Món (en l'Evangeli de Joan)

“Món”,  en l’Evangeli de Joan.

 La paraula “Món”, en l’Evangeli de Joan té diferents significats segons el context.

A vagades pot significar “tot allò que existeix”.
Allò que existeix, existeix perquè ha estat creat per la “paraula de Déu”. “Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Joan 1,3).

Però, per això mateix, altres vegades pot significar també allò que té només una “realitat virtual”.
En l’Evangeli de Joan, allò que existeix, existeix perquè d’alguna manera ha rebut “l’amor paternal” de Déu. En aquest cas “el món” pot significar allò que “encara no” ha respost a aquest amor. “(Ell) era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut” (Joan 1,10).

En aquest sentit, “Jesús”, com a Fill de Déu, “existia abans que “el món” (Joan 17, 5. 24).
Jesús prega al Pare dient: “Ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís” (Joan 17,5).
El món “no existia abans de Jesús”, perquè és precisament Jesús qui fa real i visible l’amor creador del Pare a tot allò que existeix.

 

En aquest mateix sentit, “el món” pot significar també tot allò que “fa difícil respondre” a l’Amor Paternal.
Hi ha com un forcejament entre “el món” i “el Pare”. No és un “forcejament” entre “dues forces”. L’amor del Pare és l’unica força. Però el Pare “espera” que la “resposta al seu amor” neixi de la nostra llibertat i de la generositat, i això demana “temps”.
 

El Pare està en “l’ara” permanent. És “l’eternitat”.
Però “el món”, i en ell tots els “Humans”, som “temporals”.
Per esdevenir “receptors d’eternitat” ens cal tot un “procés de capacitació” (“d’humanització”). Això és el “temps”.
Només “rebent” la crida del Pare ens anem fent-nos conscients d’aquesta mateixa “crida”, i anem adquirint la capacitat de “respondre-hi amb llibertat”.

 

Els Humans ens sentim com “posats” en aquest estira i arronsa entre el Món i el Pare. Però no són dues “forces” contràries i “externes” a nosaltres. Només és real al “força” que ve del Pare en forma de “invitació”. Ens crida des de dintre nosaltres mateixos.
En canvi “el Món” és només aquell “encara no” que resta en nosaltres en la mesura que “encara no” hem respost del tot.

 

Això, els Humans ho experimentem sentint-nos, d’alguna manera, “éssers contradictoris”: som, però encara no som plenament.

Potser això és el que vol expressar S. Freud quan posa en els Humans dos “instints contraris”: Eros (instint de Vida) i Thanatos (instint de Mort).
 
Ja St. Pau havia escrit: “Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu”  (Romans 7,18ss).

Allò que en aquest text s’anomena “pecat” és el que aquí en dic el “encara no” que hi ha en nosaltres. No és “culpable” mentre no hi hagi la decisió lliure de “no voler-lo superar”.      

 

La “llibertat de resposta” inclou la possibilitat de “no resposta”.
La “no-resposta” no és fruit de la “llibertat”, sinó que manifesta el “encara no” de la llibertat.

La llibertat és una qualitat pròpia de Déu. Però li ha plagut al Pare de fer-nos-en “participants”, respectant en nosaltres la “llibertat” que Ell mateix ens dona.

Ell, “amorosament”, ens deixa elegir entre “ser món” o  “anar cap a Ell, el Pare”.

 

Sempre comencem essent “del món”. I si “deixem el món” per anar cap al Pare, experimentarem “l’odi del món”, que ens “reclama”, com si la vida que tenim ens vingués d’ell.

Però “el món” menteix quan ens “reclama” com a seus. La veritat és que “som del Pare”, que ens invita a “ser humans” donant-nos a la Humanitat. A la mateixa “Humanitat” a través de la qual ens ha arribat la “vida”; i en la qual vivim i creixem com a estimats del Pare.
L’Home-Jesús n’és el “testimoni”.