33è diumenge. Any C. "Temple".

Paraules i Parauletes.   Temple.

EVANGELI. (Lluc 21,5-19).

En aquell temps, alguns parlaven del temple,

fent notar les seves pedres magnífiques

i les ofrenes que el decoraven.

Jesús digué:

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:

no quedarà pedra sobre pedra.»

Llavors li preguntaren:

«Mestre, quan serà tot això

i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»

Jesús respongué:

«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,

perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.

Diran: «Sóc jo»,

i també: «Ja arriba el moment.»

Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,

no us alarmeu.

Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»

Després els deia:

«Una nació prendrà les armes contra una altra,

i un regne contra un altre regne.

Hi haurà grans terratrèmols,

fams i pestes pertot arreu,

passaran fets espantosos

i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.

Però abans de tot això se us enduran detinguts,

us perseguiran,

us conduiran a les sinagogues o a les presons,

us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,

acusats de portar el meu nom.

Serà una ocasió de donar testimoni.

Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:

jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,

i cap dels vostres acusadors

no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.

Sereu traïts fins i tot pels pares,

pels germans, parents i amics,

en mataran alguns de vosaltres,

i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.

Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

Sofrint amb constància

us guanyareu per sempre la vostra vida.»

124. Temple. (...alguns parlaven del temple ... No quedarà pedra sobre pedra.)

Parlant del temple, Jesús diu: tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.
No és una maledicció. Tampoc vol ser una profecia en sentit propi, doncs el temple de Jerusalem ja havia estat destruït quan els Evangelis Sinòptics posen aquestes paraules en boca de Jesús.

El que fan els evangelistes és simplement utilitzar el fet històric com a llenguatge inapel·lable per dir-nos allò mateix que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús responent a la Samaritana quan aquesta li pregunta a on cal adorar Déu. Jesús li respon: Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ...  Arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. (Joan 4:20)

En el camí de la fe, tots comencem necessitant alguna classe de  “temple”; però, si creixem i anem madurant, arriba l’hora en què ens cal "superar" els nostres "temples" i "santuaris".
Aquests poden servir-nos de "crossa" mentre la nostra fe és immadura. Però la fe és un do de Déu que va creixent, si el deixem créixer. Som cridats a una fe adulta que ens porta a ser adoradors en Esperit i veritat.
Què vol dir, això?

Jesús porta a plenitud allò que havia començat en temples de pedra, amb sacerdots i holocaustos. Ell és la plena realització del Projecte-Home. En ell, els Humans esdevenim definitivament a imatge i semblança de Déu, i adoradors en Esperit.

Jesús, condemnat i crucificat, i també elevat (Joan 3,14), fa visible el pas des de la deshumanització més absoluta a la plena Humanització. L’Home és el nou temple a “construir”.

Davant l’Home encara deshumanitzat, que pateix, que és menyspreat,... la única manera vertadera d’adorar Déu és participar en la seva humanització. “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure;... (Mateu 25:34ss).

Segons el missatge dels Evangelis, Jesús marca el final de la funció dels temples. Els tres Evangelis Sinòptics ho expressen d’una manera molt gràfica: en el moment de la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinçà pel mig (Lluc 23:45).

El Temple de Jerusalem no era la "residència" de Déu. Era només el "signe" d’una presència protectora (humanitzadora). Més concretament, era el signe d’una primera aliança de Déu amb un Poble. Per això inicialment l’espai més sagrat del Temple, anomenat Santíssim, era on s’hi guardaven l’Arca de l’Aliança amb les Taules de la Llei.

Però el Poble no va ser fidel a l’Aliança, i el Temple va ser destruït, i el Poble va ser deportat a Babilònia. La reconstrucció del Temple era un intent de reconstruir el Poble. Però la deportació a Babilònia havia fet madurar el Poble d'Israel, i l'anava preparant per a una Nova Aliança. Aquesta ja no tindria forma de "Llei", impresa en taules de pedra sinó en el cor mateix dels "Elegits", que ara serien ja tots els Humans (Ezequiel 11:19). El “Poble” de la Nova Aliança és la Humanitat (Lluc 2:31).

Aquest procés en la Història de la Humanitat es dóna també en la nostra historia personal. Tots comencem necessitant alguna classe de “temples”: "valors absoluts de suplència" que ens serveixin de crossa per començar a caminar. Però aviat els nostres valors absoluts es converteixen en obstacles per a la maduresa si no els "abandonem" quan ens impedeixen de FER HUMANITAT.

Aquest procés il·lumina el moment que estem vivint avui en l’Església. Hereva d’uns temps de fe immadura, avui l’Església es troba gestionant grans temples, però també amb una profunda crisi d'identitat.

Aquesta crisi pot ser interpretada com una crisi de creixement. Una invitació a superar una Religió basada en temples, ritus, sacerdots i altars.  Els Evangelis ens inviten a passar 

del "temple" a la "comunitat"; 
de "l’altar" a la "taula",
del "sacerdot" al "germà",
del "ritus" al "servei" lliure i amorós.
És a dir: de la "religió confessional" a la "Humanitat".

També cal prendre consciència que els (nostres) grans temples van lligats, pels seus orígens i pel seu funcionament, a alguna forma de Poder. Per això, en el món actual, els grans temples fàcilment esdevenen una provocació.    

“Superar” els grans temples no vol pas dir deixar-los abandonats. Són edificis nobles i carregats d’història. Molts tenen un significat entranyable per al poble, ciutat o país on estan ubicats. Cal respectar i valorar aquest seu "significat afegit".

Donat que estem en una societat religiosament plural i d’estructura laica, seria raonable pensar en una gestió dels grans temples més directament en mans del Poble i no exclusivament al servei d’una comunitat concreta, sobretot quan aquesta ha esdevingut incapaç fins i tot de "mantenir-los". De fet, en la majoria de casos, el Poble podria ser-ne considerat "l’hereu" més legítim.