“Món”, en l’Evangeli de Joan.
La paraula “Món”, en l’Evangeli de Joan té diferents significats segons el context.
A vagades pot significar “tot allò que
existeix”.
Allò que existeix, existeix perquè ha estat creat per la “paraula de Déu”. “Per ella tot ha vingut a l’existència, i
res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Joan 1,3).
Però, per això mateix, altres vegades pot significar també allò que té només una “realitat
virtual”.
En l’Evangeli de Joan, allò que
existeix, existeix perquè d’alguna manera ha rebut “l’amor paternal” de Déu. En
aquest cas “el món” pot significar allò que “encara no” ha respost a
aquest amor. “(Ell) era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no
l’ha reconegut” (Joan 1,10).
En aquest sentit, “Jesús”, com a Fill de Déu, “existia abans que “el món” (Joan 17, 5. 24).
Jesús prega
al Pare dient: “Ara glorifica’m tu, Pare,
al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís”
(Joan 17,5).
El món “no existia abans de Jesús”, perquè és precisament Jesús qui fa real i visible l’amor creador del Pare a tot allò que existeix.
En
aquest mateix sentit, “el món” pot significar també tot allò que “fa difícil respondre” a l’Amor Paternal.
Hi ha com un forcejament entre “el
món” i “el Pare”. No és un “forcejament” entre “dues forces”. L’amor del Pare
és l’unica força. Però el Pare
“espera” que la “resposta al seu amor” neixi de la nostra llibertat i de la
generositat, i això demana “temps”.
El
Pare està en “l’ara” permanent. És “l’eternitat”.
Però “el món”, i en ell tots els “Humans”, som “temporals”.
Per esdevenir “receptors d’eternitat”
ens cal tot un “procés de capacitació” (“d’humanització”). Això és el “temps”.
Només “rebent” la crida del Pare ens
anem fent-nos conscients d’aquesta mateixa “crida”, i anem adquirint la
capacitat de “respondre-hi amb llibertat”.
Els
Humans ens sentim com “posats” en aquest estira
i arronsa entre el Món i el Pare. Però no són dues “forces” contràries i
“externes” a nosaltres. Només és real
al “força” que ve del Pare en forma de “invitació”. Ens crida des de dintre nosaltres mateixos.
En canvi “el Món” és només aquell “encara no” que resta en nosaltres en
la mesura que “encara no” hem respost
del tot.
Això,
els Humans ho experimentem sentint-nos, d’alguna manera, “éssers contradictoris”: som,
però encara
no som plenament.
Potser
això és el que vol expressar S. Freud
quan posa en els Humans dos “instints contraris”: Eros (instint de Vida) i Thanatos
(instint de Mort).
Ja St. Pau havia escrit: “Veig que soc
capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó
el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no
soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu” (Romans 7,18ss).
Allò que en aquest text s’anomena “pecat” és el que aquí en dic el “encara
no” que hi ha en nosaltres. No és “culpable” mentre no hi hagi la decisió lliure de “no voler-lo superar”.
La
“llibertat de resposta” inclou la possibilitat de “no resposta”.
La “no-resposta” no és fruit de la “llibertat”,
sinó que manifesta el “encara no” de la llibertat.
La
llibertat és una qualitat pròpia de Déu. Però li ha plagut al Pare
de fer-nos-en “participants”,
respectant en nosaltres la “llibertat” que Ell mateix ens dona.
Ell,
“amorosament”, ens deixa elegir entre “ser món” o “anar cap a Ell, el Pare”.
Sempre
comencem essent “del món”. I si “deixem
el món” per anar cap al Pare, experimentarem “l’odi del món”, que ens “reclama”,
com si la vida que tenim ens vingués d’ell.
Però “el món” menteix quan ens “reclama” com a seus. La veritat és que “som
del Pare”, que ens invita a “ser humans” donant-nos
a la Humanitat. A la mateixa “Humanitat” a través de la qual ens ha arribat
la “vida”; i en la qual vivim i creixem com a estimats del Pare.
L’Home-Jesús n’és el “testimoni”.
