més: ni a pràctiques religioses, ni a compliment de lleis, ni a situacions de puresa ritual. Ni a la professió, categoria social, riquesa o pobresa, pertinença o no al Poble Elegit.

La grandiosa escena del Judici Final tindrà lloc “quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, i s’asseurà al seu tron gloriós...
Podem preguntar: quan serà, això? 
La resposta ve assenyalada tot seguit pel mateix Jesús, i l’evangelista Mateu la testifica: Quan Jesús hagué acabat tots aquests ensenyaments, va dir als seus deixebles: D’aquí a dos dies, tal com sabeu, és la festa de Pasqua, i el Fill de l’home serà entregat perquè el crucifiquin (Mateu 26,1s).

Sorprenent!!! ¿Com pot l’evangelista ajuntar dues escenes tan radicalment contradictòries? Com pot presentar-nos solemnement el Fill de l’home com a Jutge i Rei, i tot seguit dir que serà entregat perquè el crucifiquin?

Sembla evident la intenció de Mateu. Vol que, quan llegim allò del Fill de l’home “que s’asseurà en un tron gloriós”, pensem en la Creu.
La Creu és el “tron”. L’únic tron des d’on el Rei separa uns i altres, i diu a uns: Veniu; i als altres: Lluny de mi.
Sense la Creu no hi hauria sentència.

És davant els crucificats que perden sentit i eficàcia totes les sentències humanes i totes les situacions peculiars; i queda només la sentència definitiva i inapel·lable sorgida del fet que “quan tenia fam em donàreu menjar; quan tenia set...”, o “no em donàreu menjar;...”.

És només a la Creu que està escrit: Aquest és Jesús, el rei dels jueus (Mateu 27,37. Vegeu també Joan 20,22. El que he escrit “ja està escrit”). L’Escrit de la "Creu" esdevé el resum de totes les Lleis i els Profetes (Mateu 22,40). El Crucificat, amb tots els crucificats de la Història, és, a partir de Jesús, l'única "Bíblia"; i per a tothom.

Per a cada ésser humà, la seva sentència es fa quan es troba davant un crucificat. I és només l’actitud adoptada davant cada crucificat allò que determinarà el sentit de la seva sentència.
Aquí “crucificat” vol dir tots aquells que en les Benaurances ja van ser declarats “feliços”: els pobres, els que ploren, els humiliats, els que pateixen fam, els perseguits... Tots els qui, d’una manera o altra, han estat “deshumanitzats” o “ningunejats” (Mateu 5,1ss).

El “camí del Regne” passa pels crucificats. Aquests s’aixequen com una senyera de contradicció perquè posen de manifest els sentiments més amagats (Lluc 2,34).
Fer Humanitat o desfer Humanitat: Aquesta és la qüestió!