Diumenge 25. B. "Tres dies"

25è. diumenge de durant l’any B.

Paraules i Parauletes.

>> Introducció.

ÍNDEX,
 i enllaços per ordre alfabètic.

 EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i,

un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois

perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

58. Tres dies. (...un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.)

Pot resultar sorprenent l’expressió tan repetida en els Evangelis en referència a la resurrecció de Jesús. Algú podria preguntar: per què això dels tres dies? Què passa amb Jesús des del moment de la seva mort fins que ressuscita al tercer dia?

Cal dir de seguida que, amb la mort, s’acaba el temps de cadascú. Després de la mort, el factor temps (per al difunt) ja no té aplicació. Amb la mort entrem en una altra dimensió que no és temporal. Als Evangelis, a vegades, d’aquesta nova dimensió se’n diu “vida eterna”. L’eternitat no és un temps que no s’acaba. Mentre vivim en el temps no sabem què pot voler dir eternitat, però podem intuir que en l’eternitat no hi ha ni abans ni després; ni successió de dies i hores. Podem imaginar-la com una presència en Plenitud o una plenitud de Presència. Un “ara” que no "se'n va" perquè ho conté Tot.

Quan els Evangelis ens parlen de la resurrecció de Jesús al cap de tres dies, volen dir-nos que la seva mort va ser real. Jesús va morir, i va morir al cent per cent.
En la mentalitat jueva es considera que una persona no mor del tot fins al tercer dia. Això encara s’aplica, d’alguna manera, entre nosaltres: quan mor algú, no se l’enterra fins passades 24 hores. És a dir, fins al tercer dia. Hi ha el dia de la mort, les 24 hores següents, i, al tercer dia, es fa l’enterrament.
Això respon a un fet d’experiència: no es passa de vida a mort de cop i volta. És un procés. Encara que actualment es pot detectar amb precisió l’instant en què s’interromp l’activitat cerebral, la mort d’una persona no és només un fet cerebral.

Els Evangelis, dient que Jesús va ressuscitar al tercer dia, volen indicar que va morir realment i del tot. I aquesta afirmació és important precisament per entendre la resurrecció. No hi ha resurrecció sense mort. No hi ha resurrecció real sense mort real. Per què? Perquè la resurrecció és la vivència de la mort com a vida plenament donada.

La resurrecció no s’ha d’entendre com un “tornar a la vida” després de morir, sinó com el “pas” a una nova forma de vida que segueix a la donació total de la vida rebuda. La resurrecció és el pas de la vida tinguda a la vida donada; de la singularitat i soledat marcades per un cos físic, a la situació de comunió.

Mentre la nostra vida és corporal, el cos és el suport i l’expressió de la nostra individualitat. En morir, la nostra individualitat té com a “suport” (és una manera de dir-ho o d’imaginar-ho) els vincles de comunió que hem anat creant i acollint en la nostra vida.
Gràcies al cos, poden tenir vida i donar-la. Donant-la, entrem en la comunió, que és plenitud de Presència o presència en Plenitud.

Per això seria un error reduir la resurrecció de Jesús a una experiència purament individual. Els Evangelis expressen aquesta dimensió “meta-individual” amb els relats de les aparicions de Jesús. L’Evangeli de Mateu connecta explícitament la mort de Jesús amb la resurrecció seva i dels "cossos dels sants": "Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts" (Mateu 27:51). La seva mort resurreccional hi és descrita com un fet còsmic, que afecta a tots els difunts.

En el Crec en un Déu del Catecisme es diu això mateix amb la frase “davallà als inferns”. És un llenguatge ben poc adequat per a la mentalitat d’avui, però indica d’una manera ben gràfica que la resurrecció de Jesús afecta directament la resurrecció de tots els humans, i la Plenitud de la Creació. (Joan 1:12ss; 3:14. Veure també Carta als Efesis, o Colossencs 1:12ss).