Diumenge 4rt. de Pasqua. B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

EVANGELI. (Joan 10:11-18).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Jo sóc el bon pastor.

El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,

quan veu venir el llop,

fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves.

És que ell només treballa pel jornal,

i tant se li’n dóna de les ovelles.

Llavors el llop les destrossa o les dispersa.

Jo sóc el bon pastor.

Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare,

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixem a mi,

i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.

També les he de conduir jo,

i faran cas de la meva veu.

Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.

El Pare m’estima perquè dono la vida

i després la recobro.

Ningú no me la pren.

Sóc jo qui la dono lliurement.

Tinc poder de donar-la i de recobrar-la.

Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»

36. “Pastor i ovelles”. (El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles).

En moltes Cultures la figura del pastor amb les ovelles és ben pròxima i quotidiana. També en la majoria de Cultures la figura del pastor genera escrits literaris que s’apliquen a les relacions entre dirigents i Poble. Els dirigents poden ser anomenats “pastors del Poble”.
Un exemple d’aquesta classe de literatura és la Bíblia.

Però en la Bíblia hi apareixen també els Profetes. I els profetes solen ser especialment durs amb els “pastors” que s’aprofiten del Poble abusant de la seva autoritat (Jeremies 23:1ss. Ezequiel 34:2ss).
Com que aquest abús dels pastors era freqüent, els profetes anunciaven també un temps en què hi hauria per fi un “Bon Pastor” que regiria el Poble amb justícia, i segons els plans de Déu.  

Els Evangelis, i sobretot l’Evangeli de Joan, recullen aquest llenguatge, però introduint-hi importants modificacions.
En l’imaginari popular, un pastor s’ha de preocupar del bé de les ovelles i defensar-les dels llops que intenten devorar-les; però també viu de les ovelles: de la seva llet, de la seva llana i de la seva carn. Els pastors cuiden les ovelles, però per poder viure d’elles. I això és també el que pot passar amb els Dirigents del Poble.
I és aquí on l’Evangeli de Joan introdueix una gran novetat amb paraules del mateix Jesús: “El Bon Pastor dóna la seva vida per les Ovelles”. No solament es preocupa de que trobin bones pastures sinó que ell mateix es fa aliment de les ovelles.

Cal dir de seguida que si el Bon Pastor pot donar la vida per les ovelles és perquè la seva vida no s’esgota donant-la. Al contrari: per al Bon Pastor “donar la vida” és la seva manera de viure. Igualment, la vida que les ovelles reben del Bon Pastor és una vida que “viu” donant-se.
El “ramat” congregat pel Bon Pastor és ben especial: les ovelles no estan destinades a ser rendibles per al pastor i acabar sacrificades (en el temple) sinó que són cridades a viure la llibertat de la comunió, i a gaudir d’una vida que no s’esgota perquè és compartida. En aquest “ramat” cada ovella rep vida i la dona lliurement i amb generositat.

Sorprèn la duresa de les paraules que l’Evangeli posa en boca de Jesús. Abans de dir que és el Bon Pastor, ha dit que ell és la porta de les ovelles, i que tots els qui han anat al ramat abans d’ell eren lladres i bandolers (Joan 10:7).
Sembla evident que aquí hi ha una referència directa al rei-pastor per antonomàsia: David. David era pastor; però, esdevingut rei d’Israel, va fer matar un dels seus generals (una de les seves “ovelles”) per apropiar-se de la seva dona (2 deSamuel, 11:1ss).
Encara que David va fer penitència, aquest crim va quedar com a mostra de la destrossa causada per un “mal pastor”.

Però no solament David. L’Evangeli de Joan en aquest punt és radical: Tots els qui van al ramat sense passar per la "porta" són lladres i bandolers. Jesús és la porta. És a dir: L’Home és la porta. Tot aquell que va als altres sense sentir-se humà, és un bandoler.
“Sentir-se humà” significa dedicar i donar la pròpia vida per a les ovelles. Tota relació d’autoritat que prengui forma de Domini, perquè es fa des d'una suposada superioritat pel fet de ser rei, o fill del rei, o guanyador d’una guerra, o triomfador d’unes eleccions, o patró d’un contracte de treball, o treballador indispensable, o professional insubstituïble, ... que no passi per la “porta” de fer Humanitat, és injusta i destructiva. Encara que sigui pactada, si és “pactada” des de la necessitat. Dit d’una altra manera: tota relació entre humans que no sigui fraternal, és INHUMANA (Mateu 5:22. 1ª de Joan 3:15).

L’Evangeli de Joan acaba amb una trobada de Jesús amb Pere. Una trobada realment estranya: Jesús ja viu la seva vida donada; Pere és el deixeble “dur” (Pere = Pedra), incapaç d’acceptar que la pròpia vida pugui ser vida donada. Ell, a Getsemaní, va intentar defensar Jesús, però amb l’espasa. En canvi, a casa de Caifàs, va negar-lo tres vegades dient que “no coneixia "aquell home” (Joan 18,17).

Pere vol ser deixeble de Jesús, però sense passar per la porta. Al final Pere es converteix, i accepta “passar per la porta”; és a dir: fer-se aliment de les ovelles seguint el "manament" que, finalment, podrà donar-li Jesús: Apeixa les meves ovelles.
Ara Jesús ja pot dir-li també: Segueix-me (Joan 21:19).

= = = = = = = = 
Sorprèn molt que precisament aquesta escena de Jesús amb Pere hagi servit per “defensar” l’autoritat del Papa en l’Església, donant als dos verbs “péixer” i “pasturar” un contingut d’autoritat que no solament no tenen sinó que exclouen. En l’Evangeli de Joan “pasturar” no significa governar sinó servir donant la vida. I “ser ovella” no significa “obeir” sinó “rebre vida” fent també de la pròpia una vida donada.

Si en l’Església es vol mantenir el llenguatge de pastors i ovelles, cal entendre’l de manera que tots som ovelles del Pastor primigeni (Jesús) que continua donant-nos la seva vida, i tots som també pastors perquè la vida que rebem és vida de pastor que dona la vida. Com Jesús mateix que, com diu l'Evangeli de Joan, és a la vegada Anyell de Déu i Bon Pastor.  (Joan 1,36  i  Joan 10,14). 

La "pastoral", en l’Església, no ha de tenir forma vertical sinó plenament horitzontal. El flux vital de l’Església no va de dalt a baix sinó que, encarnat en cada humà que l’acull, s’escampa en forma de comunió, i genera comunitats (ramats) que ajuden a fer Humanitat.
Aquesta és la conseqüència més directa de la ENCARNACIÓ. Déu s'ha fet "Déu amb nosaltres" ("Emmanuel").