Diumenge 27. B. "Moisès"

27è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

EVANGELI. (Marc  10,2-16).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo,

i li preguntaren si el marit

es podia divorciar de la seva dona.

Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»

Li respongueren:

«Moisès permet de donar a l’esposa

un document de divorci i separar-se.»

Jesús els digué:

«Moisès va escriure aquesta prescripció

perquè sou tan durs de cor.

Però al principi, Déu creà l’home i la dona.

Per això deixa el pare i la mare,

per unir-se a la seva esposa,

i ells dos formen una sola família.

Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.

Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»

Un cop a casa, els deixebles

tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.

Jesús els digué:

«Aquell qui es divorcia de la seva dona

i es casa amb una altra

comet adulteri contra la primera,

i si la dona es divorcia del seu marit

i es casa amb un altre, comet adulteri.»

La gent portava a Jesús uns nens

perquè els imposés les mans,

però els deixebles renyaven els qui els havien portat.

A Jesús li sabé greu que els renyessin,

i els digué:

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,

el regne de Déu és per als qui són com ells.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,

no hi entrarà pas.»

I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

60. Moisès. (Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»).

Els Evangelis ens parlen vàries vegades de Moisès. És cert que allò que intenten els Evangelis és presentar-nos la figura de Jesús; o millor: la realitat de l’Home; i no ho fan d’una manera teòrica sinó en la figura concreta de Jesús de Natzaret. Però, per presentar-nos el significat total de Jesús de Natzaret, evoquen altres personatges significatius en la Història de la Humanitat o del Poble d’Israel. Un d’aquests personatges, de gran significat, és Moisès.

D’alguna manera, els Evangelis ens presenten Jesús com un Nou Moisès. Allò que va significar Moisès per al Poble elegit, ho representa Jesús per a la Humanitat. Com Moisès va guiar el seu Poble per passar des d’una determinada Esclavitud a una determinada Llibertat, també Jesús guia la Humanitat vers la Plenitud de la Llibertat.

Moisès va transmetre a la multitud (Dotze Tribus) la Llei, que els convertia en poble; el Poble de Déu. També Jesús transmet a la Humanitat l’Esperit, que ens converteix en Comunitat, fills de Déu.

La figura coneguda i mitificada de Moisès serveix als evangelistes per dibuixar-nos la figura de Jesús com a primogènit de la Humanitat ja adulta.

Hi ha moltíssims paral·lelismes entre "Moisès" i "Jesús". Però també hi ha importantíssimes diferències. Llegim en l’Evangeli de Joan: “La Llei fou donada per Moisès, però la Gràcia i la Veritat han vingut per Jesucrist” (Joan 1:17).

Moisès i Jesús són un regal de Déu a la Humanitat. Però responen a nivells diferents. Moisès representa la Llei. Una Llei necessària i útil en la situació de “minoria d’edat”.
Jesús representa “la Gràcia i la Veritat”. És a dir: el Do, vertader i definitiu, de Déu als Homes, i que consisteix en la plena Filiació. “A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Joan 1:18).

En Jesús podem visualitzar el Projecte Home en la seva plenitud. Una plenitud que es va escampant a tots els humans que l’accepten. “De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. També: “A tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni per desig carnal, ni per voler humà, sinó de Déu mateix”. (Joan 1:12s).

Cal no "contraposar" Moisès i Jesús. Moisès respon a la infantesa de la Humanitat; Jesús, a la seva Plenitud. Són dues etapes molt diferents, però no es dóna la Plenitud sense passar per la Infantesa.

Tant és que s’hagi nascut "abans" de Crist com “després”: tots els humans naixem en la Infantesa, sota la Llei (Lluc 2:39; Gàlates 4:4). Però la Llei (tota Llei) és només un educador (Gàlates3:24). No és un fi en si mateixa sinó que tendeix totalment a fer créixer el fill petit perquè es faci adult. Un cop adult, ja no està sota la Llei, perquè és el fill.

Jesús és i visualitza el Fill ja adult; l’Hereu en qui el Pare vessa tota la seva Vida.

Jesús no nega ni desautoritza la Llei de Moisès (Mateu 5:18); però la situa al seu lloc. “El dissabte (la Llei) ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte” (de la Llei). (Marc2:27).

Els qui hem nascut “després de Crist”, comencem entenent Jesús com el nostre "Moisès"; és dir: com un legislador. Però la mateixa Llei ens impulsa a descobrir-hi el Fill. Després, la trobada amb "Jesús" (és a dir, la trobada amb els homes reals) es va tornant una invitació constant a convertir-nos i a créixer fins a sentir-nos fills en el Fill, i germans amb els germans.

Amb tot, sempre haurem d’estar atents per superar la temptació de “matar el fill” (encara “desconegut”) moguts per una pretesa fidelitat a la Llei. (Joan19:7 i Lluc 23:34).

 

Diumenge 26. B. "Nom"

26è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

"Nom"

EVANGELI. (Marc 9,38-43.45.47-48).

En aquell temps, Joan digué a Jesús:

«Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom

per treure dimonis,

i li dèiem que no ho fes més,

perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.»

Jesús respongué:

«Deixeu-lo fer.

Ningú que en nom meu faci miracles

no podrà després malparlar de mi.

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.

Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,

perquè sou de Crist,

us dic amb tota veritat

que no quedarà sense recompensa.

Però a aquell que allunya de mi

un d’aquests petits que tenen fe,

valdria més que el tiressin al mar

amb una mola d’ase lligada al coll.

Si la teva mà et fa caure en pecat,

talla-te-la.

Val més que entris a la vida sense mà,

i no que vagis amb totes dues mans a l’infern,

al foc que no s’apaga.

Si el teu peu et fa caure en pecat,

talla-te’l.

Val més que entris a la vida sense peu,

i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern.

I si el teu ull et fa caure en pecat,

treu-te’l.

Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull,

i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern,

on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

59. “Nom”. (...n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis...).

En la cultura hebrea el nom fa la cosa. Per això quan algú rep una missió que canviarà la seva vida en relació als altres, se li dóna un nom adequat. També és veritat que, en la Bíblia, donat que Déu ja "coneix" la vocació que de cada persona, sovint no caldrà canviar-li el nom perquè ja porta el que pertoca. Fins i tot Déu mateix se'ns presenta a través del "nom adequat" a com Ell vol fer-se present en un moment determinat o en un Poble concret. Així, per a Israel, el nom de Déu és "Jahvé", que significa: "Jo sóc el que hi sóc".
Evidentment, això comporta que l'home no pot usar falsament el nom de Déu (Èxode 20,7).

En els Evangelis veiem que Jesús té diferents noms. En primer lloc el mateix nom de “Jesús”, que vol dir “salvador”, perquè salvarà dels pecats el seu poble (Mateu 1:21).
També és diu “Emmanuel” perquè significa “Déu amb nosaltres” (Mateu 1:23).
També és anomenat “Messies”, que significa “Ungit”, perquè és l’Ungit, ungit amb Esperit Sant.

Com que el nom fa la cosa, fàcilment podem pensar que, utilitzant el nom d’una persona important, podrem fer també coses importants com ella. Però aquí pot aparèixer un "conflicte de competències". El relat que hem llegit avui és ben curiós: Joan, un dels dotze deixebles, explica a Jesús que algú està usant el seu nom per treure dimonis, i que li ho han prohibit perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.

Sorprenent! Els Apòstols es senten propietaris "en exclusiva" del nom de Jesús (tot i que acabaven d’experimentar que ells, els Apòstols, eren incapaços de saber “utilitzar” aquest nom. Marc 9:18). La resposta de Jesús és clara i concisa: Deixeu-lo fer.

Quin és aquest “nom” que permet treure dimonis?
Evidentment, estem parlant del nom de “Jesús”. Però, quan Jesús parla de si mateix, sol fer servir l’expressió “el fill de l’home”. I quan Jesús s’anomena el fill de l’home, no parla en primera persona sinó en tercera persona. No diu, per exemple, el fill de l’home seré entregat... sinó el fill de l’home serà entregat... 

Jesús, parlant de si mateix en tercera persona, vol indicar que la seva realitat desborda la seva individualitat concreta i experimentable. Jesús, el fill de l’home, es va realitzant en tota la Història humana, i inclou tots els Humans. No és un personatge al·legòric; és una persona cent per cent real. Però els Evangelis parlen d’ell per mostrar-nos els horitzons de vida que s’obren davant cada ésser humà que els accepta. Dit d’una altra manera: Jesús, home real i concret, és "també" l’home-mostra per a tots els qui busquin ser plenament humans.

És per això que tot aquell que fa humanitat, sigui adscrit o no al grup dels seguidors de Jesús, pot treure dimonis. (Aquí “dimonis” vol dir tot allò que ens impedeix ser realment humans).

L’autèntic nom que ens permet treure dimonis (fer humanitat) és Home. Aquest és el "nom" que, alçat com a senyera que trobarà contradicció (Lluc 2:34), indica en quin costat estem situats: si a favor de l’Home, o en contra.

La tràgica situació actual de la Humanitat posa davant els nostres ulls, amb gran força, la radicalitat d’aquest dilema. I cadascú, des de la seva situació personal i col·lectiva, ha d’escollir: o humanitzar-se fent humanitat, o deshumanitzar-se desfent humanitat.

Més enllà de les etiquetes nacionals o internacionals; més enllà de les diferents Religions o Cultures; més enllà de solemnes proclames de Drets humans o de Deures, avui, com sempre, cadascú ha de decidir si es posa a favor o en contra de l’Home. A favor o en contra de l’home concret, pròxim; aquell que trobem en el "nostre camí" en la vida de cada dia (Lluc 10,30ss.  Mateu 25,31ss).

Avui el repte dels "deixebles de Jesús" no és pas fer una societat més cristiana, o més religiosa, o més espiritual,... El repte de tots és fer una societat més humana. Créixer en humanitat fent Humanitat, amb tothom qui s’hi apunti, "vingui amb nosaltres o no".

La Humanitat. Aquesta és "l’Obra de Déu", que Ell ha decidit no fer sol. “Fem l’Home”, va dir-se (Gènesi 1:26). Fem l’Home: Déu i nosaltres. Perquè només podem ser a imatge i semblança seva si som coautors de nosaltres mateixos.

 
Per això, en el Parenostre, Jesús vol que demanem la vinguda del "Regne de Déu" col·laborant a santificar el seu Nom (Lluc 11,2ss).
També els deixebles són enviats al món a batejar en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant (Mateu 28,19); és a dir: a fer Humanitat introduint cada persona en l'àmbit de l'acció "humanitzadora" de Déu. 

Diumenge 25. B. "Tres dies"

25è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.   "Tres dies".

 EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i,

un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois

perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

58. Tres dies. (...un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.)

Pot resultar sorprenent l’expressió tan repetida en els Evangelis en referència a la resurrecció de Jesús. Algú podria preguntar: per què això dels tres dies? Què passa amb Jesús des del moment de la seva mort fins que ressuscita al tercer dia?

Cal dir en primer lloc que, amb la mort, s’acaba el temps de cadascú. Després de la mort, el factor temps (per al difunt) ja no té aplicació. Amb la mort entrem en una altra dimensió que no és "temporal". Als Evangelis, a vegades, d’aquesta nova dimensió se’n diu “vida eterna”.
La "eternitat" no és com un "temps" que no s’acaba mai.

Mentre vivim en el temps no sabem què pot voler dir "eternitat", però podem intuir que s'aplica a una "realitat" que ja no es mou entre un abans i un després; ni inclou la successió de dies i hores.
Podem imaginar-la com una presència en Plenitud o una plenitud de Presència. Un “ara” que no "se'n va" perquè ja ho conté Tot.

Quan els Evangelis ens parlen de la resurrecció de Jesús al cap de tres dies, volen dir-nos que la seva "mort" va ser real. Jesús va morir, i va morir de debò, al cent per cent. És una manera d'assenyalar el significat de la mort real.

En la mentalitat jueva, es considera que una persona no mor "del tot" fins al tercer dia. La "mort" no és un "fet instantani". Això encara s’aplica, d’alguna manera, entre nosaltres: quan mor algú, no se l’enterra fins passades 24 hores. És a dir, fins al tercer dia. Hi ha el dia de la mort, les 24 hores següents, i, al tercer dia, se sol fer l’enterrament.

Això respon a allò que ens diu l'experiència: no es passa de vida a mort instantàniament. És un procés. Encara que actualment es pot detectar amb precisió l’instant en què s’interromp l’activitat cerebral, la mort d’una persona no és només un fet cerebral.

Els Evangelis, dient que Jesús va ressuscitar al tercer dia, volen indicar que va morir realment i del tot. I aquesta afirmació és important precisament per entendre la resurrecció. No hi ha resurrecció sense mort. No hi ha resurrecció real sense mort real.

Per què?
Perquè la "resurrecció" és la vivència de la mort com a vida plenament donada.

La resurrecció no s’ha d’entendre com un “tornar a la vida” després de morir, sinó com el “pas” a una nova forma de vida que segueix a la donació total de la vida rebuda.
La mort és el pas de la vida tinguda a la vida donada; de la singularitat i soledat marcades per un cos físic, a la situació de comunió. I la "resurrecció" ens diu que la "vida donada" esdevé "vida compartida".

Mentre la nostra vida és corporal, el cos és el suport i l’expressió de la nostra individualitat. En morir, la nostra individualitat té com a “suport” (és una manera de dir-ho o d’imaginar-ho) els vincles de comunió que hem anat creant i acollint en la nostra vida.
Gràcies al cos, poden tenir vida i donar-la. Donant-la, entrem en la vida de comunió, que és plenitud de Presència o presència en Plenitud.

Per això seria un error entendre la resurrecció de Jesús com una experiència purament individual. Els Evangelis expressen aquesta dimensió “meta-individual” amb els relats de les aparicions de Jesús. L’Evangeli de Mateu connecta explícitament la mort de Jesús amb la resurrecció "seva" i dels "cossos dels sants": "Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts" (Mateu 27:51).
La mort resurreccional de Jesús hi és descrita com un fet còsmic, que afecta a tots els difunts.

En el Crec en un Déu del Catecisme es diu això mateix amb la frase “davallà als inferns”. És un llenguatge ben poc adequat per a la mentalitat d’avui, però indica d’una manera ben gràfica que la resurrecció de Jesús "connecta" directament amb la resurrecció de tots els humans, i la Plenitud de la Creació. (Joan 1:12ss; 3:14. Veure també Carta als Efesis, o Colossencs 1:12ss).

Diumenge 24 B. "Pere".

Paraules i Parauletes.   "Pere".

EVANGELI. (Marc 8,27-35).

En aquell temps,

Jesús, amb els seus deixebles,

se n’anà als poblets de Cesarea de Felip,

i pel camí preguntava als seus deixebles:

«Qui diuen la gent, que sóc jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

d’altres, que sou Elies,

d’altres, que sou algun dels profetes.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respon: «Vós sou el Messies.»

Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar,

ha de ser mort,

i al cap de tres dies ressuscitarà.»

I els ho deia amb tota claredat.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a contradir-lo.

Però Jesús es girà,

renyà Pere davant els deixebles i li digué:

«Fuig d’aquí, Satanàs!

No penses com Déu, sinó com els homes.»

Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué:

«Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi i per l’evangeli,

la salvarà.»

57. Pere. ( Jesús... renyà Pere davant els deixebles...).

La Història de l’Església, sobretot a partir de l’any 380 en què l’emperador Teodosi I va imposar el "Cristianisme" com a única religió d’Estat, la figura de Pere s'ha envoltat de polèmica .

El fet que una part important de l’Església consideri els bisbes de Roma com a successors de Pere, amb "autoritat" sobre tots els cristians, i que una altra gran part de l’Església no ho cregui així, ha estat causa de grans polèmiques i, fins i tot, de guerres.

Per als qui defensen la primacia dels successors de Pere, la "divisió" de l’Església és el seu major escàndol. En canvi, per als qui neguen que els bisbe de Roma ostenti una "autoritat suprema" sobre tota l'Església, el major escàndol és precisament aquesta pretensió que s’arroguen els Papes de Roma.

Després del concili Vaticà II, les ganes d’entesa i un millor coneixement dels Evangelis sembla que estan ajudant a desfer errors i malentesos passats.

Els Evangelis ens presenten Pere sobretot com a portaveu dels Dotze. Però el Grup dels Dotze serveix, en els Evangelis, de contrapunt a la figura de Jesús.

Els Evangelis volen dibuixar-nos ben nítida la figura de Jesús. Però això no és fàcil a causa de les nostres idees preconcebudes i dels nostres sentiments desajustats. Per això es serveixen de la presència de "Els Dotze" com a contrapunt. Ells fan de "marc" per enquadrar millor la imatge de Jesús. Són com el color fosc de la pissarra que ajuda a fer més visible la ratlla blanca del guix.

Les intervencions, paraules, reaccions  o actituds de Pere amb els Dotze són utilitzades per a mostrar la "correcció" que hi fa Jesús.

Els tres Evangelis Sinòptics ens donen la llista completa dels Dotze. El més significatiu és el número. Són dotze, perquè actualitzen les Dotze Tribus del Poble elegit. Un cop establert el número, hi ha noms que prenen un significat especial segons l’ocasió.

“Pere” és el sobrenom que es dóna a Simó.
“Pere” significa “pedra”.
Unes vegades (la majoria) evocarà la duresa de cor (“cor de pedra”) del Poble escollit, que els profetes tan sovint havien blasmat (Ezequiel 11,19;   Siràcida 17,16).

Altres vegades servirà per indicar la "roca" que ha de servir de "fonament" de la nova Humanitat inaugurada en Jesús i el seu Missatge. Una "roca" ben "especial", perquè haurà de "ablanir-se" per a "convertir-se".

Humanitat serà "nova" no pas perquè es postergui la "antiga".
No. La "nova" Humanitat es construeix sobre el fonament de l’antiga, com l’edat adulta es construeix sobre l’adolescència i la infantesa. El Poble de les Dotze Tribus no queda pas "postergat". Al contrari: serveix de roca sobre la qual s’assenta la Humanitat adulta. Déu és fidel a les seves promeses.
Però serà necessària la "conversió"; el "pas", conscient i lliurement decidit, cap a la "Humanitat adulta". I això no és "fàcil" (Lluc 5,35ss)

Una bona part del "Poble Elegit" posa resistència seguint uns “pastors” que confonen elecció amb privilegi; missió amb superioritat.

En els Evangelis, Pere amb els Dotze són l’expressió vivent d’aquest error, i la seva "presència" en els Evangelis servirà per posar de relleu el missatge i l’obra de Jesús, però per contrast.

En les llistes de Els Dotze, Pere, que nega Jesús, sempre és el primer, i Judes, que trairà Jesús, sempre és l’últim. Així formen una sèrie que inclou tot el Grup.

Pere, dur com la pedra, negarà tres vegades Jesús (l’Home). “Jo no conec "aquest home” (Mateu 26,72).
Judes (el nom evoca els Poderosos de Judea) l’entregarà als homes”, venent-lo "per trenta monedes de plata" (Mateu 26,15). (>“Trair”).

Però, en els Dotze, no tot és de “contrapunt”: Ells són “deixebles”.

Pere té un germà que es diu "Andreu", que significa home "adult" o "madur", i com a tal, capaç d’intuir la novetat de Jesús (Joan 6:9).

També, en els Evangelis de Lluc i de Joan, hi ha un altre “Judes”, que evoca i personifica els Jueus fidels a Jesús (fidels a l’Home).

El mateix Pere, que negarà tres vegades l’Home, plorarà amargament la seva infidelitat (Mateu 26:75), i es convertirà. 
Aquesta seva "conversió" serà declarada per Jesús com el "fonament estructural" de la seva "Església" (Mateu 16,18. Únic lloc dels Evangelis, juntament amb Mateu 18,17, on apareix la paraula grega "església").
   

En realitat, la "infidelitat - conversió" de Pere", en l'Evangeli de Mateu, és el "punt de partida" per a tot aquell qui vulgui formar part de la "Església" de Jesús.
Dit d'una altra manera: passar d'una "fe religiosa i infantil" a una "fe adulta, comporta per a tothom i permanentment de disponibilitat per a un canvi constant de valors ("convertir-se").

En els Evangelis, "Pere" és una figura ambivalent i essencial:
-Jesús el declara "sortós" perquè ha acollit la "paraula de Déu" (Mateu 16,18). I la vegada, en el mateix relat, Jesús el "corregeix" dient-li:

-Aparta't de mi Satanàs! No penses "com Déu" sinó "com els homes" Mateu 16,23).

És "natural" que Pere pensés "com els homes", perquè era "humà". Però, per esdevenir "seguidor de Jesús", cal acceptar d'anar "més enllà" i convertir-se, acceptant de pensar "com Déu".

"Convertir-se", com actitud permanent, forma part del seguiment de Jesús.
Jesús personifica l'Home. Cada "trobada amb l'home" és sempre nova. Per això cal una actitud "permanent" de conversió (Lluc 22,31: Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com qui garbella blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans).  

 

Nota.

Cal tenir en compte que els Evangelis ens parlen també d'altres significats de la paraula “pedra”. Per exemple la pedra-roca sobre la qual s’alça una "bona" construcció (Mateu 7,24), o la pedra-clau de volta, aquella que han anat refusant contínuament els constructors, i que acaba essent la pedra que corona l’edifici (Mateu 21:42).

Tornant a la Història de l’Església, cal reconèixer que és impossible, a partir del que trobem en els Evangelis, entendre i acceptar tot el muntatge social i teològic que s’ha fet amb l’excusa de Simó, l'anomenat "Pere".
Sobre aquest punt, sembla indispensable i urgent "repensar" la doctrina de l'Església Catòlica.