Paraula de Déu, o text humà?

 Llegint les LECTURES de la Bíblia, sobretot les que es troben al Missal i són proclamades com a “Paraula de Déu”, pot passar que algunes siguin difícils d’acceptar com a “Paraula de Déu” pel seu “contingut pervers”, per la seva “inoportunitat” en relació al moment en què són llegides, o per altres raons.

Cal entendre bé l’expressió “Paraula de Déu”.

a). La Bíblia no és com un “llibre de text” que ens ofereix unes paraules dictades per Déu literalment.

b). En els seus diversos gèneres literaris, es Escrits Bíblics expressen la vivència d’un Poble que se sent estimat per Déu i sostingut per la seva “Presència salvadora”. “Salvadora”, sigui en relació als “enemics” com també i sobretot en relació als “propis defectes i pecats”.

c). El Poble d’Israel, com a “Poble Elegit”, és sobretot una paràbola de

la “acció de Déu en el món”, que es fa “experimentable” sobretot en aquells moments en què un Poble pateix l’opressió dels Poderosos del mateix Poble o d’altres Pobles.
Es pot dir que el “Poble” de la Bíblia és “elegit” no tant per ser “Israel” com perquè era “oprimit”, com ho expressa clarament l’escena de la “Bardissa incombustible”, quan Déu diu a Moisès: “He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo...” (Èxode 37s).

d). La Presència de Déu esdevé “paraula” per al lector o per a l’oient no només a través del text escrit sinó també interpretada en el marc en de la pròpia experiència actual, individual i/o col·lectiva.

e). Els Humans, mentre vivim en aquest món, som “història”. Tenim un “abans” que ha generat el “present”, prenyat de “futur”. Però la “Presència de Déu feta paraula” incideix sempre com a “present”.
El seu ressò en nosaltres és sempre “d’ara i aquí”. Per això prendre “formes” que ens resultin “contradictòries”: a vegades la sentim com que ens salva, i d’altres vegades com que ens condemna; a vegades ens il·lumina i a vegades ens confon; a vegades ens declara justos, i altres vegades, culpables,...

En aquest sentit resulten especialment alliçonadores les paraules de Jesús: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut” (Mt 23,37).

Però, fins i tot quan la Presència de Déu es fa “paraula condemnatòria”, sempre està en l’horitzó del Projecte Inicial de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”. O, com ens diu Jesús: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

 

f). Mentre vivim en aquest món, la Presencia de Déu se’ns fa “paraula audible” sempre acompanyada d’alguna forma encarnació en el nostre “ara i aquí”, siguin “paraules escrites”, “natura”, “somnis”, “profetes”, “casualitats”,...
En Jesús de Natzaret la Presència de Déu en la Humanitat s’ha fet “audible” al cent per cent i per a tothom, ja que “ressona” en cada ésser humà que ens trobem en el nostre camí da la Vida.