Paraules i Parauletes. "Culpables?"
EVANGELI. (Lluc 13,1-9).
Per
aquell temps,
alguns
dels qui eren presents
contaren
a Jesús el cas d’uns galileus,
com Pilat
havia barrejat la sang d’ells
amb la de
les víctimes que oferien en sacrifici.
Jesús els
respongué:
«Us
penseu que aquells galileus van ser malmenats
perquè
havien estat més pecadors que tots els altres galileus?
Us
asseguro que no:
si no us
convertiu, tots acabareu igual.
I aquells
divuit homes que van morir
quan els
caigué a sobre la torre de Siloè,
us penseu
que eren més culpables
que tots
els altres habitants de Jerusalem?
Us
asseguro que no:
si no us
convertiu, tots acabareu igual.»
I els digué aquesta paràbola:
«Un home
que tenia una figuera a la vinya,
anà a
cercar-hi fruit i no n’hi trobà.
En veure
això, digué al vinyater:
“Mira, fa
tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera
i no n’hi
trobo.
Talla-la
d’una vegada.
Per què
la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”
Ell li
contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.
Cavaré la
terra i la femaré,
a veure
si fa fruit d’ara endavant;
si no, ja
la podreu tallar”.»
84. Culpables? (...us penseu que eren
més culpables que tots els altres
habitants?...).
Modernament s’ha estudiat amb molta profunditat el fenomen
que els psicòlegs anomenen complex de culpabilitat. I són moltes les
persones que estableixen una estreta relació entre els sentiments de
culpabilitat i la Religió.
Possiblement aquesta pretesa relació sigui fruit d’una interpretació anacrònica. Cal tenir en compte que l’actual separació entre "Societat" i "Religió" és molt recent i gairebé limitada a l’àmbit de la Cultura Occidental. Fins fa poc, en la Societat, tot allò que es considerava bo és veia, en últim terme, com un do de Déu; i tot allò que s’experimentava com a dolent era vist, en el fons, com un càstig de Déu. La religió formava part integrant de la societat, oferint llenguatge per a les diferents experiències humanes.
No era tant que la religió generés "sentiments de culpabilitat" com que els sentiments de culpabilitat trobaven en el llenguatge religiós una manera d’expressar-se.
Possiblement aquesta pretesa relació sigui fruit d’una interpretació anacrònica. Cal tenir en compte que l’actual separació entre "Societat" i "Religió" és molt recent i gairebé limitada a l’àmbit de la Cultura Occidental. Fins fa poc, en la Societat, tot allò que es considerava bo és veia, en últim terme, com un do de Déu; i tot allò que s’experimentava com a dolent era vist, en el fons, com un càstig de Déu. La religió formava part integrant de la societat, oferint llenguatge per a les diferents experiències humanes.
No era tant que la religió generés "sentiments de culpabilitat" com que els sentiments de culpabilitat trobaven en el llenguatge religiós una manera d’expressar-se.
Per contra, la Bíblia prohibeix, una i altra vegada, això de “ficar Déu” en tot. “No usaràs el nom de Déu en va” (Èxode 20:7), prescriu el segon dels 10 Manaments.
La proposta dels Evangelis sobre la culpabilitat es pot resumir així: “No judiqueu, i no sereu judicats” (Lluc 6:37).
I això s’aplica tant als altres com a un mateix.
No podem jutjar els altres perquè cada ésser humà és un "misteri" per a la resta.
Tampoc no ens podem jutjar nosaltres mateixos perquè la possibilitat d’enganyar-nos és total. L’ull no pot mirar-se a si mateix. Igualment l’home no pot jutjar-se a si mateix: li falta perspectiva. Si ens declarem justos, això no significa que ho siguem realment; si ens declarem culpables, això no vol dir que ho encertem.
“Jutjar” és exclusiu de Déu, perquè és l’únic que ens coneix del tot.
La proposta dels Evangelis sobre la culpabilitat es pot resumir així: “No judiqueu, i no sereu judicats” (Lluc 6:37).
I això s’aplica tant als altres com a un mateix.
No podem jutjar els altres perquè cada ésser humà és un "misteri" per a la resta.
Tampoc no ens podem jutjar nosaltres mateixos perquè la possibilitat d’enganyar-nos és total. L’ull no pot mirar-se a si mateix. Igualment l’home no pot jutjar-se a si mateix: li falta perspectiva. Si ens declarem justos, això no significa que ho siguem realment; si ens declarem culpables, això no vol dir que ho encertem.
“Jutjar” és exclusiu de Déu, perquè és l’únic que ens coneix del tot.
La psicoanàlisi, quan s’aplica al complex de
culpabilitat, intenta trobar la seva "font" en els records reprimits. Recordant-los
i fent-los conscients, podrien ser "superats".
Està bé; i segurament que "funciona" en determinats casos.
Està bé; i segurament que "funciona" en determinats casos.
Però el missatge evangèlic és més radical: No judiqueu. Ni als altres ni
a vosaltres mateixos.
El "recurs" a la pròpia història (records) ha de servir només per prendre consciència de que som fills d’una Humanitat que s’està fent; i som invitats a fer-la entre tots, continuant-la i millorant-la.
El "pecat" forma part d’aquesta nostra història com la foscor forma part de la llum mentre aquesta no és total. No recordem el pecat per sentir-nos culpables sinó per superar-lo en allò que depengui de cadascú.
En aquest sentit són ben significatives les dues "Genealogies de Jesús" que ens ofereixen l'Evangeli de Mateu i el de Lluc. La de l’Evangeli de Mateu posa expressament en relleu els avantpassats “pecadors” de Jesús, indicant així que els “pecadors” també han participat en la gènesi de l’Home perfecte que ell prefigura (Mateu 1,1).
Igualment la Genealogia que ens ofereix Lluc.
Hi posa “77” generacions, arribant fins al “pecador” Adam.
Però aquesta "genealogia" no s’acaba en Adam sinó que arriba fins a Déu mateix (“... fill d’Adam, fill de Déu”.) (Lluc 3:23-38).
Així deixa clar que "l’Home", generat per Déu, es va realitzant a través de tota la Humanitat, "pecat" inclòs. (El número 77 és simbòlic de "tota la Humanitat").
També l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, deixa molt clar que la "Plenitud" de l’Home-Jesús passa també per aquells que no el van acollir. “La Llum resplendeix en la foscor, sense que aquesta arribi a ofegar-la” (Joan 1:5).
Així doncs, Culpables?
No ens toca a nosaltres jutjar-ho.
Però podem confiar en Déu, perquè ha enviat el seu Fill al món no perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:17).
El "recurs" a la pròpia història (records) ha de servir només per prendre consciència de que som fills d’una Humanitat que s’està fent; i som invitats a fer-la entre tots, continuant-la i millorant-la.
El "pecat" forma part d’aquesta nostra història com la foscor forma part de la llum mentre aquesta no és total. No recordem el pecat per sentir-nos culpables sinó per superar-lo en allò que depengui de cadascú.
En aquest sentit són ben significatives les dues "Genealogies de Jesús" que ens ofereixen l'Evangeli de Mateu i el de Lluc. La de l’Evangeli de Mateu posa expressament en relleu els avantpassats “pecadors” de Jesús, indicant així que els “pecadors” també han participat en la gènesi de l’Home perfecte que ell prefigura (Mateu 1,1).
Igualment la Genealogia que ens ofereix Lluc.
Hi posa “77” generacions, arribant fins al “pecador” Adam.
Però aquesta "genealogia" no s’acaba en Adam sinó que arriba fins a Déu mateix (“... fill d’Adam, fill de Déu”.) (Lluc 3:23-38).
Així deixa clar que "l’Home", generat per Déu, es va realitzant a través de tota la Humanitat, "pecat" inclòs. (El número 77 és simbòlic de "tota la Humanitat").
També l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, deixa molt clar que la "Plenitud" de l’Home-Jesús passa també per aquells que no el van acollir. “La Llum resplendeix en la foscor, sense que aquesta arribi a ofegar-la” (Joan 1:5).
Així doncs, Culpables?
No ens toca a nosaltres jutjar-ho.
Però podem confiar en Déu, perquè ha enviat el seu Fill al món no perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell (Joan 3:17).
Hola a tothom,
ResponEliminaTrobo molt encertat el raonament que hi ha en el text. Estic completament d'acord. Aviam si me'n surto en intentar posar en pràctica el que he entès.
Salutacions,
Narcís Castanyer Ribot