2 de Pasqua. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 20:19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa amb les portes tancades

per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats,

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu,

quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes, Jesús entrà,

es posà al mig, i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué:

«Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

34. “Ferides”. (...si no li fico el dit dins la ferida dels claus...).

Resulta sorprenent el protagonisme que, en l’Evangeli de Joan, prenen les ferides produïdes per la crucifixió, i sobretot la ferida del costat, oberta per la llançada d’un soldat. El primer que fa Jesús quan es presenta ressuscitat als deixebles −després de saludar-los donant-los pau− és mostrar-los (les ferides de) les mans i el costat. L’evangelista vol que ens fixem bé en aquestes ferides, i ho aconsegueix amb l’incident de Tomàs. “...si no li veig a les mans la marca dels claus; si no li fico el dit dins la ferida dels claus...”. És una manera quasi truculenta de fer-nos fixar en aquestes ferides i comprovar que continuen obertes. Diríem que aquestes ferides obertes constitueixen la identitat del Ressuscitat. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”, replica Jesús a l’incrèdul Tomàs.

Les ferides de Jesús continuen obertes. A través d’elles ens va donant la seva sang; és a dir: la seva vida. Però la vida no s’esgota donant-se perquè Jesús (l’Home) viu; i viu connectat a la font de tota Vida: el Pare.

Les ferides obertes reclamen que acollim la vida que per elles ens és contínuament donada.
Els quatre Evangelis coincideixen en dir-nos que Jesús va ser crucificat amb dos homes més, un a cada costat. La crucifixió de Jesús i les seves ferides obertes ens posen davant els ulls les infinites crucifixions i ferides que han existit, existeixen i existiran. “Un home mor en mi sempre que un home mor en algun lloc del món assassinat per l’odi”, diu la cançó.
Les ferides del Fill de l’Home continuen obertes en cada humà turmentat, menyspreat, venut, assassinat,... “Porta el dit aquí i mira’m les mans” continua dient-nos el Ressuscitat per boca de totes i cada una de les víctimes que pateixen injustícia. No hi ha fe en el Ressuscitat sense solidaritat amb els crucificats. Ara podem entendre per què l’evangeli de Joan fa notar que “Tomàs” significa “bessó”. Cada un de nosaltres és un seu bessó (Joan 20:24).

Si ens quedem en una comprensió purament individual de la Passió de Jesús, correm el perill de que el llenguatge de les ferides es converteixi en un obstacle per creure realment en la Resurrecció. Entendre les ferides de Jesús com una cosa només d’ell, ens portaria a entendre la seva resurrecció com una simple “reanimació” del seu cadàver. Com si el seu cos hagués recuperat la sang vessada, o hagués reprès la vida donada. En aquest cas, ens perdríem del tot el significat de la seva resurrecció.

La resurrecció de Jesús no és un pas enrere. Inclou la seva mort com a ”vida del tot donada”. Més encara: la resurrecció és la vivència de la vida donada. És el que vol significar el llenguatge “dur” de les ferides obertes.
Aquestes ferides, per a cada un dels creients, són absolutament reals no pas en el cadàver reanimat de Jesús sinó en les ferides reals de tants germans torturats. Les paraules de Jesús a Tomàs es podríen traduir així: “Tu has cregut perquè has vist. Benaurats els qui veuran perquè han cregut”. La fe permet veure en cada turmentat les ferides del Ressuscitat, i respondre-hi amb solidaritat. És el mateix que diu l’Evangeli de Mateu en la famosa escena del Judici Final: “Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi” (Mateu 25:45).
La fe en la resurrecció no és creure en la reanimació dels cadàvers sinó creure que una vida donada no és una vida perduda sinó l’autèntica i definitiva VIDA a què som convidats els humans, en comunió entre nosaltres i en Déu. Per això no tothom pot “veure” el Ressuscitat sinó només “aquells que han menjat i begut amb ell després de ressuscitar” (Fets 10:41). És a dir: “veuen” la resurrecció només els qui són solidaris amb els crucificats amb qui es troben.