diumenge, 27 de novembre del 2016

2on. d’Advent. A. "Destral".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 3,1-12).

Per aquells dies vingué Joan Baptista,
que predicava així al desert de Judea:
«Convertiu-vos,
que el Regne del cel és a prop.»

És d’ell, que deia el profeta Isaïes:
«Una veu crida en el desert:
“Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.»

Joan duia una capa de pèl de camell,
es cobria amb una pell la cintura
i el seu aliment eren llagostes i mel boscana.
Anaven a trobar-lo de Jerusalem,
de tot arreu de la Judea
i de tota la regió del Jordà,
confessaven els seus pecats
i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus
venien a fer-se batejar, els va dir:
«Cria d’escurçons,
qui us ha ensenyat mai com podreu fugir
de la justícia que s’acosta?
Demostreu amb fets que us voleu convertir.
No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham,
que Déu pot donar fills a Abraham
fins i tot d’aquestes pedres.
Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres,
i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits
és tallat i llençat al foc.
Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu,
però el qui ve després de mi és més poderós que jo,
tan poderós que no sóc digne ni d’aguantar-li el calçat.
Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.
Ja té la pala a les mans per ventar la seva era;
el seu blat, l’entrarà al graner,
però la palla, la cremarà en el foc que no s’apaga.»

127. Destral. (Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres...).
La destral és una eina contundent. El bon destraler posa la destral al punt just on ha de picar i amb un gest precís i potent pega un cop sec i irreparable. La destra no perdona.
L’evangeli que hem llegit posa en boca de Joan Baptista un advertiment sever: Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits és tallat i llençat al foc. Només els Evangelis de Mateu i de Lluc fan servir la imatge del cop de destral en boca del precursor de Jesús. Llegint sencers aquests Evangelis, hom sospita que Mateu i Lluc volen fer veure gràficament la diferència entre el Baptista i Jesús. Tot i que Joan té per missió preparar l’arribada de Jesús, hi ha entre ells una diferència de perspectiva que neix de la seva diferent situació davant el moment que estan vivint. Aquesta diferència torna a aparèixer quan Jesús es presenta per ser batejat. Joan es nega a batejar-lo perquè, en la seva opinió, és ell, Joan, qui hauria de ser batejat per Jesús. Però Jesús fa canviar l’actitud de Joan, i aquest el bateja per obediència (Mateu 3:13).
Els Evangelis mostren aquesta diferència ja des del principi. Joan representa la 1ª Aliança feta per Déu amb el poble d’Israel. El nucli d’aquesta aliança és la Llei. Joan “aplica la Llei”, i veu en Jesús, que és el Messies, el moment en què la Llei serà plenament implantada i respectada. La destral és un signe eloqüent: tot aquell que no compleixi la Llei serà tallat d’arrel i llençat al foc que no s’apaga.
Sortosament per als Humans les coses van una mica més lentes. Jesús no ve a “tallar” els qui no compleixen la Llei perquè abans cal completar-la. És la Llei que necessita ser completada de manera que pugui permetre als súbdits esdevenir fills.
Jesús és el terrassà que, davant la figuera que no dóna fruit, dirà a l’amo: Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar (Lluc 13:7ss).

En la mentalitat de Joan Baptista (que representa l’espiritualitat de la primera Aliança), el Messies ha d’inaugurar el temps del judici definitiu. En canvi Jesús ve a posar de manifest la bondat de Déu que crida els pecadors a la conversió (Joan 3:16. També Joan 12:47).
El missatge de Jesús no és pas menys radical que el de Joan; però hi ha un temps de conversió abans del dia del Judici.
Aquest temps de conversió és ofert a tots els humans posant davant d’ells la terrible crueltat que genera el pecat. Jesús, el Jutge definitiu i inapel·lable, abans de mostrar-se com a jutge, se’ns mostra com a Crucificat. Tothom pot contemplar-lo en cada ésser humà que pateix.
Això significa que els éssers humans no serem jutjats a partir del compliment estricte d’una Llei sinó només a partir de la misericòrdia que hàgim practicat amb els germans.
El criteri per al judici definitiu no serà la Llei sinó l’Amor. L’Amor està a l’abast d’absolutament tothom. Tots som estimats, i capaços d’estimar.
El temps de la destral pot esperar. Però, compte!, perquè el dia del Judici arriba a l’hora menys pensada. En realitat som contínuament examinats d’humanitat davant cada ésser humà que trobem en el nostre camí de cada dia. Si “passem l’examen”, el diploma que se’ns dóna, diu: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món” (Mateu 25:34). Realment, una bona notícia! Però som lliures, i podem decidir no preparar "l’examen".

 

diumenge, 20 de novembre del 2016

1er Diumenge d’Advent. Any A. "Vetlleu".



Paraules i Parauletes.
ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.


EVANGELI. (Mateu 24,37-44).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
«Quan vindrà el Fill de l’home
passarà com en temps de Noè.
Els dies abans del diluvi
tothom continuava menjant i bevent i casant-se,
fins que Noè hagué entrat a l’arca.
No s’havien adonat de res
quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.
Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.
Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp,
potser l’un fóra pres i l’altre deixat;
si hi hagués dues dones molent plegades,
potser l’una fóra presa i l’altra deixada.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu
quin dia vindrà el vostre Senyor.
Estigueu-ne segurs:
si el cap de casa hagués previst
l’hora de la nit que el lladre vindria,
no s’hauria adormit
ni hauria permès que li entressin a casa.
Estigueu a punt també vosaltres,
que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

126. Vetlleu. (Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.).
L’última frase d’aquest fragment de l’evangeli resulta sorprenent per la seva manca de lògica. ¿Com pot dir, Jesús, que estiguem atents a la seva vinguda mentre està ja aquí parlant-nos?!
S’ha superat aquesta manca de lògica posant una segona vinguda del Fill de l’home al final dels temps.

Aquesta explicació sembla correcta, però amb la condició de no deixar cap “buit” entre la primera i la segona vingudes. És a dir: hi ha una sola vinguda del Fill de l’home, la qual constitueix una única història, amb un començament (1ª vinguda) i amb un horitzó de Plenitud (2ª vinguda).
És per això que les múltiples vegades que, d’una manera o altra, se’ns diu que estiguem atents perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada (Lluc 12,40), cal no pensar tant en la fi del món com en el nostre viure de cada dia.
El Fill de l’home no ve pas des de fora. Emergeix en les nostres vides; i a través de les nostres vides esdevé present en el món.
Tot el que fem com a éssers humans, fa o desfà Humanitat. Per això cal vetllar. Les nostres accions o omissions no són neutres. La nostra vocació és fer Humanitat, i així esdevenir nosaltres mateixos humans. Però podem caure en la temptació.
La temptació és desfer Humanitat. Hi estem constantment exposats. Per peresa o per malícia. Aquí s’ha d’entendre "malícia" en el seu significat més estricte: diluir el Projecte humanitzador de Déu substituint-lo pel nostre propi projecte.
És la temptació original i permanent de tots els Humans: voler ser com déus (Gènesi 3:5ss); voler convertir el nostre projecte d’Humanitat en criteri del Bé i del Mal.

És la temptació que, 
en el mite del pecat original, no van superar "Adam i Eva" (l'home  la dona). Tampoc els deixebles de Jesús la van superar, en un primer moment (Mateu 26:40ss).
En canvi és la temptació que va superar del tot Jesús de Natzaret (Mateu 26:39.  Vegeu també Lluc 4:5ss).
Cridats a fer Humanitat, la permanent temptació que ens cal superar és la del Poder. És a dir: pretendre dirigir la vida dels humans d’acord amb els nostres projectes, potser abusant de la legitimitat o autoritat que dóna el servei. Sovint les circumstàncies ens inviten a fer un servei. La temptació està en la possibilitat de convertir el servei en domini.

La Humanitat es construeix amb actituds de servei mutu, i es destrueix quan el servei pren forma de domini, o crea estructures de Poder. És el que passa en molts sistemes polítics, democràtics o no. També en la jerarquització de l’Església.
Cal vetllar, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada (Mateu 24,44). El servei d’humanització no és fruit d’un projecte nostre sinó la resposta acollidora a la presència de l’altre, sovint inesperada.
 
La temptació arriba com un lladre. Les legitimacions per a convertir el servei en domini ens “roben” la nostra capacitat humanitzadora.
Els Evangelis Sinòptics ens presenten les temptacions de Jesús amb les corresponents legitimacions: Si ets fill de Déu...(Mateu 4:3) Si ets el Messies... (Mateu 16:22). Si ets Fill de Déu... (Mateu 27:40). Jesús venç totes les temptacions perquè ha renunciat a tot projecte personal diferent del Projecte del Pare. Ell és sempre fidel a “allò que està escrit”.

Certament estem cridats a ser “com déus” o “imatges de Déu”, però no pas en competència amb Déu sinó assumint lliurement i generosa el seu Projecte de comunió amb nosaltres. La divinització és un do, no pas una conquesta enfront de Déu.
 

diumenge, 13 de novembre del 2016

Crist Rei. Any C. "Creu".



Paraules i Parauletes.    Creu.

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).
En aquell temps,
les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:
«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,
si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:
tot oferint-li vinagre, li deien:
«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:
«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu
també li deia insultant-lo:
«No ets el Messies?
Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»
Però l’altre, renyant-lo, li respongué:
«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,
tampoc no tens temor de Déu?
I nosaltres ens ho mereixíem,
perquè estem sofrint el càstig
que ens correspon pel que hem fet,
però aquest no ha fet res de mal.»
I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,
quan arribeu al vostre Regne.»
Jesús li respongué:
«T’ho dic amb tota veritat:
Avui seràs amb mi al paradís.»


Creu. (...les autoritats es reien de Jesús clavat en creu.).
És propi de l’ésser humà de fer-se preguntes. Preguntes sobre si mateix, sobre l’univers i sobre la seva relació amb el món que l’envolta.
I també donar-se les respostes.
Així neixen les Filosofies, diverses segons la diversitat de respostes a les diferents preguntes.
Algunes Filosofies, per explicar el nostre món, incorporen alguna forma de transcendència: Déu, un altre món, el cel, l’etern retorn, la casualitat, el destí, la sort...
L’opció per la transcendència ha donat lloc a les Religions.
Els Evangelis van per un altre camí.
Alguns comentaristes diuen que els Evangelis són el relat de la "Passió, Mort i Resurrecció de Jesús", amb una llarga Introducció. És a dir: tot allò que cada Evangeli ha dit abans del Relat de la Passió-Resurrecció fa només de "Introducció" per ajudar a entendre aquest relat extraordinari i extraordinàriament sorprenent.
Es tracta d’un relat "històric", però no "biogràfic", perquè, a partir dels fets ocorreguts en Jesús de Natzaret, se’ns presenta tota la realitat humana. És a dir: la Passió-Mort-Resurrecció de Jesús  "visualitza" la Passió, Mort i Resurrecció de l’Home.
 
Els Evangelis no intenten oferir-nos unes dades biogràfiques sobre Jesús de Natzaret sinó una radiografia de la Humanitat en la persona de Jesús de Natzaret.
L’Evangeli de Lluc ens ho adverteix ja des del començament amb paraules posades en boca del vell Simeó quan pren en braços l'Infant Jesús: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts (Lluc 2:34s).
En els quatre Evangelis, Jesús és l’home-senyera, enlairat i exhibit al Calvari. Que l’escena del Calvari no és un relat purament biogràfic sinó una radiografia de la Humanitat, els Evangelis ho deixen clar quan assenyalen els actors que hi intervenen: tothom.
Cadascú amb el seu paper. Al centre, Jesús a la Creu amb els crucificats; al voltant, el Poble mirant-s’ho, amb les autoritats i soldats "burlant-se’n" (Lluc 23:32ss).
L’escena del Calvari és contradictòria: meravellosa i terrible. La persona de Jesús hi encarna la plena realització del projecte de Déu. “Tot s’ha complert”, diu Jesús mateix (Joan 19:30). Però, a la vegada, la crucifixió, amb les burles que l'acompanyen, constitueix la més gran i cruel deshumanització intentada pels "Poderosos".
La intenció dels Evangelis és clara: davant els crucificats convertits en senyera de contradicció, no és possible la neutralitat. Cada “espectador” ha de prendre-hi partit. (> Espectacle).
Els Evangelis ens presenten tres respostes negatives i tres de positives.

Les Respostes negatives expressen “fe en Jesús de Natzaret” (en l’Home) però per burlant-se’n. Són:

- Les autoritats, que reconeixen que Jesús va salvar-ne d’altres, i se’n burlen perquè no pot salvar-se a si mateix.

- Els soldats, que hi veuen “el rei dels Jueus”, i se’n burlen perquè l’Imperi que ells serveixen l’ha vençut sense haver de "lluitar".

- Un dels crucificats increpa Jesús perquè, "essent el Messies", no fa la seva feina d’alliberar-los alliberant-se a si mateix.

La burla davant uns homes crucificats i nus porta la seva inhumanitat a la màxima expressió.
 
Les respostes positives expressen la “fe en Jesús de Natzaret” (en l’Home) acollint la seva vida donada.
El relat ens ofereix tres exemples de conversió. Són:

- L’altre dels lladres crucificats, que diu: Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne (LLuc 23,42).

- El centurió, que ha presidit l’execució, i declara: Realment, aquest home era innocent (Lluc 23:47).

- Finalment, tota la gent que era present en aquell espectacle, que després de veure el que havia passat, se'n tornaven donant-se cops al pit (Lluc 23:48).


 
En els Relats de la Passió hi té un significat especial la nuesa de Jesús. Un significat doble:

a) Ens posa davant per davant de l’home home, sense "disfresses". I és aquí on cadascú ha de prendre partit. És aquí, davant l’home en cru, que cadascú decideix ser humà o inhumà. És davant l’home en cru que cada ésser humà es juga la seva pròpia humanitat.
Davant els nus crucificats, totes les Filosofies, Teologies, Religions, Espiritualitats, Místiques o maneres de pensar troben la seva pedra de toc per a comprovar si són vàlides o no; si humanitzen o deshumanitzen.

b) Els "nus" del Calvari evoquen els nus del Paradís Original. És a dir: Adam i Eva, abans del pecat; abans de menjar el "fruit" de l'Arbre del  “coneixement del Bé i del Mal” (Gènesi 2:25ss). El dia que en mengeu, morireu, els havia advertit Déu (Gènesi 3:3ss).

La condemna i mort dels milers i milions de crucificats visualitza el resultat de pretendre decidir sobre el Bé i el Mal. Jesús (l’Home) ha estat condemnat perquè uns humans inhumans han sentenciat: Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19:7).
L’espectacle dels Crucificats visualitza les conseqüències de voler ser “com déus” els uns per als altres, decidint sobre el Bé o el Mal.

No obstant, l’espectacle, terrible, és converteix en una crida a la conversió, i a retornar al Paradís Original.
 

diumenge, 6 de novembre del 2016

33è diumenge. Any C. "Temple".



Paraules i Parauletes.   Temple.


EVANGELI. (Lluc 21,5-19).
En aquell temps, alguns parlaven del temple,
fent notar les seves pedres magnífiques
i les ofrenes que el decoraven.
Jesús digué:
«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:
no quedarà pedra sobre pedra.»
Llavors li preguntaren:
«Mestre, quan serà tot això
i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»
Jesús respongué:
«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,
perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.
Diran: «Sóc jo»,
i també: «Ja arriba el moment.»
Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.
I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,
no us alarmeu.
Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»
Després els deia:
«Una nació prendrà les armes contra una altra,
i un regne contra un altre regne.
Hi haurà grans terratrèmols,
fams i pestes pertot arreu,
passaran fets espantosos
i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.
Però abans de tot això se us enduran detinguts,
us perseguiran,
us conduiran a les sinagogues o a les presons,
us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,
acusats de portar el meu nom.
Serà una ocasió de donar testimoni.
Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:
jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,
i cap dels vostres acusadors
no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.
Sereu traïts fins i tot pels pares,
pels germans, parents i amics,
en mataran alguns de vosaltres,
i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.
Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.
Sofrint amb constància
us guanyareu per sempre la vostra vida.»


124. Temple. (...alguns parlaven del temple ... No quedarà pedra sobre pedra.)
Parlant del temple, Jesús diu: tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.
No és una maledicció. Tampoc vol ser una profecia en sentit propi, doncs el temple de Jerusalem ja havia estat destruït quan els Evangelis Sinòptics posen aquestes paraules en boca de Jesús.

El que fan els evangelistes és simplement utilitzar el fet històric com a llenguatge inapel·lable per dir-nos allò mateix que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús responent a la Samaritana quan aquesta li pregunta a on cal adorar Déu. Jesús li respon: Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ...  Arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. 
(Joan 4:20)
En el camí de la fe, tots comencem necessitant alguna classe de  “temple; però, si creixem i anem madurant, arriba l’hora en què ens cal "superar" els nostres "temples" i "santuaris".
Aquests poden servir-nos de "crossa" mentre la nostra fe és immadura. Però la fe és un do de Déu que va creixent, si el deixem créixer. Som cridats a una fe adulta que ens porta a ser adoradors en Esperit i veritat.
Què vol dir, això?
Jesús porta a plenitud allò que havia començat en temples de pedra, amb sacerdots i holocaustos. Ell és la plena realització del Projecte-Home. En ell, els Humans esdevenim definitivament a imatge i semblança de Déu, i adoradors en Esperit.
Jesús, condemnat i crucificat, i també elevat (Joan 3,14), fa visible el pas des de la deshumanització més absoluta a la plena Humanització. L’Home és el nou temple a “construir”.

Davant l’Home encara deshumanitzat, que pateix, que és menyspreat,... la única manera vertadera d’adorar Déu és participar en la seva humanització. “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure;... (Mateu 25:34ss).
Segons el missatge dels Evangelis, Jesús marca el final de la funció dels temples. Els tres Evangelis Sinòptics ho expressen d’una manera molt gràfica: en el moment de la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinçà pel mig (Lluc 23:45).
El Temple de Jerusalem no era la "residència" de Déu. Era només el "signe" d’una presència protectora (humanitzadora). Més concretament, era el signe d’una primera aliança de Déu amb un Poble. Per això inicialment l’espai més sagrat del Temple, anomenat Santíssim, era on s’hi guardaven l’Arca de l’Aliança amb les Taules de la Llei.

Però el Poble no va ser fidel a l’Aliança, i el Temple va ser destruït, i el Poble va ser deportat a Babilònia. La reconstrucció del Temple era un intent de reconstruir el Poble. Però la deportació a Babilònia havia fet madurar el Poble d'Israel, i l'anava preparant per a una Nova Aliança. Aquesta ja no tindria forma de "Llei", impresa en taules de pedra sinó en el cor mateix dels "Elegits", que ara serien ja tots els Humans (Ezequiel 11:19). El “Poble” de la Nova Aliança és la Humanitat (Lluc 2:31).
Aquest procés en la Història de la Humanitat es dóna també en la nostra historia personal. Tots comencem necessitant alguna classe de “temples”: "valors absoluts de suplència" que ens serveixin de crossa per començar a caminar. Però aviat els nostres valors absoluts es converteixen en obstacles per a la maduresa si no els "abandonem" quan ens impedeixen de FER HUMANITAT.

Aquest procés il·lumina el moment que estem vivint avui en l’Església. Hereva d’uns temps de fe immadura, avui l’Església es troba gestionant grans temples, però també amb una profunda crisi d'identitat.

Aquesta crisi pot ser interpretada com una crisi de creixement. Una invitació a superar una Religió basada en temples, ritus, sacerdots i altars.  Els Evangelis ens inviten a passar 
del "temple" a la "comunitat"; 
de "l’altar" a la "taula",
del "
sacerdot" al "germà",
del "
ritus" al "servei" lliure i amorós.
És a dir: de la
"religió confessional" a la "Humanitat".

També cal prendre consciència que els (nostres) grans temples van lligats, pels seus orígens i pel seu funcionament, a alguna forma de Poder. Per això, en el món actual, els grans temples fàcilment esdevenen una provocació.    
“Superar” els grans temples no vol pas dir deixar-los abandonats. Són edificis nobles i carregats d’història. Molts tenen un significat entranyable per al poble, ciutat o país on estan ubicats. Cal respectar i valorar aquest seu "significat afegit".

Donat que estem en una societat religiosament plural i d’estructura laica, seria raonable pensar en una gestió dels grans temples més directament en mans del Poble i no exclusivament al servei d’una comunitat concreta, sobretot quan aquesta ha esdevingut incapaç fins i tot de "mantenir-los". De fet, en la majoria de casos, el Poble podria ser-ne considerat "l’hereu" més legítim.